“Fa la sensació que la imatge d’Espanya se l’han quedada els del vell model de sempre”

El seu exercici com a alcalde de València va començar fa dos anys amb gestos de profunda renovació en les actituds que havien marcat l’estil de govern de la ciutat durant més de dues dècades d’hegemonia del PP.

Joan Ribó, de Compromís, presideix un dels ajuntaments del canvi al capdavant d’un pacte tripartit, denominat Pacte de la Nau, perquè el van signar en l’edifici històric de la Universitat de València la seua formació, el PSPV-PSOE i València en Comú, plataforma en què participa Podem.

La conversió progressiva en zona de vianants del centre històric, una concepció de la mobilitat que fomenta el transport públic i l’ús de la bicicleta; el sanejament d’uns comptes municipals llastats pel gran deute heretat; la regeneració del barri del Cabanyal, una vegada descartat l’interés del PP d’executar-hi una avinguda; l’execució del Parc Central i la promoció de polítiques contra l’exclusió social són alguns dels terrenys pels quals es mou la seua gestió.

Amb Manuela Carmena a Madrid, Ada Colau a Barcelona, Pedro Santisteve a Saragossa i molts altres, representa la irrupció de noves majories polítiques a les grans ciutats.

Polític amb una experiència ben llarga, Ribó fa balanç a mitjan camí del seu mandat i es pronuncia sobre el greu conflicte generat a Catalunya, on va nàixer (Manresa, 1947) aquest enginyer agrònom i catedràtic d’institut la trajectòria professional i política del qual s’ha desenvolupat al si de la societat valenciana. Coordinador general d’Esquerra Unida del País Valencià en els anys noranta, és actualment un dels dirigents de Compromís més coneguts.

En un article en eldiario.es defensava que cal seure a parlar. Veu el diàleg possible en el conflicte de Catalunya?

Cal parlar i caminar, caminar en el llenguatge d’Antonio Machado (“caminante, no hay camino, se hace camino al andar”). Caminar és imprescindible en aquests moments. El que em posa molt nerviós és veure que es parla de Catalunya abans a Estrasburg, en el Parlament Europeu, que en el Parlament espanyol. Però on estem? No tenim un problema greu? Doncs, parlem-ne. Primerament parlem-ne i després busquem-hi vies de solució. Hi hagué un començament de tot això, de tot aquest conflicte. Hi hagué una sentència del Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. Aquesta sentència no és la bíblia, es pot retocar i es pot repensar. Recorde que vaig ser ponent de l’Estatut valencià i que ens intercanviàvem papers amb els ponents de l’Estatut català i de l’andalús, i que va passar que articles que eren iguals a Andalusia i ací, resulta que van ser declarats a Catalunya inconstitucionals... Home, per favor! Jo pense que aquesta en va ser la base. Amb allò el senyor Rajoy va crear la primera gran fàbrica d’independentistes i em sembla que l’1 d’octubre la intervenció de la Policia ha creat una altra gran fàbrica d’independentistes.

Vosté té molt bona relació amb Ada Colau, com l’ha vista en aquesta situació?

A Ada Colau li passa com a mi, que no és independentista, però respecta el dret a decidir perquè pensa que és una cosa que està reconeguda a escala internacional. L’he vista coherent amb els seus plantejaments i l’he vista indignada amb el desplegament de la Policia, perquè així no s’arreglen les coses. Les coses polítiques no s’arreglen ni amb plantejaments jurídics del Codi penal ni amb plantejaments policials lluitant contra un poble. Em sembla coherent la posició d’Ada Colau amb la manera de pensar que ha manifestat reiteradament.

Però no li falta visibilitat, a aquesta manera de pensar? Sembla com si no tinguera representants, com si no tinguera espai.

Bé, és cert que hi ha dos blocs de comunicació molt monolítics, per dir-ho d’alguna manera, el bloc català i el bloc espanyol, i és difícil estar al mig. La posició d’Ada és la posició en què ella entén que el dret a decidir s’hauria de respectar. Està molt amagat, efectivament, aquest sector d’opinió, perquè em sembla que hi ha pocs mitjans de comunicació que d’alguna manera hi donen suport; d’altra banda, però, estic convençut que a Catalunya hi ha molta gent que sí que hi dóna suport. Les últimes eleccions demostren clarament que hi ha sectors molt amplis que pensen que es té dret a votar, encara que no votaran a favor de la independència.

