eldiario.es

Menú

Ciutats, avantatge col.laboratiu i desenvolupament: el cercle (potencialment) virtuós

Vida urbana als carrers de València.

A hores d’ ara, i més des de la publicació dels treballs –determinants- de Jane Jacobs ( Muerte y Vida en las Grandes Ciudades La ciudad, riqueza de las naciones), a ningú no li pot sorprendre que siga considerada un actiu econòmic i social de primer ordre i un element de competitivitat “regional” (a diferents escales territorials) la presència d’una xarxa densa i estructurada de ciutats, i més si en aquesta xarxa hi juguen un paper cabdal les ciutats mitjanes.

Les ciutats, producte de la revolució neolítica (des del 8.000 aDc circa ) han estat sempre un relat històric d’èxit malgrat els desastres naturals, les epidèmies i les guerres. Han estat, des del punt de vista econòmic, el bressol de l’ intercanvi comercial, de la divisió del treball i del desenvolupament de la manufactura i els serveis. També l’espai de les idees, de la llibertat, de la creació cultural, dels moviments socials i de les revolucions tecnològiques i polítiques. Tot plegat, un poderós magneto que ha anat consolidant-se i que després de l’embranzida urbana vinculada a la primera revolució industrial als països de l’actual OCDE, experimenta des del 1950 un nou i fort impuls que explica la denominació de “planeta urbà”.

Seguir leyendo »

Un banc promocional per a la Comunitat Valenciana

Des de la fi del 2014 la Unió Europea ha tractat d’impulsar el finançament dels sectors amb més dificultats per a obtenir fons i desenvolupar projectes de foment i desenvolupament dins d’un gran pla de promoció de les inversions. Fins ara, l’èxit ha estat només relatiu, però la idea i l’estructura de funcionament roman. Un dels objectius principals és articular una xarxa institucional sòlida que fomente i participe activament en el finançament de l’emprenedoria, especialment per a les petites i mitjanes empreses, que són les més proclius a experimentar dèficit de finançament. Així, la Comissió Europea considera que els anomenats “bancs promocionals” poden ser els agents que vertebren bona part del finançament d’aquests projectes i insta a crear-los i desenvolupar-los a escala nacional, regional o local.

Segons indica l’article 2 de la regulació del Fons Europeu d’Inversió Estratègica (EFSI, per les sigles en anglés), un banc promocional és una entitat financera a què un organisme públic atorga l’ordre de desenvolupar activitats de promoció i desenvolupament, de diferents maneres i amb diferents productes, d’acord amb les necessitats específiques de cada cas. I suggereix, a més, que són els mateixos estats membres de la UE els que poden impulsar les seues pròpies entitats promocionals. A escala europea, la més coneguda –i una de les principals articuladores en conjunció amb altres a escala nacional– és el Banc Europeu d’Inversions (BEI). A Espanya, hi ha diferents iniciatives d’aquesta naturalesa fonamentalment impulsades per les carteres ministerials d’economia i indústria, entre les quals destaca l’Institut de Crèdit Oficial (ICO).

Sembla lògic que, en un entorn de mercat en què és complicat impulsar l’emprenedoria i sent la Comunitat Valenciana un territori d’especial sensibilitat quant a la innovació i el desenvolupament de nous projectes empresarials, es dispose d’un banc promocional. Des del govern de la Generalitat Valenciana s’ha pensat en l’Institut Valencià de Finances (IVF) com a possible esquelet per a acollir un cos tan important. És clar que les coses han de començar pel principi i, per tant, cal aprofundir en el perquè i explicar el com. Quant a la motivació, la racionalitat de la creació d’un banc promocional sorgeix dels errors d’eficiència del mercat, quan l’acció dels operadors privats és insuficient per a cobrir i resoldre els punts febles d’aquest mercat que poden resultar d’informació asimètrica (per exemple, en delimitar qui és mereixedor i qui no de finançament en funció del seu risc), externalitats (per exemple, quan es genera algun tipus de catàstrofe o accident amb conseqüències per a un nombre important d’empreses i llocs de treball) o per problemes de poder de mercat (per exemple, quan la competència entre entitats financeres és o molt reduïda o excessiva). La idea no és substituir ni completar el sector privat, sinó complementar-lo.

