Ada Colau davant les invasions bàrbares
Ada Colau és la cinquena persona que més està sacsejant la política europea aquest 2016, assegura Politico. El mitjà americà, aterrat a Europa fa una mica més d'un any, ha col·locat la cara de l'alcaldessa de Barcelona en un rànquing d'influència que encapçala l'alcalde de Londres, Saquid Khan. El londinenc representa, segons el parer dels editors, l'alternativa a la puixança del populisme nacionalista de l'era Trump.
L'any passat, precisament, Politico va posar al primer ministre hongarès, Viktor Orban, en el lloc de Khan. Coses de la “llei de la gravetat de la política”, expliquen els editors. Així, si Orban era “el pioner d'una marca a l'alça de la política nacionalista al món occidental” que “va mostrar el camí per al triomf impressionant del Brexit i de Donald Trump”, Khan és exactament el contrari.
Conjugant les dues llistes –en la d'aquest any també hi ha cares de l'extrema dreta–, el panorama que dibuixa Politico és una cosa semblant a les invasions bàrbares d'un imperi romà on les certeses es difuminen al mateix temps que els seus contorns territorials: l'any passat els tambors de guerra els tocava Viktor Orban, però aquest any estan representats pel Brexit, Alternativa per a Alemanya –liderada per Frauke Petry, que ocupa el segon lloc–, la deriva extremista de Polònia –l'exprimer ministre Jarosław Kaczyński ocupa el número quatre al rànquing de Politico-, o la conversió d'Erdoğan, de modernitzador de la democràcia turca des del centre-dreta a inventor de l'autoritarisme democràtic.
Descrits gots, sueus i alans, el mitjà perfila també la resistència en el món de les llums: joves valors polítics pels qui cardus i decumanus encara signifiquen alguna cosa. Khan és el principal d'ells, elogiat pel digital com un dels pocs centristes de l'ocàs laborista amb capacitat per mantenir el pols a la capital britànica.
La llista està feta de noms però parla de fenòmens, la majoria d'ells populistes, bé a través dels seus protagonistes o dels seus antagonistes. Khan hi és per parlar del Brexit; Federica Mogherini per posar cara a la recepta “més Europa”. A ulls de Politico, Colau ve a ser una altra forma de resistència al populisme, si bé en el seu cas des de la perifèria no només geogràfica sinó també política.
Sense por a exagerar, de la de Barcelona en Comú es diu que podria tenir sobre les espatlles el futur d'una Espanya que sorprèn al món en els convulsos albors de 2017 per la seva permeabilitat a l'onada populista. Almenys, al populisme de dretes, perquè la mirada internacional encara no es posa d'acord sobre si Podemos té un lloc en el calaix de sastre dels populismes, sobretot ara que l'etiqueta sembla haver quedat escorada cap a la dreta més llenguda amb la victòria de Trump.
Colau i el referèndum
Aquesta visió es completa amb la llista que el mes passat va fer Politico amb els propers nou “moments Trump” a Europa. En ella no es feia esment a Podemos, però sí que apareixia Espanya. El que a Politico li preocupava no eren les aventures d'Iglesias i els seus, sinó el referèndum anunciat pel Govern independentista català. En l'article comparaven la incertesa que produïa la victòria del magnat americà amb els moviments de Puigdemont per trencar amb Espanya.
Davant aquest independentisme català que apareix com a únic factor disruptiu de l'estabilitat espanyola, Colau és la resistència. “El seu nom és posat sovint en les travesses sobre futurs presidents de la regió –o fins i tot, possiblement, com a candidata de l'esquerra per a la presidència del govern central”, assegura la publicació, que destaca com a fites de la seva gestió les multes als bancs per pisos buits, el fre al turisme fora de control i la retirada del bust del rei de la sala de plens.
Clara, d'esquerres, alternativa al “clima polític fortament polaritzat de Catalunya” i amb possibilitats de guanyar, no només a la Generalitat sinó a Espanya. Així tracen en Politico un perfil de l'alcaldessa que sona a 'eureka' de la pedra filosofal anti-populista. I, malgrat això, hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar.
Colau aconsegueix tot això sent “ambigua” respecte el referèndum català, del qual asseguren que és “l'assumpte més candent a la regió”. Colau, com Khan, està a la frontera on les hosts germanes més pressionen però, a diferència del britànic, la seva capacitat de contenir-les no és per ser muralla sinó per ser frontissa. Quan ella decideixi amb quin dels dos costats està decidirà qui ha guanyat.
Amb l'alcaldessa de Barcelona entren a la llista de fenòmens a tenir en compte aquest any tres aspectes. En primer lloc, l'independentisme com a fenomen que preocupa a l'establishment de Brussel·les. En segon, Barcelona, Catalunya i Espanya com a escenari estratègic en la nova batalla global del populisme. En tercer, la fotografia de Colau i els seus del costat de l'Imperi Romà. És aquest tercer la victòria d'un moviment polític heterogeni que, des de les “ciutats del canvi”, presumeix de pagar el deute, es defineix socialdemòcrata, ha deixat de tontejar amb plantejaments que qüestionen la UE i, en definitiva, ha fet de l'aversió a l'aventurisme una forma de governar.