Què pensa de les repercussions que té a hores d’ara el conflicte en la política

espanyola?

Les repercussions són molt negatives. La primera és l’impacte sobre la societat catalana. La segona és, per a mi, molt important. I es refereix a la imatge d’Espanya. En el seu moment, vaig defensar la Constitució, vaig fer campanya a favor de la Constitució, vaig votar a favor de la Constitució, com la immensa majoria dels catalans, més del 90%, però ara em fa la sensació que, després d’aquestes actuacions, la imatge d’Espanya ha quedat profundament deteriorada. Fins i tot l’ONU ens demana explicacions, Amnistia Internacional, Human Rights, governs com el de Finlàndia, etc. Tot això castiga la imatge d’una Espanya democràtica i plural, una repercussió molt negativa. Dit d’una altra manera, fa la sensació que la imatge d’Espanya se l’han quedada els del vell model de l’Espanya de sempre, i això és terriblement negatiu.

I per als interessos valencians quines conseqüències pot tenir el conflicte a Catalunya?

El País Valencià i la ciutat de València hi compartim llengua, tenim elements culturals comuns i... atenció a l’economia! Les nostres entrades i eixides a Catalunya són les més importants. El que passa a hores d’ara pot tenir un impacte molt negatiu. Per això sent una profunda preocupació i alarma. També indignació per la incapacitat del senyor Rajoy de fer uns plantejaments polítics per a avançar. I pense que no és solament Rajoy. S’han ajuntat una mica dues voluntats de no parlar. També, ho he de dir, per part del Govern català. Però Rajoy ha manifestat d’una manera molt clara que és incapaç o que no vol avançar en la resolució d’aquest problema. I els polítics tenen la missió de solucionar els problemes, no deixar que es podrisquen. Per tant, que espavile o que es dedique a una altra cosa.

Aquestes dificultats són extremes, però ja fora del problema català, els ajuntaments del canvi com el seu s’han trobat amb dificultats perquè, d’alguna manera, el context i la resta de la política no han acompanyat aquest canvi?

Els ajuntaments del canvi han estat la mostra més genuïna del canvi polític en l’Estat espanyol, que també s’ha manifestat amb més canvis a escala autonòmica, però la manifestació més genuïna és la dels ajuntaments. Evidentment tenim problemes, en primer lloc amb el senyor Montoro. Són problemes evidents, no en el cas de València només, sinó també en el cas de Madrid, per exemple. Les polèmiques permanents que té amb l’alcaldessa Manuela Carmena sobre els temes fiscals i la capacitat d’invertir, de no invertir, ens han perjudicat molt a tots. Ens ha llastat, ens ha impedit fer coses. Ací teníem un pla d’ajustament que va iniciar en el seu moment la senyora Barberá, perquè hi calia, teníem el 150% d’endeutament; en aquest moment, però, anem eixint de la situació i, malgrat tot, ens manté en aquest pla d’ajustament i no hi ha manera d’eixir-ne. Tenim molts problemes en aquesta direcció. He de dir, però, que amb la Generalitat Valenciana [governada pel PSPV-PSOE i Compromís amb el suport de Podem] no hi ha cap problema. Hi ha hagut un element de cordialitat, més enllà que en algun moment ens haja costat tirar endavant determinades coses. Els problemes s’han produït fonamentalment amb l’Estat i concretament amb el senyor Montoro per la seua competència d’Hisenda i Administració Pública.

També hi ha la falta d’inversions de l’Estat, no és cert?

Les inversions són una altra cosa que ha resultat un desastre a València. L’altre dia recordava al PP en el debat de l’estat de la ciutat que per què protestaven en relació amb les inversions de l’Ajuntament si el Govern, a més de pressupostar-hi una misèria, hi ha executat tan sols un 43%. Contra què protesten? La situació és molt greu, és intolerable. També he de dir que el nou ministre Íñigo de la Serna té una altra actitud, caldrà comprovar si és més seriosa o menys en els pròxims pressupostos, però s’ha de dir que almenys s’hi pot parlar i fer projeccions. Sembla que les coses canviaran, però quan ho vegem en els pressupostos ens ho creurem.

En aquests dos anys, de quines coses està més content i de quines coses menys?

