eldiario.es

Menú

Entrevista | Guillem Martínez

"El Procés no pot acabar bé perquè no té eines vàlides de pressió a l'Estat"

Entrevista a Guillem Martínez, autor de La gran ilusión (Debate, 2016): "El Procés no és autodeterminació sinó una gran coalició en un moment de crisi social"

"La dinàmica catalana ha consistit des del 2012 a fundar al setembre els marcs per la resta de l'any. Per això cada Diada ha hagut grans consignes propagandístiques", assegura Martínez.

- PUBLICIDAD -
Guillem Martínez és periodista i guionista televisiu

Guillem Martínez és periodista i guionista televisiu ROBERT BONET

L'anomenat Procés sobiranista té programat pel setembre del 2017 un nou capítol: el referèndum. Però abans ja havia previst proclamar la independència el 2014 o celebrar una consulta d'autodeterminació que va acabar sent un procés participatiu amb una pregunta doble. El periodista Guillem Martínez (Cerdanyola, 1965) contrasta a La gran ilusión (Debate, 2016) les paraules grandiloqüents amb els escassos avenços cap a una Catalunya independent. Són poc més de 200 pàgines que ajuden a entendre els anys del Procés amb context històric, anècdotes i episodis interessants –com la particular relació entre Artur Mas i Oriol Junqueras. Amb Martínez parlem d'un Procés que veu definit a partir de la propaganda i amb un final més aviat llunyà de la 'revolució dels somriures' que es proclama a les manifestacions de la Diada.

Al llibre explica que un senador nord-americà li va preguntar a  Alfons López Tena si el poble català volia la independència o manifestar-se per ella.

És la pregunta del milió. Què vol la gent? Només se sabrà amb un referèndum, però com que tothom sap que un referèndum costaria molt de fer s'han intentat fer altres respostes que no quadren i que són propagandístiques.

Atorga un paper clau a la propaganda. Creu que se sustenta en la quantitat de noves paraules que ha donat el Procés? L'última sembla ser l'anomenat RUI, el Referèndum Unilateral d'Independència.

La riquesa lèxica és una de les variants de la propaganda. La propaganda governamental sempre està sustentada en un lèxic que acostuma a ser molt sexy. La segona legislatura d'Aznar va ser una màquina imparable de propaganda i lèxic relacionat amb la Constitució, la llibertat, 'la unidad de todos los demócratas', 'tolerancia cero a'... . Aquí hem tingut un lèxic vibrant creat, això sí, des de fora de l'Estat: en mitjans i difós per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), que no és Estat.

Qualifica l'ANC com "una bicoca governamental, una organització civil només comparable, en les seves funcions i 'capotes' a un govern, a l'Asociación de Víctimas del Terrorismo".

L'ANC és un fenomen únic a Europa. És el més semblant al populisme sud-americà, en el sentit que vincula ciutadania i govern d'una manera sentimental i propagandística. La propaganda està feta per creure-se-la, és un fet indistint de la democràcia. Passa a tots els països i Espanya sempre ha tingut un problema amb això. La cultura democràtica espanyola ha sigut molt vertical, ha fet molt cas als governs i els mitjans han recorregut al govern com a font gairebé exclusiva. També està passant a Catalunya. Però no vol dir que la gent sigui tonta.

Critica el paper dels mitjans de comunicació, que tant des de Madrid com des de Barcelona apunta que han actuat més com a altaveu dels polítics que com a mitjans.

Als mitjans hi ha hagut un deure més enllà de l'estrictament periodístic. Això no vol dir que el periodista sigui un cínic sinó que és un creient. Ha fet el que creu que consisteix el seu l'ofici, i malauradament a Catalunya i Espanya l'ofici a vegades està relacionat amb crear cohesió. La cohesió no es crea ni amb la informació ni amb la cultura, es crea amb els impostos, els drets i l'economia. Tot això mentre hi ha hagut una caiguda del benestar atòmica. Els mitjans han canviat declaracions de polítics. Paraules d'Artur Mas que no eren rupturistes i no independentistes als titulars es transformaven en declaracions rupturistes i independentistes.

Això ho ha fet més la premsa de Barcelona o la de Madrid?

