eldiario.es

Menú

On està l’aigua? L’equilibri tan difícil entre recurs i risc en entorns mediterranis

Un debat inajornable per a abordar un problema apressant

El recent augment de les temperatures està accelerant el cicle de l’aigua, de manera que es planteja una pregunta clau: on està l’aigua ?, en quin estat, en quin reservori i per quant de temps? A causa del canvi climàtic i de tota la confusió que està creant-se al voltant de l’aigua, la necessitat d’entendre com operen els processos hidrològics a totes les escales és ara, sens dubte, molt més apressant que fa 40 anys (quan va acabar la Dècada Hidrològica Internacional).

L’aigua cobreix tres quartes parts de la superfície de la Terra. La quantitat d’aigua que existeix constitueix un recurs tancat, ni augmenta ni disminueix, únicament canvia de reservori (mar, atmosfera, glaceres, sòl, rius, llacs, aqüífers, etc.) seguint un patró cíclic, amb múltiples modalitats de curtcircuit. A pesar de la idea de moviment continu que implica el concepte de cicle, la major part del temps l’aigua roman emmagatzemada en un reservori i únicament un 1% del total està en moviment cada any. Perquè ens en fem una idea, el període mitjà de renovació de l’aigua va des de 10.000 anys en el cas del gel subterrani i el pergelisòl, fins a unes hores per al cas de l’aigua biològica (passant pels 2.500 anys dels oceans; 1.400 anys dels aqüífers; 17 anys dels llacs; 5 anys dels aiguamolls; 1 any del sòl; 16 dies dels llits i 8 dies de l’atmosfera). 

Seguir leyendo »

¿Dónde está el agua? El difícil equilibrio entre recurso y riesgo en entornos mediterráneos

Un debate inaplazable para abordar un problema acuciante

El reciente aumento de las temperaturas está acelerando el ciclo del agua, de manera que se plantea una pregunta clave: ¿ dónde está el agua?, ¿en qué estado, en qué reservorio y por cuánto tiempo? Debido al cambio climático y a toda la confusión que se está creando entorno al agua, la necesidad de entender cómo operan los procesos hidrológicos a todas las escalas es ahora sin duda mucho más acuciante que hace 40 años (cuando finalizó la Década Hidrológica Internacional).

El agua cubre tres cuartas partes de la superficie de la Tierra. La cantidad de agua que existe constituye un recurso cerrado, ni aumenta ni disminuye, únicamente cambia de reservorio (mar, atmósfera, glaciares, suelo, ríos, lagos, acuíferos, etc.) siguiendo un patrón cíclico, con múltiples modalidades de cortocircuito. Pese a la idea de movimiento continuo que implica el concepto de ciclo, la mayor parte del tiempo el agua permanece almacenada en un reservorio y únicamente un 1% del total está en movimiento cada año. Para que nos hagamos una idea el período medio de renovación del agua va desde los 10.000 años en el caso del hielo subterráneo y el permafrost, hasta varias horas para el caso del agua biológica (pasando por los 2.500 años de los océanos; 1.400 años de los acuíferos; 17 años de los lagos; 5 años de los humedales; 1 año del suelo; 16 días de los cauces y 8 días de la atmósfera).

Seguir leyendo »

Immigració i el futur dels models d'integració

Els desplaçaments de la població són tan antics com la història mateixa de l’ésser humà. Hui en dia, els desplaçaments de la població en un món globalitzat s’han vist afavorits i han esdevingut un dels fenòmens més importants en les societats actuals. La immigració presenta aspectes positius i negatius. Quant als positius, ateses les característiques de les societats dels països desenvolupats hui en dia, hem de reconéixer la seua contribució a l’augment de la taxa de natalitat i del sistema de seguretat social, que ha fet possible una cosa que percebem tan bàsica com el sistema de pensions. A més, després d’un llarg procés d’integració de la diversitat la cultura del país receptor tendeix a enriquir-se. Pel que fa als aspectes negatius, la immigració suposa grans reptes per a les societats acollidores, com són haver de donar cabuda a un augment de la població en matèries tan importants com ara habitatge o l’absorció de nova mà d’obra per l’economia, en molts casos no bastant forta. També s’observen xocs culturals que poden dificultar l’enteniment entre cultures, i crear conflicte o exclusió social.