Seguir leyendo »

Un banco promocional para la Comunidad Valenciana

Desde finales de 2014 la Unión Europea ha tratado de impulsar la financiación de los sectores con más dificultades para obtener fondos y desarrollar proyectos de fomento y desarrollo dentro de un gran plan de promoción de las inversiones. Hasta la fecha, el éxito ha sido sólo relativo pero la idea y su estructura de funcionamiento permanece. Uno de los objetivos principales es articular una red institucional sólida que fomente y participe activamente en la financiación del emprendimiento, especialmente para las pequeñas y medianas empresas, que son las más proclives a sufrir déficit de financiación. Así, la Comisión Europea considera que los llamados “bancos promocionales” pueden ser los agentes que vertebren buena parte de la financiación de estos proyectos e insta a su creación y desarrollo a las escalas nacional, regional o local.

Según indica el artículo 2 de la regulación del Fondo Europeo de Inversión Estratégica (EFSI, por sus siglas en inglés), un banco promocional es una entidad financiera a la que un organismo público le otorga el mandato de desarrollar actividades de promoción y desarrollo, de diferentes formas y con diferentes productos, de acuerdo a las necesidades específicas de cada caso. Y sugiere, además, que son los propios estados miembros de la UE los que pueden impulsar sus propias entidades promocionales. A nivel europeo, la más conocida –y una de las principales articuladoras en conjunción con otras a escala nacional- es el Banco Europeo de Inversiones (BEI). En España, hay diferentes iniciativas de esta naturaleza fundamentalmente impulsadas por las carteras ministeriales de economía e industria, entre las que destaca el Instituto de Crédito Oficial (ICO).

Parece lógico que, en un entorno de mercado en el que es complicado impulsar el emprendimiento y siendo la Comunidad Valenciana un territorio de especial sensibilidad en cuanto a la innovación y el desarrollo de nuevos proyectos empresariales, se cuente en la misma con un banco promocional. Desde el gobierno de la Generalitat Valenciana se ha pensado en el Instituto Valenciano de Finanzas (IVF) como posible esqueleto para albergar tan importante cuerpo. Claro que, las cosas tienen que empezar por el principio y, por lo tanto, es necesario ahondar en el porqué y explicar el cómo. En cuanto a la motivación, la racionalidad de la creación de un banco promocional surge de los fallos de eficiencia del mercado, cuando la acción de los operadores privados es insuficiente para cubrir y resolver los fallos de ese mercado que pueden resultar de información asimétrica (por ejemplo, al delimitar quién es merecedor y quién no de financiación en función de su riesgo), externalidades (por ejemplo, cuando se genera algún tipo de catástrofe o accidente con consecuencias para un número importante de empresas y puestos de trabajo), o por problemas de poder de mercado (por ejemplo, cuando la competencia entre entidades financieras es o muy reducida o excesiva). La idea no es de sustituir ni completar al sector privado, sino complementarlo.

Seguir leyendo »

Una regulació per a l’economia col·laborativa eficient i acurada

L’evolució de les societats, de l’economia i de les tecnologies que es fan servir per a treballar, els intercanvis i l’oci comporten inevitablement disrupcions periòdiques. Moltes innovacions esdevenen no res, però d’altres prosperen i canvien fins a tal punt les coses que alteren, inevitablement, tota una sèrie d’equilibris anteriors que no sols reflectien una determinada manera i capacitat tècnica de fer les coses, sinó, a més, moltes vegades, un procés subtil de composició de voluntats sobre la manera més justa d’organitzar les nostres societats i establir mecanismes de repartiment. En aquestes situacions de disrupció, i almenys durant un temps, és ineluctable que hi haja tensions abundants. Per aquesta raó, en tant que mecanisme de mediació per a fer-hi front, el paper de la regulació dictada pels poders públics determina, en uns quants casos, si la transició és més o menys eficient, traumàtica, ràpida i, a la fi, socialment productiva. Una bona entesa del poder legislatiu i de les administracions públiques sobre el valor afegit que aporten les noves possibilitats i, per això, sobre quines de les seues conseqüències seria convenient incentivar, i també sobre els possibles riscos i la manera com poden afectar les innovacions a situacions i equilibris ja fixats de manera que aquests efectes siguen, a més de més eficients econòmicament a curt termini, socialment beneficiosos a la llarga, és clau per a poder regular aquesta fase de transició i tractar d’extraure com més avantatges millor i minimitzar els costos de les disrupcions.