A Barcelona segur que ha passat. A Madrid també perquè a Mas se l'han arribat a prendre seriosament. Cal dir que a determinada premsa de Madrid el Procés li ha anat molt bé per fer un determinat discurs de la crisi. Han pogut dir que el govern central era un executiu fort que defensa la democràcia, la igualtat i l'estat de dret enfront Artur Mas. I la premsa de Barcelona igual, en aquest cas dient que hi havia una Generalitat forta que defensa la democràcia i el dret a l'autodeterminació.

Aquestes dues visions contraposades han acabat donant una lectura massa esbiaixada de la realitat?

Aquests dos marcs de lluita de la premsa han portat a determinats mitjans a llegir i veure coses que no succeïen o declaracions que no s'havien dit. Ha passat quan es descriuen resolucions del Parlament com si fossin lleis quan tothom sap que les resolucions són el grau zero del parlamentarisme i que amb resolucions només fas propaganda. Es poden fer resolucions on es digui que s'acabarà amb la fam al mon, però amb resolucions no s'acabarà amb la fam al món.

Martínez en un moment de l'entrevista

Martínez en un moment de l'entrevista ROBERT BONET

Veu alguna diferència entre Mas i Puigdemont més enllà de que el segon sigui un independentista de tota la vida?

Puigdemont és independentista en el sentit que l'independentisme–processisme consisteix en dir-ho, no en fer-ho. Té un tarannà completament diferent a Mas, és molt bo parlant i té un discurs molt propi de la propaganda. A Mas li va costar molt. Només va despendre un discurs elèctric a l'última campanya electoral. Puigdemont és més elèctric, està més en contacte amb un ventall d'alternatives més ampli. Per exemple, amb els comuns.

Un dels passatges més interessants del llibre és l'anàlisi de la relació entre Artur Mas i Oriol Junqueras. Apunta que Junqueras se sent traït per Mas i que algun dia s'ho cobrarà.

Sí, i tant. La relació entre Mas i Junqueras ha permès que a Catalunya s'hagin fet dues grans coalicions. La primera va ser el pacte CiU-ERC, sense que Junqueras entrés al Govern. La segona és Junts pel Sí. JxSí és la gran coalició del Sud: dreta i esquerra unides en l'austeritat i en la postdemocràcia. No era un projecte per l'autodeterminació sinó una altra gran coalició europea. I s'ha fet amb el monopoli que tenia Mas abans i després de la consulta del concepte Catalunya.

El segueix tenint?

Això ho veurem en els propers mesos. Començo a veure pertorbacions a la força, és a dir, menys posicions de força de la propaganda. L'última carta, la data del referèndum, crec que cada cop se la creuen menys. Potser un cop passi el referèndum el futur passa per treure-li la data a tot, i que l'independentisme– processisme es transformi perquè si queda reduït en processisme s'acaba l'independentisme.

Aquestes pertorbacions en la força es produeixen perquè Mas perd el control del marc? Quina persona o quins moviments li disputen i li guanyen terreny?

Mas ja no existeix. Al desaparèixer del poder, deixa d'existir. Ell no ho sabia però la vida és així. La refundació de Convergència crec que no ha funcionat de la manera que volia Mas. L'electorat vol una dreta catòlica i liberal i aquesta era la raó de ser de Convergència, i crec que ja estan començant a tornar a trucar a la porta d'aquests inputs ideològics.

I la nova Convergència, encara controla el marc?

Déu n'hi do. Però els marcs propagandístics no confirmats o no solucionats per la propaganda es rovellen. I aquí és on rau el problema. La dinàmica catalana ha consistit des del 2012 a fundar al setembre els marcs per la resta de l'any. Per això cada Diada ha hagut grans consignes propagandístiques. Se'ns obliden, però per això el llibre les repassa: al 2012 el marc era la independència al 2014, i va acabar com va acabar. Aquest setembre era la vinculació entre acció de govern, acció parlamentària i acció de l'ANC.

Ara estem en 'referèndum sí o sí', però jo dubto que es faci i estic esperant la jugada. S'estan ficant en problemes propagandístics molt forts i no sé com se'n sortiran. Però poden fer-ho. El gran fet propagandístic espanyol és el PP i l'11-M. Mai han dit que fos ETA. Pots viure sense dir-ho, però han trobat marcs nous: la recuperació econòmica i la defensa de la unitat nacional. Cap dels dos s'està produint.

El referèndum, doncs, és l'últim cartutx del Procés?