La immigració, és cert, presenta nombrosos i diversos reptes, però el país receptor no pot més que eixir-ne enfortit, en haver d’enfrontar-se a les debilitats del seu sistema i construir solucions que es desitja que duren en el llarg termini i que siguen acceptades per tots, augmentant així el consens. Si bé és innegable l’actual crisi que els models d’integració europeus viuen, cal prendre-la com una nova oportunitat per a millorar el total de les nostres societats. Al contrari del que es tendeix a pensar, sí que hi ha models d’integració que semblen funcionar i que Espanya i la resta dels països de la Unió Europea poden valorar com a exemple, no per a imitar-lo, sinó per a millorar el model ja existent en allò que es puga adequar.

Un d’aquests països és el Canadà, país que des dels anys setanta dissenya una clara política d’immigració i que, ateses les seues característiques històriques (es va constituir per francesos i anglesos, sota l’existència prèvia de la població aborigen) recull el multiculturalisme en la seua constitució com a senyal d’identitat del país. Per això, m’agradaria fer un breu repàs a alguns dels punts clau de la seua política d’integració de la immigració, a fi d’extraure algunes conclusions aplicables al cas espanyol.

Seguir leyendo »

Inmigración y el futuro de los modelos de integración

Los desplazamientos de la población son tan antiguos como la historia misma del ser humano. Hoy en día, los desplazamientos de la población, en un mundo globalizado se han visto favorecidos, convirtiéndose en uno de los fenómenos más importantes en las sociedades actuales. La inmigración presenta aspectos positivos y negativos. En cuanto a los positivos, dadas las características de las sociedades de los países desarrollados hoy en día, hemos de reconocer su contribución al aumento de la tasa de natalidad y sistema de seguridad social, haciendo posible algo que percibimos tan básico como el sistema de pensiones. Además, tras un largo proceso de integración de la diversidad la cultura del país receptor tiende a enriquecerse. En cuanto a los aspectos negativos, la inmigración supone grandes retos para las sociedades acogedoras, como son el tener que dar cabida a un aumento de la población en materias tan importantes como vivienda o la absorción de nueva mano de obra por la economía, en muchos casos no suficientemente fuerte. También, se observan choques culturales que pueden dificultar el entendimiento entre culturas, creando conflicto o exclusión social.

La inmigración, cierto es, presenta numerosos y diversos retos, pero de ellos el país receptor no puede más que salir fortalecido, al tener que enfrentarse a las debilidades de su sistema y construir soluciones que se desea que duren en el largo plazo y que sean aceptadas por todos, aumentando así el consenso. Si bien es innegable la actual crisis que los modelos de integración europeos están viviendo, hay que tomar esta como una nueva oportunidad para mejorar el total de nuestras sociedades. Al contrario de lo que se tiende a pensar, sí existen modelos de integración que parecen funcionar y a los que España y el resto de países de la Unión Europea pueden valorar como ejemplo, no para imitar, sino para mejorar el modelo ya existente en aquello que se pueda adecuar.