Les novetats que va comportant la irrupció de l’anomenada “economia col·laborativa” són un cas de llibre que permet il·lustrar el fenomen descrit amb exemples que afecten, a més, el nostre dia a dia en molta més mesura del que ha estat en el passat el cas amb un altre tipus de canvis, de vegades molt més profunds, però que no incidien en tants mercats o en tants tipus d’intercanvis amb què tenim un contacte quotidià. Per sharing economy o collaborative economy solem entendre les activitats que, gràcies a l’eficient intermediació que permet la tecnologia digital –en què s’han especialitzat ja moltes plataformes en línia– posen en contacte els qui ofereixen un bé o un servei i els qui el necessiten. I això permet, precisament per la seua alta eficiència, emprar capacitats fins ara infrautilitzades i incentiva la “col·laboració” de persones que no tenen per què dedicar-se professionalment i a temps complet a certes activitats, però que a partir d’ara en podran participar i extraure-hi un rendiment amb més facilitat. Els efectes més directes són per això un increment de l’oferta de béns i serveis, que fa augmentar la competència. I això té conseqüències indubtables sobre els qui extreien unes rendes addicionals com a conseqüència de l’existència de menys competència efectiva en els mercats en què actuaven… i una reducció de preus per al consumidor final. Per això les autoritats de competència en la Unió Europea i també a Espanya són tendencialment molt favorables a permetre’n la implantació i l’expansió amb pocs frens. Ara bé, és evident, al seu torn, que d’aquesta es dedueix una més que notable reducció de la capacitat de generar rendes dels prestadors tradicionals, que no sols són certes empreses, que també, sinó treballadors a temps complet en determinats sectors que, d’improvís, assisteixen a la irrupció d’una competència d’una força de treball potencialment global –perquè pot en molts casos oferir els serveis des de qualsevol punt del planeta– que fins ara havia passat inadvertida i que, de sobte, és un actor clau que cal tenir molt en compte. Actor que moltes vegades empra aquestes activitats per a completar-ne les rendes, o per consideracions lúdiques o ideològiques… o per necessitat en un mercat de treball cada vegada més fragmentat i precaritzat en bastants sectors .

Aquests efectes, d’altra banda, varien lleugerament depenent de l’estructura social i productiva de cada societat, no tant perquè les conseqüències de la generalització d’aquestes activitats digitalment mitjançades siguen molt diferents en les diferents parts del món –que no ho són– com perquè, com és evident, el pes relatiu d’algunes activitats o d’altres en una economia concreta fa que es fixen més o menys –i amb més o menys cruesa– els efectes d’aquests canvis. En el cas valencià, en què tenim una terciarització ben important de la nostra economia que no ha anat precisament acompanyada de l’especialització en sectors d’alt valor afegit, i que a més és cada vegada més dependent del sector turístic –també en les derivades residencials corresponents–; i en què els esforços per assolir més desenvolupament econòmic per mitjà d’activitats més innovadores van, de moment, collint resultats més aïna discrets , l’impacte que ja estan començant a suposar les puntes de llança de l’anomenada “economia col·laborativa” –activitats de transport, allotjament o possibilitat de la contractació de la realització de petits serveis més o menys especialitzats en línia– és notable i està cridat a ser-ho més. És urgent per això començar a dissenyar una estratègia mínima sobre com convindria regular-ho en aquest període de transició, d’una banda; i, d’una altra, entorn de què voldríem obtenir-ne en el mitjà i en el llarg terminis.