El meu màxim descontentament és la lentitud dels processos administratius. Treballem per accelerar-los, però costa molt, els processos són molt lents i costa molt posar en marxa les coses. Comencem a notar, però, accions en jardins, en mobilitat –on es van fent canvis molt importants–; es va notant de manera significativa en temes socials, amb les ajudes al menjador escolar, les ajudes perquè no tallen l’aigua, la llum o el gas a famílies sense recursos, les ajudes perquè no desnonen persones pel tema de les hipoteques... Hi ha una millora dels serveis socials, en aquest nivell es va notant molt clarament.

Quins afers prioritaris té ara mateix el seu govern entre mans?

Estem programant canvis molt significatius al barri del Cabanyal que ja es van començant a veure amb obres i actituds, i a la zona de Natzaret en una fase més incipient. Treballem en les grans places de València com les de la Reina i de la Ciutat de Bruges, i es va notant molta més activitat al carrer per a fer festes i actes culturals, es nota que la ciutat és molt més viva en tots els barris. Estem fent un esforç per mantenir l’excel·lència de la cultura als barris amb el tema de l’òpera o de la rehabilitació de les pèrgoles, que pot semblar un tema menor, però no ho és, perquè el fet que s’hi puga fer concerts els diumenges em sembla una activitat molt interessant. Ens queda tirar avant el tema de les escoles municipals infantils, que volem impulsar l’any que ve. Hem esperat que acabe la concertació per no tenir conflictes legals, però l’any que ve municipalitzarem tres escoles infantils. A mi la gent em diu que el canvi ja s’hi va veient, però volem que s’hi veja molt més.

D’ací al final de mandat, quins grans objectius considera que han d’estar acabats o molt avançats?

L’un ja l’he comentat, a escala urbanística, la reurbanització de les places de la Reina i de la Ciutat de Bruges. En el cas de la plaça de l’Ajuntament, es tracta més de començar a fer projectes i avançar. Un altre element urbanístic fonamental en què volem avançar és la façana marítima, que va des del Saler, passant per la ZAL [zona d’activitat logística del port], fins a la Punta, que es va millorant amb corredors verds i amb la rehabilitació d’alqueries i d’algun xalet, i per Natzaret, on va un gran parc. Abans que acabe aquest mandat hi veurem coses, no ho veurem tot, però hi veurem coses. I després hi ha la Marina de València, que arrossega una llosa de 450 milions de deute, tot i que enguany n’acabarem la gestió amb un balanç econòmic positiu. Els veïns del Cabanyal continuen descontents. Com evolucionarà la situació allà? Cal resoldre molts temes socials, problemes de convivència, però hi treballem. Hi hem posat dependències de la Policia Local, hi fem molta mediació, ajudem la gent i, al mateix temps, els demanen que complisquen una sèrie de normes; en això es va avançant. Potser menys ràpidament del que la gent volguera, però aquests temes no es poden resoldre d’una manera ruda. Cal resoldre’ls respectant els drets humans de tothom i el que es va desarreglar en 24 anys no es pot arreglar en dos dies. Curiosament em ve ara el PP i em diu que vol reprendre el projecte antic. Però, senyors, si mentre el Govern d’Espanya, la Generalitat i l’Ajuntament eren del mateix color polític que el seu, no van ser capaços de desfer el problema que se’ls va crear, què volen fer ara, sotmetre a 20 anys més de càstig aquest barri? És intolerable el desvergonyiment i la falta de realisme del PP, fins i tot amb contradiccions internes entre ells, perquè ni els mateixos regidors del grup popular es plantegen aquests temes. Que tornen a dir que volen reobrir l’avinguda, malgrat que la gent va tornant a comprar habitatges a la zona, és un indicador perfecte de la falta de realitat en què viu aquest partit o de les múltiples realitats en què viu. El problema del Cabanyal és un problema complex, és un problema que no es resol en dos dies. Es va resolent introduint-hi diners, amb projectes europeus, amb tasques de mediació, de policia. També hi hauria d’ajudar una mica més la Policia Nacional, perquè els problemes de drogues no són de la Policia Municipal, i els estem abordant seriosament.

Quant al Parc Central, tothom no comparteix el projecte. Com quedaran finalment les torres d’habitatges projectades?

El que no pot fer un govern de canvi és reescriure la història. A mi això ja m’ha passat amb el tema de la ZAL. Quan se t’emporten fins i tot la flor de la terra del primer metre d’horta, no pots tornar arrere per a restaurar-la, és impossible. El projecte aprovat del Parc Central fa molts anys que és ací i nosaltres podem retocar ne alguna cosa per millorar-lo, però no podem canviar-lo. Això ho ha de tenir en compte la gent. Es va aprovar fa molt de temps i ja té uns drets. Dit això, les torres es poden modificar, es poden moure, es pot estudiar que presenten determinades característiques, però els elements base ja estan descrits i aprovats per aquest Ajuntament.

