El 9-N que precedeix la tempesta
La ciutadania catalana està cridada a prendre part aquest diumenge en una votació no convocada oficialment i sense validesa legal, malgrat la qual cosa s'espera que la participació sigui multitudinària. Aquesta aparent paradoxa explica amb claredat l'entorn poc convencional en què s'ha estat movent la política catalana en els últims temps, un escenari més marcat per allò simbòlic i el protagonisme del carrer que per avenços substancials en el terreny jurídic.
Una etapa històrica de la política catalana es tancarà aquest diumenge amb una mobilització en forma de consulta que, malgrat haver estat declarada nul com a procés consultiu, té un pes polític cabdal. El referèndum sobiranista del 9-N ha estat l'eix vertebrador de l'activitat del Govern, de l'oposició i de bona part de la societat civil durant l'últim bienni, des d'aquella llunyana campanya autonòmica que va començar el 9 de novembre del 2012.
“A Espanya no esperen ni desitgen una derrota d'ERC, del PSC i per descomptat tampoc del PP; l'única cosa que esperen i que desitgen és un mal resultat de CiU”, va assegurar Duran i Lleida la nit del 9-N de fa dos anys en el primer acte de campanya dels nacionalistes, que reclamaven una majoria absoluta perquè, en paraules del propi Mas, “el futur de Catalunya el decideixin els seus ciutadans i no un Consell de Ministres ni un Tribunal Constitucional”. Aquesta frase sona a profecia ara, quan la consulta que el president va prometre i que comptava amb un excepcional suport parlamentari s'ha convertit en un símbol promogut pel Govern i del qual es torna a culpar el Consell de Ministres i al Tribunal Constitucional.
El canvi del 9-N pel 'nou 9-N' sembla haver-li sortit bé CiU, a ulls d'un electorat que vol votar sobre el futur del seu país com sigui. El Govern ha aconseguit arribar a la data assenyalada sense fer la consulta promesa i conservant el suport del bloc sobiranista, que va semblar donar-li l'esquena en els moments més tensos de la negociació. Però Mas ha sabut mantenir en la cleda a una Esquerra que va ensenyar les dents en sentir-se enganyada per la rebaixa de la consulta i a una Iniciativa que esperava que fos un altre qui obrís la porta per anar-se'n del pacte sense fer soroll.
Artur Mas ha salvat els mobles en el terreny simbòlic, però la bombolla dels símbols pot explotar el 10-N. La cohesió del bloc sobiranista -la “porcellana fina” com la va definir edulcoradamente el president- té la data de caducitat vençuda fa temps. Oriol Junqueras ha deixat clar que el seu suport al procés participatiu és l'avantsala de la ruptura de l'acord de legislatura que sosté CiU al Govern. Els independentistes ni tan sols estan ara disposats a aprovar uns nous pressupostos. El 9-N s'acaba la lluita pel dret a decidir dins de l'ordenament constitucional, però també s'esgota un període polític marcat pel consens peti qui peti. ERC i ICV no donaran treva fins que Mas convoqui autonòmiques, i Mas intentarà fer el possible per buscar una taula salvavides en un dels seus moments electorals més greus.
En el viatge cap al 9-N, Mas ha sacrificat el seu pacte de legislatura i ha erosionat les relacions amb els seus socis d'Unió en declarar-se obertament independentista. El president està obligat ara a subscriure nous acords per poder acabar la legislatura el 2016 -el PSC ja s'ha ofert-, o convocar eleccions, l'opció més lògica malgrat que Mas vol ajornar-les fins a tenir tancat un nou acord electoral amb ERC. Convergència necessita compondre una llista unitària independentista per disminuir la caiguda, però Esquerra veu aquesta opció amb desconfiança després del fracàs de la consulta.
Amb tots aquests ingredients, el procés 2012-14, protagonitzat pel dret a decidir, es projecta ara cap a unes eleccions autonòmiques vestides de plebiscit el 2015, que canvien l'eix sobiranista per l'independentista. Una fugida cap endavant dissenyada per Mas que, fins i tot encara que aconsegueixi arribar amb bon peu a un avançament electoral, seria poc més que la ranera d'una etapa terminal.
A l'horitzó que marquen els sondejos l'opció cada vegada més probable és resultar en un Parlament fragmentat, de difícil governabilitat i sense majories clares entre independentistes i no independentistes. La transició nacional tantes vegades anunciada no s'ha acabat de definir, però la transició en el sistema de partits català es comença a veure en tota la seva plenitud. Si el nou eix és l'independentisme, tal com desitgen per diferents raons CiU i ERC, la històrica coalició nacionalista pot donar-se per trencada i Iniciativa haurà de recol·locar-se sacrificant un bon percentatge d'electorat. Finalment, l'empenta de Podem, al qual les enquestes li prometen una posició privilegiada també a Catalunya, acabaria de desllorigar el mapa polític clàssic que ha dominat el Parlament durant dècades. El final del que semblava una odissea cap al 9-N ha resultat ser el principi d'una tempesta de proporcions molt més grans.