Seguir leyendo »

Una regulación para la economía colaborativa eficiente y cuidadosa

La evolución de las sociedades, de su economía y de las tecnologías que se emplean para el trabajo, los intercambios y el ocio comporta inevitablemente disrupciones periódicas. Muchas innovaciones quedan en nada, pero otras prosperan y cambian hasta tal punto las cosas que alteran, inevitablemente, toda una serie de equilibrios anteriores que no sólo reflejaban una determinada forma y capacidad técnica de hacer las cosas sino además, muchas veces, un sutil proceso de composición de voluntades sobre la manera más justa de organizar nuestras sociedades y establecer mecanismos de reparto. En estas situaciones de disrupción, y al menos durante un tiempo, es ineluctable que las tensiones sean abundantes. Por esta razón, en tanto que mecanismo de mediación para hacer frente a las mismas, el papel de la regulación dictada por los poderes públicos determina, en no pocos casos, si la transición es más o menos eficiente, traumática, rápida y, a la postre, socialmente productiva. Un buen entendimiento por parte del poder legislativo y de las Administraciones públicas del valor añadido que aportan las nuevas posibilidades y, por ello, de cuáles de sus consecuencias sería conveniente incentivar, así como de sus posibles riesgos y de cómo pueden afectar las innovaciones a situaciones y equlibrios ya asentados de forma que estos efectos sean, además de más eficientes económicamente a corto plazo, socialmente beneficiosos a la larga, resulta clave para poder regular esta fase de transición tratando de extraer las mayores ventajas posibles y minimizar los costes de las disrupciones.

Las novedades que está trayendo consigo la irrupción de la llamada “economía colaborativa” son un caso de libro que permite ilustrar el fenómeno descrito con ejemplos que afectan, además, a nuestro día a día en mucha mayor medida de lo que ha sido en el pasado el caso con otro tipo de cambios, en ocasiones mucho más profundos, pero que no incidían en tantos mercados o en tantos tipos de intercambios con los que tenemos un contacto cotidiano. Por sharing economy o collaborative economy solemos entender aquellas actividades que, gracias a la eficiente intermediación que permite la tecnología digital –en la que se están especializando ya muchas plataformas on-line - ponen en contacto a quienes ofrecen un bien o un servicio y quienes necesitan del mismo. Lo cual permite, precisamente por su alta eficiencia, emplear capacidades hasta ahora infrautilizadas e incentiva la “colaboración” de personas que no tienen por qué dedicarse profesionalmente y a tiempo completo a ciertas actividades, pero que a partir de ahora van a poder participar de las mismas y extraerles un rendimiento con más facilidad. Sus efectos más directos son por ello un incremento de la oferta de bienes y servicios, incrementando la competencia. Lo cual tiene indudables consecuencias sobre quienes extraían unas rentas adicionales como consecuencia de la existencia de menos competencia efectiva en los mercados en que actuaban... y una reducción de precios para el consumidor final. Por ello las autoridades de competencia en la Unión Europea y también en España son tendencialmente muy favorables a permitir su implantación y expansión con pocos frenos. Ahora bien, resulta evidente, a su vez, que de la misma se deduce una más que notable reducción de la capacidad de generar rentas de los prestadores tradicionales, que no sólo son ciertas empresas, que también, sino trabajadores a tiempo completo en determinados sectores que, de improviso, asisten a la irrupción de una competencia de una fuerza de trabajo potencialmente global –pues puede en muchos casos ofrecer los servicios desde cualquier punto del planeta- que hasta la fecha había pasado inadvertida y que, de repente, es un actor clave a ser tenido muy en cuenta. Actor que muchas veces emplea estas actividades para completar sus rentas, o por consideraciones lúdicas o ideológicas... o por necesidad en un mercado de trabajo cada vez más fragmentado y precarizado en no pocos sectores.

Seguir leyendo »

Una plataforma audiovisual para toda la ciudadanía.