Uno de estos países es Canadá, país que desde los años setenta viene diseñando una clara política de inmigración y que dadas sus características históricas (se constituyó por franceses e ingleses, bajo la previa existencia de la población aborigen) recoge el multiculturalismo en su constitución como seña de identidad del país. Por ello, me gustaría hacer un breve repaso a algunos de los puntos clave de su política de

Seguir leyendo »

El País Valencià davant la crisi constitucional espanyola

La crisi constitucional que en aquests moments vivim a Espanya pel que fa a la possible independència de Catalunya té efectes evidents, socials, econòmics i polítics, per a la comunitat autònoma que més intenses relacions de tota mena hi manté i que no és una altra que la valenciana. En una primera derivada, aquesta crisi tenia a veure amb el reconeixement o no de la legitimitat de la pretensió de poder exercir un pretés “dret a decidir” de la població catalana, encara que l’evolució que ha seguit ha acabat incloent en l’equació molts altres elements, en la mesura que la possibilitat que s’òbriga un període de reforma constitucional fa que hi haja molts interessos valencians que poden acabar sent afectats de manera directa i immediata per com s’acabe donant curs d’eixida a un conflicte que, en origen, també ens afecta, però de manera molt més mediata.

- Els valencians i la independència de Catalunya

En una primera fase, la lligada més directament a la pretensió de cada vegada més catalans de fer un referèndum sobre la seua possible independència, la resposta dels actors polítics i institucionals valencians, cal entendre que en allò substancial són representatius de les diferents sensibilitats que hi ha sobre això al nostre país, ha estat més aïna dual: pràctica unanimitat en el rebuig de la desitjabilitat de la independència de Catalunya, però diferències a l’hora d’acceptar o no com de legítim puga ser que siguen els ciutadans catalans els que tinguen a les seues mans aqueixa decisió.

Seguir leyendo »

El País Valenciano ante la crisis constitucional española

Un momento de los actos del pasado 9 d'Octubre en el palau de la Generalitat

La crisis constitucional que en estos momentos vivimos en España en relación a la posible independencia de Cataluña tiene efectos evidentes, sociales, económicos y políticos, para la Comunidad Autónoma que más intensas relaciones de todo tipo mantiene con ella y que no es otra que la valenciana. En una primera derivada, esta crisis tenía que ver con el reconocimiento o no de la legitimidad de la pretensión de poder ejercer un supuesto “derecho a decidir” de la población catalana, aunque la evolución de la misma ha acabado por incluir en la ecuación muchos otros elementos, en la medida en que la posibilidad de que se abra un período de reforma constitucional hace que haya muchos intereses valencianos que pueden acabar siendo afectados de forma directa e inmediata por cómo se acabe dando cauce de salida a un conflicto que, en origen, también nos afecta pero de modo mucho más mediato.

- Los valencianos y la independencia de Cataluña

Seguir leyendo »

Per la millora de les nostres normes

Les normes jurídiques, com a eina d’acció del poder públic, són essencials per a resoldre problemes socials i aconseguir els objectius prioritaris i subjacents a les diferents polítiques públiques. Alhora, tenen un impacte directe en el benestar social, l’esfera personal i patrimonial de la ciutadania així com en el creixement i el desenvolupament econòmic. És per això que les normes esdevenen en un factor clau a l’hora d’assolir un bon govern i una bona administració.

Malgrat la seua importància, la qualitat dels processos d’elaboració, avaluació i control normatiu ha sigut tradicionalment ignorada per les nostres Administracions, a diferència del que ha passat a altres països, el que podria explicar-se, entre altres raons, per la consideració d’aquests processos com a problemes “menors” o formalitats prescindibles. És per això que no ha sigut fins fa ben poc que, principalment per la influència de models anglosaxons i de les polítiques de la Unió Europea, s’han anat introduint a l’Estat Espanyol mesures en aquesta matèria.