Ja tenen clar com es finançarà el canal d’accés dels trens, que serà l’obra més

immediata?

Amb el ministre hem parlat del compromís del Govern de fer-ne el canal d’eixida, no hem parlat encara de l’estació; sí que hi hem parlat del canal d’accés, per al qual estem estudiant la participació de l’Ajuntament. Nosaltres hem dit que hi volem participar com hi han participat altres ajuntaments. Sabem que altres ajuntaments hi han participat i ho farem. L’element fonamental d’aquest canal és que comence i que comence prompte, perquè a mi em sembla que és fonamental per a la ciutat alliberar tota la platja de vies que van des del bulevard Sud fins al pont corb, perquè això ens permetria enllaçar la ciutat d’una manera fonamental. Això suposarà una inversió per a l’Ajuntament? Possiblement sí, una part sí, però es pot fer de moltes maneres. En primer lloc, comporta unes plusvàlues que poden ajudar a pagar, si no totalment, parcialment aquest accés. Després cal veure com es fa, perquè es pot pagar de moltes maneres, trinco-trinco o a 40 anys, amb un interés o amb un altre. Aquests temes encara es negocien i nosaltres volem veure-ho, volem negociar-ho i volem plantejar ho dins d’unes obres de conjunt. No tindria molt de sentit parlar del canal d’accés si no parlàrem de l’eixida dels trens pel túnel passant i de l’estació soterrada. Per tant, hi ha esperança que el que ha dit el ministre de Foment vaja avant ràpidament, però queda molt per fer i hi estarem molt atents. Si no avança a la velocitat que ha d’avançar, ens sentirà.

Com ha anat l’experiència de tres partits en un mateix govern municipal, que és una cosa sobre la qual no hi havia costum? Ací sembla que, amb les seues diferències, sí que funciona.

Em sembla que el secret és molt clar: la voluntat dels tres partits de saber que la societat ha canviat. Que el temps del bipartidisme de dreta o esquerra pose punts suspensius, s’ha acabat. La societat espanyola sap que és així i la pluralitat en l’esquerra és àmplia. En la dreta també ha augmentat la pluralitat amb el PP i Ciutadans. Volem ser eficaços. La gent d’esquerres progressista tenim l’obligació d’entendre’ns-hi perquè, si no ens hi entenem, l’alternativa és nefasta. D’altra banda, quan formes part d’un govern de tres amb una alcaldia que té un plantejament molt piramidal, és imprescindible que penses què faran els altres socis i quines necessitats mínimes tindran. Per això hem plantejat des del principi determinats elements de visibilitat dels companys dels altres partits, com per exemple els plens, en què la presidència va rodant, perquè volem fer visible tothom. Un altre element és que en les juntes de govern ixen els portaveus dels altres partits a detallar els acords presos. A més, quan hi ha un problema, que n’hi ha, no volem resoldre’l de manera autoritària, sinó buscant una solució dialogada, buscant consensos. De fet, entre els ajuntaments importants som els primers a aprovar pressupostos. Una altra idea és que, malgrat que jo sóc el responsable de tot, quan delegue les competències ho faig i només si apareix un problema cride el responsable, però no per qualsevol cosa. D’aquesta manera, deixe un marge d’autonomia perquè cadascú puga treballar. La idea és respectar l’autonomia dels diferents grups i que cadascun vaja plantejant temes. Quan no hi ha acord en algun, se’n parla. De moment les coses han anat bé. És un argument de necessitat. O demostrem a la societat valenciana que som capaços, que de moment som capaços, que l’esquerra es pot posar d’acord per a governar la ciutat en una línia progressista, o la gent es preguntarà: i llavors per a què serveixen? A més cal posar mecanismes perquè el funcionament siga àgil.

Manté la intenció de presentar-se com a candidat a l’alcaldia el 2019?

Vaig afirmar que em presentaria a les primàries de Compromís i ho continue mantenint. Si en les primàries de Compromís em diuen que avant, jo m’hi presente, i tant que sí. Pense que en quatre anys és difícil acabar els projectes fonamentals. Ara bé, també em sembla que s’hauria de prohibir constitucionalment que algú continuara al capdavant d’una institució més de huit anys.