No ha habido sorpresas de última hora y Empar Marco , la candidata propuesta por el Consejo Rector, será la directora general de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació ( CVMC ), tras ser ratificada por las Corts Valencianes con los votos favorables del PSPV, Compromís y Podemos , la abstención de Ciudadanos y el voto contrario del PP. Con la comparecencia de Marco ante de la Comisión de Radiotelevisión Valenciana y Espacio Audiovisual, y la posterior votación, se ha puesto el punto final al proceso de selección de la persona que debe conducir los medios públicos de los valencianos en los próximos años. Un proceso público con virtudes innegables, que ha sido calificado de novedoso y extraordinario por los que lo impulsaron , pero que también ha dejado algunas víctimas entre sus protagonistas, con reiteradas filtraciones sobre los nombres de los candidatos que transformaron la discreción recomendable en este tipo de decisiones en un espectáculo excesivamente mediatizado.  

A partir de ahora, la flamante directora general tiene ante sí el reto mayúsculo de construir unos medios públicos que sirvan al conjunto de la ciudadanía, con un presupuesto ajustado y en un escenario comunicativo muyo complejo y fragmentado. La expectación es máxima entre los diferentes agentes del sector audiovisual autóctono y no serán pocas las tensiones con las que deberá convivir, dada la furibunda reacción de la derecha política y mediática sobre su nombramiento y el conflicto laboral con los ex-trabajadores de la antigua RTVV aún por resolver. De su capacidad para diseñar una oferta de contenidos atractiva y diferenciada, que conecte con las necesidades y los intereses de la sociedad valenciana, y también para sobreponerse a las cuestiones más incómodas, dependerá, seguramente, su éxito.  

Seguir leyendo »

Una plataforma audiovisual per a tota la ciutadania

No hi ha hagut sorpreses d’última hora i Empar Marco, la candidata proposada pel Consell Rector, serà la directora general de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), després de ser ratificada per les Corts Valencianes amb els vots favorables del PSPV, Compromís i Podem, l’abstenció de Ciutadans i el vot contrari del PP. Amb la compareixença de Marco davant la Comissió de Radiotelevisió Valenciana i Espai Audiovisual, i la votació posterior, s’ha posat el punt final al procés de selecció de la persona que ha de conduir els mitjans públics dels valencians en els pròxims anys. Un procés públic amb virtuts innegables, que ha estat qualificat d’innovador i extraordinari pels que el van impulsar, però que també ha deixat algunes víctimes entre els seus protagonistes, amb reiterades filtracions sobre els noms dels candidats que van transformar la discreció recomanable en aquest tipus de decisions en un espectacle excessivament mediatitzat.

A partir d’ara, la flamant directora general té davant seu el repte majúscul de construir uns mitjans públics que servisquen el conjunt de la ciutadania, amb un pressupost ajustat i en un escenari comunicatiu molt complex i fragmentat. L’expectació és màxima entre els diferents agents del sector audiovisual autòcton i no seran poques les tensions amb les quals haurà de conviure, atesa la furibunda reacció de la dreta política i mediàtica sobre el seu nomenament i el conflicte laboral amb els extreballadors de l’antiga RTVV encara per resoldre. De la seua capacitat per a dissenyar una oferta de continguts atractiva i diferenciada, que connecte amb les necessitats i els interessos de la societat valenciana, i també per a sobreposar-se a les qüestions més incòmodes, en dependrà, segurament, l’èxit.

Seguir leyendo »

L’accés a l'ocupació pública com a eina per a millorar en l'eficiència i la igualtat

No és cap secret que el sistema de selecció d’empleats públics a Espanya i en les seues comunitats autònomes pateix defectes importants que cap de les reformes, com tampoc cap de les noves lleis d’ocupació pública que s’han anat succeint des del 1978, ha abordat de manera completa. L’esborrany publicat fa poc de l’Avantprojecte de llei d’ocupació pública de la Comunitat Valenciana tracta d’assenyalar i de donar solucions a alguns d’aquests problemes basant-se en l’Informe de la Comissió d’experts per a la modificació de la Llei valenciana de funció pública que, de manera molt rigorosa, ha identificat i analitzat algunes de les deficiències més importants del nostre model d’ocupació pública. Resulta molt interessant comprovar com, segons el parer d’aquests experts i de molts altres que han analitzat aquestes qüestions, l’origen de molts d’aquests problemes se situa, en no pocs casos, en el sistema d’accés a l’ocupació pública. 

En aquest sentit, un dels problemes del sistema actual de selecció de personal detectats per l’informe d’experts és la falta d’un òrgan especialitzat dedicat exclusivament a identificar les necessitats de personal de la Generalitat Valenciana, així com també les insuficiències formatives del personal ja contractat. Per això, l’avantprojecte planteja la creació de l’Escola Valenciana d’Administració Pública (EVAP) com a òrgan substitutiu de l’actual Institut Valencià d’Administració Pública, institució que, tal com critica l’informe de la Comissió d’experts, durant les últimes dècades ha tingut un protagonisme reduït en la gestió de l’ocupació pública. L’objectiu és ara centralitzar en aquest òrgan ja existent, però de nova denominació, les competències relatives a l’organització dels processos de selecció i formació de personal, establint així un únic òrgan especialitzat en les matèries relatives als recursos humans de la Generalitat Valenciana. L’esborrany d’avantprojecte indica, a més, que serà aquest òrgan qui s’encarregue de la formació dels directius públics professionals, figura aquesta que, si bé ja apareix en l’actual llei de funció pública valenciana, no ha estat mai desenvolupada en la pràctica, i es pretén així establir un sistema de formació del personal directiu públic que podria entendre’s inspirat, encara que amb menys escala i ambició, en el sistema de selecció francés en què l’École Nationale d’Administration (ENA) i altres grans écoles formen l’elit del personal de l’Administració Pública.

Un altre problema endèmic del model espanyol i valencià d’ocupació pública sorgeix com a conseqüència de les exigències que en la pràctica comporta la preparació a l’accés; els sistemes que actualment s’empren per a la selecció de personal requereixen moltes vegades que les persones aspirants a formar part de l’ocupació pública dediquen uns quants anys de la seua vida a preparar les proves, la qual cosa genera un efecte discriminatori d’una magnitud molt important que després de quatre dècades de democràcia continua sent exactament igual de problemàtic i continua comportant l’exclusió de nombroses persones vàlides, però d’orígens socioeconòmics més fràgils: la dedicació que requereixen alguns dels processos de selecció per a accedir a l’ocupació pública suposa un cost econòmic elevat que, senzillament, no tothom pot afrontar. A aquest problema tracta de donar solució l’avantprojecte de llei valenciana d’ocupació pública mitjançant l’establiment d’ajudes per a les persones que tinguen un bon expedient acadèmic i no tinguen els recursos per a preparar les proves selectives. Una iniciativa interessant, encara que resulta complicat imaginar que puga dur-se a terme de manera prou ambiciosa per a tallar el problema.

Seguir leyendo »

Del acceso al empleo público como herramienta para la mejora en la eficiencia y la igualdad

No es ningún secreto que el sistema de selección de empleados públicos en España y en sus Comunidades Autónomas adolece de importantes defectos que, ninguna de las reformas, como tampoco ninguna de las nuevas leyes de empleo público que se han ido sucediendo desde 1978, ha abordado de manera completa. El recientemente publicado Borrador del Anteproyecto de Ley de Empleo Público de la Comunitat Valenciana trata de señalar y dar soluciones a algunos de estos problemas basándose en el  Informe de la Comisión de expertos para la modificación de la Ley valenciana de función pública que, de manera muy rigurosa, ha identificado y analizado algunas de las más importantes deficiencias de nuestro modelo de empleo público. Resulta muy interesante comprobar cómo, a juicio de estos expertos y de otros muchos que han analizado estas cuestiones, el origen de muchos de estos problemas se sitúa, en no pocos casos, en el sistema de acceso al empleo público.