En aquest sentit,  i seguint les petjades de algunes comunitats autònomes avançades en la matèria, com Catalunya, Navarra o Castella-i-Lleó, de forma primerenca amb la llei d’economia sostenible i després amb les noves lleis del procediment administratiu comú de les administracions i del règim jurídic del sector públic, s’han introduït a l’Estat espanyol, per primera volta, normes bàsiques en matèria de qualitat normativa. Aquestes tenen com a principal objectiu assolir un marc jurídic eficaç, eficient i racional a través de la millora de les normes jurídiques i de la forma en què aquestes s’elaboren i apliquen. La introducció d’aquestes bases per a la promoció de la qualitat normativa a l’Estat espanyol s’ha buscat mitjançant l’establiment d’una sèrie de principis de bona regulació, la millora de la participació ciutadana en el procés normatiu i a través de la introducció d’avaluacions de la normativa (tant de forma prèvia a la seua aprovació, com posteriorment, una volta han estat en vigor durant un temps). En aplicació d’aquestes noves lleis cal destacar, a l’escala estatal, el recent Reial decret 286/2017, pel qual es regulen el Pla anual normatiu i l’Informe anual d’avaluació normativa de l’Administració General de l’Estat i es crea la Junta de Planificació i Avaluació Normativa. Aquest, de ser aplicat correctament, pot suposar un sòlid pas endavant en la matèria, ja que regula la forma en què el pla anual normatiu serà elaborat, estableix noves vies de participació ciutadana en el procés normatiu i especifica, un poc més, els criteris d’avaluació normativa establerts per la llei de procediment administratiu.

Seguir leyendo »

Són útils els serveis públics d'ocupació a Espanya?

Segons va manifestar al seu dia el Premi Nobel d’Economia Christopher Pissarides, “hi ha mercats especials com el mercat laboral que necessita una faena d’intermediació per a fer casar l’oferta i la demanda. L’ocupació no és un bé homogeni i intentar adequar el servei de qui l’ofereix amb l’interés de qui el demana té costos. Aquests costos (diners, temps) es redueixen amb la intermediació que correspon als serveis públics d’ocupació”.

En aquesta mateixa línia, el Consell de Ministres de la Unió Europea (UE) ha identificat recentment els serveis públics d’ocupació (SPO) com a instruments clau per a tractar dels problemes estructurals del mercat de treball. Per mitjà de l’Estratègia Europa 2020 (document que presenta l’estratègia comuna per al futur adoptada per tots els serveis públics d’ocupació d’Europa) es demana als estats membres que convertisquen els seus SPO i els orienten a adequar oferta i demanda de manera activa, més enllà de comptar simplement el nombre de persones que perden o demanen faena. Aquesta transformació és imprescindible perquè en el context econòmic i social actual les tasques dels serveis públics d’ocupació d’Europa mai no tornaran a ser «el mateix que abans». En els últims anys hem pogut veure que el mercat laboral s’ha vist cada vegada més afectat per una sèrie de canvis ràpids. De canvis n’hi ha hagut sempre; de fet, la vida és canvi i evolució, però mai a la velocitat actual, per això genera grans incerteses. Així doncs, els SPO necessiten estar constantment preparats per a adaptar els seus serveis a les transformacions que es produeixen en el context que els envolta.

Si no disposem d’SPO potents i eficaços resultarà molt complicat que l’aplicació de les polítiques d’ocupació genere efectes positius. De fet, un estudi recent del Comité de Drets Socials del Consell d’Europa ha conclòs que els SPO a Espanya no funcionen com haurien de fer-ho i els ha arribat a qualificar d’opacament i escassament eficients. Precisament, els indicadors disponibles en aquest camp no conviden a l’optimisme. Els SPO espanyols no acompleixen una de les principals funcions: ajudar a trobar una faena a qui en necessita. Això queda demostrat amb la baixa taxa de persones que troben faena per mediació dels serveis d’ocupació autonòmics (3,7%) o amb les dades que reflecteixen que només l’1,7% dels assalariats (249.400 persones) han trobat faena amb la intermediació d’una oficina d’ocupació pública.

Seguir leyendo »

¿Son útiles los servicios públicos de empleo en España?

Una clase de un curso de formación para desempleados del Servef

Según manifestó en su día el Premio Nobel de Economía Christopher Pissarides, “(h)ay mercados especiales como el mercado laboral que necesita de un trabajo de intermediación para casar oferta y demanda. El empleo no es un bien homogéneo e intentar adecuar el servicio de quien lo ofrece con el interés de quién lo demanda tiene costes. Esos costes (dinero, tiempo) se reducen con la intermediación que corresponde a los Servicios Públicos de Empleo”.