El que anomenem Procés no és un procés cap a l'autodeterminació sinó una gran coalició en un moment de crisi social, econòmica i democràtica absoluta. La qüestió no és tan inventar-se cartutxos, sinó si poden ser inferiors a la brutalitat de la crisi. Segurament és el que està passant ara. La crisi té forma de serra i sembla que l'Estat encara no ha retallat tot el que havia de retallar.

Martínez distingeix un Procés ciutadà i un Procés governamental

Martínez distingeix un Procés ciutadà i un Procés governamental ROBERT BONET

No obstant això, durant aquest Procés un dels partits més conservadors com Unió Democràtica ha esdevingut extraparlamentari i una generació destacada de polítics convergents ha hagut de plegar.

Els partits amb problemes estaven destinats a patir problemes per la crisi de règim, no pel Procés. Unió Democràtica està en fallida però el Procés ha reforçat Convergència. CDC hauria d'haver caigut a la mateixa velocitat que Unió i no ho ha fet. El Procés només ha col·laborat a la desaparició de l'antiga Convergència amb el fet que l'Estat ha trencat el seu antic pacte amb Convergència i ha filtrat informacions de Pujol que mai filtraria d'un altre polític.

Que no és poca cosa.

Sí, però això abans del Procés hagués estat la mort de Convergència. Abans del Procés hi havia una cosa més gran que Convergència mimava, que era Catalunya, un marc fabulós. Ja s'hi podia tirar una bomba atòmica que Convergència tenia el marc Catalunya a la mà. Les repercussions del cas Pujol han estat molt minses.

Però abans del Procés, mentre Convergència tenia aquest marc Catalunya a la mà, el PSC controlava el poder metropolità de Barcelona i les grans ciutats.

El PSC també ha tingut problemes i els tindrà. Tots els grans partits de la Transició, encara que costi de creure-ho, hauran de desaparèixer o mutar sensiblement en aquesta nova situació política. Estem en un moment de canvi de règim i no l'està modulant la gent sinó entitats com la Unió Europea, el Banc Central Europeu o l'FMI.

També analitza l'anomenat 'gir social' del Procés. S'ha passat de presumir d'austeritat a dir cada any que són els pressupostos més socials de la història.

El naixement del Procés governamental és un procés molt dretà. Per exemple, a través d'un documental de TV3 que després repeteixen tots els tertulians es diu que Catalunya podria viure només amb l'IVA que s'hi recapta, sense IRPF. Això és la màxima fantasia neoliberal. I va colar. Però Convergència comença a patir les successives fallides electorals i es produeix el gir social. El gir social consisteix bàsicament en dir-ho. Tot i això s'ha de matisar que hi ha una batalla soterrada entre Convergència i Esquerra en sanitat, per exemple.

Es pot parlar d'un Procés de dretes mentre CDC a cada elecció perd vots, ERC en guanya i el món dels comuns s'està preparant per governar la Generalitat?

Sí. Les autoformulacions no són sempre vàlides. El votant català s'autodefineix com d'esquerres però davant la pregunta de si vol més impostos diu que no. D'altra banda els cossos cauen cap al lloc on s'inclinen i un Procés fonamentat en la propaganda recorre cada cop més a la identitat. Durant aquests anys s'han dibuixat etapes de front nacional.

El Procés no acabarà bé?

El Procés no pot acabar bé perquè no té eines vàlides de pressió a l'Estat. Una manifestació no és efectiva. No hi ha eines de desobediència econòmica. No les ha tingut mai i no les vol tenir. Si tot acaba en catàstrofe propagandística ens podem trobar en una mena de front nacional, una lluita per la innocència i una busca de la culpabilitat en els mals catalans que no s'ho han cregut o en els estrangers.

Això és l'oposat a la 'revolució dels somriures' que es proclama a les manifestacions de la Diada.

La identitat és així i té molt poc recorregut. No crec que s'hagi de ser optimista per sistema. Els periodistes hem d'informar del que hi ha. El que hi ha, si ometem les declaracions, el tractament informatiu i el canvi de registre del Govern, és res. Si analitzem els participants del Procés és molt difícil arribar a pensar que són independentistes o que tenen una idea de democràcia diferent a l'espanyola o un republicanisme potent. El periodisme espanyol és molt declaratiu i això ha d'ajudar a pensar que les declaracions no són importants, són soroll que molesta la feina del periodista, que és explicar el que no és soroll. El Procés ha sigut un soroll. Tindrà repercussions, l'independentisme ha deixat de ser exòtic, però no sabem si és un estàndard internacional homologable a l'independentisme d'altres territoris.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha