La rialla d'en Xavier

El periodisme d’investigació té uns quants representants a Catalunya. Xavier Vinader n'era un dels més veterans. Investigar, ficar el nas allà on fa nosa, i, a més, publicar el que s’ha descobert en un mitjà de gran difusió és, sovint, perillós. I ho era molt durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. El 1979, quatre anys després de morir el dictador, Vinader va publicar dos articles al setmanari ‘Interviu’ sobre els grups d’extrema dreta que actuaven el País Basc. Va donar noms i cognoms d’algunes dels membres d’aquests grups. El grup terrorista ETA va matar, poc després, dues de les persones esmentades en aquests articles. L’Audiència Nacional va responsabilitzar al periodista, el va acusar de “imprudència temerària” i el va condemnar a set anys de presó.

Espanya vivia moments de tensió. El tinent coronel Antonio Tejero havia intentat donar un cop d’Estat el 23 de febrer. Vinader va fugir del país i es va instal·lar a París. El seu domicili de Sabadell va patir un atemptat. Va tornar a Espanya, el 1984, quan l’aleshores president del Govern, Felipe González, el va convèncer que estaria poc temps a la presó. Va ser així. Va estar tres mesos a la presó de Carabanchel i va ser indultat.

El seu nom, des d’aleshores, ha estat lligat a la defensa de la llibertat d’expressió. De salut fràgil, ha hagut d’anar en cadira de rodes des de fa molts anys, però això no l’havia incapacitat per dur a terme una activitat notable. Mantenia unes relacions curioses amb les forces de seguretat. Tenia molt bones amistats amb els consellers d’Interior i els responsables dels mossos d’esquadra. Donava classes a l’Escola de Policia de Catalunya. Però, al mateix temps, mantenia el seu esperit crític amb els excessos policials.

Al programa “TotsxTots”, que fèiem a COM Ràdio, cada setmana ens portava un representant d’aquestes forces i, juntament amb Ramon Company, li feien una entrevista a fons. Pocs periodistes haurien aconseguit reunir, al mateix estudi, a l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el conseller d’Interior, Felip Puig. Vinader va obrar el miracle. Era el juliol de 2012 i va ser un dels moments periodístics més divertits, entretinguts i interessants de la meva trajectòria periodística. Suposo que és la confiança que els donava Vinader el que va animar a ambdós polítics a parlar amb una certa desinhibició. Pujol es va permetre recriminar a Puig que hi hagués massa mossos d’esquadra que s’adreçaven als ciutadans en castellà. Això sí, va ser fora d’antena.

Vinader es documentava molt. Això feia irrebatibles els seus articles. Per això eren tant punyents els seus treballs de denúncia de les forces para-policials. Amb tot, la seva activitat professional no es va limitar al periodisme d’investigació. Va informar de la guerra de l’Afganistan quan va caure en mans soviètiques, de la revolució dels clavells a Portugal o de les tensions entre la Xina i la URSS. El seu arxiu era impressionant. Part d’aquest arxiu es troba al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. La seva llar, a la Gran Via de les Corts barcelonina, era un altre arxiu, a vessar de llibres per tot arreu. Les editorials i els productors dels programes on treballava patien aquesta passió seva per la lectura.

El novembre passat el vaig entrevistar per Catalunya Plural. Vam parlar de les clavegueres del poder espanyol, entestades a treure papers tèrbols dels governants de la Generalitat convertits a l’independentisme, i de si caldria o no que Catalunya tingués les seves pròpies clavegueres secretes si mai no arriba a ser un país independent. Vam parlar de la seva història personal i de la il·lusió que li feia que TV3 emetés el documental que Àngel Leiro i Xavier Montanya li van dedicar: “Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta de l’Estat”. El documental es va emetre el passat 17 de febrer. No fa ni dos mesos.

I vam parlar també del periodisme d’investigació. El trobava a faltar. “M’agradaria creure que no ha passat a la història. Dóna la impressió que sí. No es fa perquè no hi ha condicions. Els mitjans de comunicació no han tingut la cura de posar-les i al món polític no li ha interessat. Els equips d’investigació són incòmodes, acaben sent una mena de cèl·lules que funcionen al seu aire, gasten diners, entren i surten, amb una producció que no és diària, sinó a mig i llarg termini. A més, emprenyen políticament i jurídicament. Costen querelles, advocats, passar pels palaus de justícia, fiances,... I, a vegades, emprenyen els amics econòmics, els socis de l’amo del mitjà de comunicació”. Segons ell, ja no queden equips d’investigació. Hi ha individualitats, franctiradors. Com ho era ell, els anys setanta i vuitanta.

Acompanyava la seva presència d’un riure simpàtic, còmplice i foteta que trobarem a faltar.