En este sentido, uno de los problemas del actual sistema de selección de personal detectados por el informa de expertos es la falta de un órgano especializado dedicado exclusivamente a la identificación de las necesidades de personal de la Generalitat Valenciana, así como las insuficiencias formativas del personal ya contratado. Por ello, el anteproyecto plantea la creación de l’Escola Valenciana d'Administració Pública (EVAP) como órgano sustitutivo del actual Institut Valenciàd’Administració Pública, institución que, tal y como critica el informe de la comisión de expertos, durante las últimas décadas ha tenido un reducido protagonismo en la gestión del empleo público. El objetivo es ahora centralizar en este órgano ya existente pero de nueva denominación aquellas competencias relativas a la organización de los procesos de selección y formación de personal, estableciendo así un único órgano especializado en las materias relativas a los recursos humanos de la Generalitat Valenciana. El borrador de anteproyecto indica, además, que será este órgano el que se encargue de la formación de los directivos públicos profesionales, figura ésta que si bien ya aparece en la actual ley de función pública valenciana, no ha sido nunca desarrollada en la práctica, pretendiendo así establecer un sistema de formación del personal directivo público que podría entenderse inspirado, aunque con menor escala y ambición, en el sistema de selección francés en el que la École Nationale d’Administration (ENA) y otras Grandes Écoles forman a la élite del personal de la Administración Pública.

Otro problema endémico del modelo español y valenciano de empleo público surge como consecuencia de las exigencias que en la práctica conlleva la preparación al acceso; los sistemas que actualmente se emplean para la selección de personal requieren en muchas ocasiones que las personas aspirantes a formar parte del empleo público dediquen varios años de sus vidas a la preparación de las pruebas, lo que genera un efecto discriminatorio de una muy importante magnitud que tras cuatro décadas de democracia sigue siendo exactamente igual de problemático y sigue comportando la exclusión de numerosas personas válidas pero de orígenes socioeconómicos más frágiles: la dedicación que requieren algunos de los procesos de selección para el acceso al empleo público supone un elevado coste económico que, sencillamente, no todo el mundo puede afrontar. A este problema trata de dar solución el anteproyecto de ley valenciana de empleo público mediante el establecimiento de ayudas para aquellas personas que tengan un buen expediente académico y carezcan de los recursos para preparar las pruebas selectivas. Una iniciativa interesante, aunque resulta complicado imaginar que pueda llevarse a cabo de forma suficientemente ambiciosa como para atajar el problema.

Seguir leyendo »

La lluita pel dret a la salut universal

L’accés als drets socials sol regular-se entorn de la residència legal com a condició i el cas de l’assistència sanitària no n’és cap excepció. La majoria dels sistemes sanitaris restringeixen l’accés a les prestacions sanitàries a les persones que estan ‘irregularment’ als seus territoris, malgrat que moltes fa anys que hi viuen. Per exemple, països europeus com el Regne Unit, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Noruega o Suïssa. Això passa independentment de tenir models sanitaris diferents, com analitza aquest estudi comparatiu de la situació a Alemanya, als Països Baixos i a Espanya.

A Espanya, des de l’aprovació i l’entrada en vigor del Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, els immigrants en situació irregular troben obstacles per a poder beneficiar-se dels serveis del Sistema Nacional de Salut. La norma estableix les categories ‘assegurats’ i ‘beneficiaris’, vinculades, respectivament, a la participació en el sistema de la Seguretat Social i a una relació familiar o de dependència amb els ‘assegurats’, segons la nova redacció indicada en l’article 3 de la Llei 16/2003 (LCCSNS). Tot i que de la regulació es deriven diferents restriccions, destaquen les limitacions per a la població immigrant en situació irregular, que no es beneficien de l’excepció prevista per la norma per a incloure els qui, sense tenir els vincles esmentats abans, no superen un límit d’ingressos en còmput anual.

En definitiva, els immigrants sense residència legal només tenen reconeguda una assistència sanitària mínima a través del Sistema Nacional de Salut, això és, d’urgència per malaltia greu o accident, l’assistència a l’embaràs, el part i el postpart, i l’atenció a menors d’edat. Plataformes ciutadanes han creat registres per a mirar de comptabilitzar el nombre de denegacions d’assistència sanitària. A la Comunitat Valenciana, l’ Observatori del Dret Universal a la Salut (ODUSALUD), format per 87 entitats socials i professionals, té un registre on és possible enviar notificacions d’incidències. La situació a la Comunitat es va modificar arran del Decret llei 3/2015, aprovat el juliol del 2015 per a garantir l’accés universal a la sanitat.

Seguir leyendo »