En esta misma línea, el Consejo de Ministros de la Unión Europea (UE), identificó recientemente a los Servicios Públicos de Empleo (SPE) como instrumentos clave para el tratamiento de los problemas estructurales del mercado de trabajo. Por medio de la estrategia Europa 2020 (documento que presenta la estrategia común para el futuro adoptada por todos los Servicios Públicos de Empleo de Europa) se pide a los Estados Miembros que conviertan sus SPE y los orienten a adecuar oferta y demanda de forma activa, más allá de simplemente contar el número de personas que pierden o piden trabajo. Esta transformación es imprescindible porque en el contexto económico y social actual las tareas de los Servicios Públicos de Empleo de Europa nunca volverán a ser «más de lo mismo». En los últimos años hemos podido ver cómo el mercado laboral se ha visto cada vez más afectado por una serie de cambios rápidos. Cambios han existido siempre, de hecho, la vida es cambio y evolución, pero nunca a la velocidad actual, lo que produce grandes incertidumbres. Así, los SPE necesitan estar constantemente preparados para adaptar sus servicios a las transformaciones que se producen en el contexto que los rodea.

Si no disponemos de SPE potentes y eficaces resultará muy complicado que la aplicación de las políticas de empleo produzca efectos positivos. De hecho, un estudio reciente del Comité de Derechos Sociales del Consejo de Europa concluyó que los SPE en España no funcionan como deberían, llegando a calificarlos de opacos y escasamente eficientes. Precisamente, los indicadores disponibles en este campo no invitan al optimismo. Los SPE españoles no cumplen una de sus principales funciones: ayudar a encontrar un trabajo a quien lo necesita. Ello queda demostrado con la baja tasa de personas que encuentran trabajo por mediación de los Servicios de Empleo Autonómicos (3,7%) o con los datos del que reflejan que sólo el 1,7% de los asalariados (249.400 personas) obtuvo su empleo con la intermediación de una oficina de empleo pública.

Seguir leyendo »

Ciudades, ventaja colaborativa y desarrollo: el círculo (potencialmente) virtuoso

Vida urbana en las calles de Valencia.

A estas alturas, y más desde la publicación de los trabajos –determinantes- de Jane Jacobs ( Muerte y Vida en las Grandes Ciudades y La ciudad, riqueza de las naciones), a nadie le puede sorprender que sea considerada un activo económico y social de primer orden y un elemento de competitividad “regional” (a diferentes escaleras territoriales) la presencia de una red densa y estructurada de ciudades, y más si en esta red juegan un papel capital las ciudades medianas.

Las ciudades, producto de la revolución neolítica (desde el 8.000 aDc circa) han sido siempre un relato histórico de éxito a pesar de los desastres naturales, las epidemias y las guerras. Han sido, desde el punto de vista económico, la cuna del intercambio comercial, de la división del trabajo y del desarrollo de la manufactura y los servicios. También el espacio de las ideas, de la libertad, de la creación cultural, de los movimientos sociales y de las revoluciones tecnológicas y políticas. Todo ello, un poderoso magneto que ha ido consolidándose y que después del impulso urbano vinculado a la primera revolución industrial en los países de la actual OCDE, experimenta desde el 1950 un nuevo y fuerte impulso que explica la denominación de “planeta urbano”.

Más del 50% de la población mundial ya habita en las ciudades y todas las previsiones apuntan a que en 2050 este porcentaje se acercará al 70% con los graves retos que esto supone porque la dotación de infraestructuras básicas no siempre acompaña al espectacular aumento de la población urbana. Pero a pesar de estos déficits, las ciudades continúan siendo el lugar de llegada de contingentes humanos que huyen del hambre, la miseria y la guerra y buscan una luz de esperanza y oportunidades de sobrevivir y de lograr las mínimas dosis de bienestar.

Seguir leyendo »