eldiario.es

Menú

Sobre la funció social de l’habitatge. Reptes de la nova llei valenciana en el context europeu

Què fem amb els habitatges buits? Aquesta és la qüestió més urgent que tracta de respondre l’avantprojecte de llei per la funció social de l’habitatge de la Comunitat Valenciana presentat pel Consell. Però aquesta pregunta pertinent i urgent no ens ha d’ocultar una altra pregunta important: Quin ha de ser l’abast de les polítiques públiques d’habitatge?

És ben conegut que el model residencial mediterrani s’ha basat en la propietat –un 84% de la població– enfront d’un model amb més pes del lloguer al nord d’Europa, on la població llogada pot superar el 50% en el cas d’Alemanya i els Països Baixos. Lògicament distints punts de partida han generat debats diferents en cada país europeu; mentre als països on hi ha més lloguer el debat se centra en les ajudes, a Espanya es debat la necessitat de conservar, si més no, l’usdefruit temporal de l’habitatge.

El debat sobre l’habitatge a Europa sempre ha estat vinculat amb les polítiques socials. L’organització Semester Alliance  alertava ja el 2014 que la crisi estava afectant l’exclusió residencial amb dades preocupants: 25,7 milions de persones a la UE tenien greus carències habitacionals i les despeses per a habitatge de les persones en risc de pobresa representaven fa 2 anys el 41% dels seus ingressos, davant el 37% del 2005. Països com Suècia o els Països Baixos, que ja tenen un parc important d’habitatge en lloguer social, es debaten sobre la capacitat financera de les cooperatives i les institucions locals per a encetar nous projectes, i sobre si cal regular o no els preus del lloguer, en tot o en part, dels habitatges.

Seguir leyendo »

Què cal fer amb el nostre teixit industrial?

Sempre que es vol explicar l’economia valenciana s’acostuma a plantejar el mateix dubte, “com és possible que indústries tan menudes hagen sobreviscut i, sobretot, hagen arribat tan lluny i a tants llocs?”. La veritat és que la resposta no està prou clara. Hi ha anàlisis reiteratives que adverteixen de la falta de productivitat, en general, de l’economia valenciana; de la incoherència d’uns gestors que només saben treballar i treballar, i poca cosa més; d’unes empreses que, més que empreses, en són parts o seccions d’altres; d’unitats productives que, per la dimensió que tenen, se les qualificaria d’incapaces i ineficients, empreses amb consells de direcció que, moltes vegades, són les reunions familiars dels caps de setmana. És a dir, l’economia valenciana se sustenta en un cúmul d’elements que van en contra d’allò que podria ser l’ortodòxia organitzativa empresarial i industrial. I el que és més curiós és que funciona. Una altra cosa ben diferent és si se’n pot, o no, millorar el funcionament (?), però és cert que això ha anat funcionant.

Per això passa que els resultats que haja pogut obtenir l’economia valenciana se sustenten en elements que, malgrat que són heterodoxos, també són perfectament raonables i comprensibles. Aquests elements tenen poc a veure amb els esquemes interpretatius clàssics que expliquen la dinàmica econòmica sobre la base de la inversió, del canvi tècnic, del coneixement científic orientat a la producció i de la gran factoria que fa disminuir els costos en la mesura que fa augmentar la producció –perquè en aquest supòsit l’empresa treballa sobre el principi de costos decreixents per l’escala –dimensió– a què arriba–; amb aquest supòsit, com més gran és i més produeix, més baix serà el cost del producte final. Per a l’economia valenciana, però, els canvis i les innovacions contínues tenen un altre protagonista molt diferent, la pime; una pime que troba estalvis i beneficis no dins de les parets en què treballa, sinó a l’exterior, en les relacions externes que l’empresari pot establir; una organització que funciona per la creació de pimes especialitzades i separades, que són fases d’una mateixa cadena de producció, i que posteriorment integrarà totes aquestes fases –totes aquestes petites empreses– fins a oferir el producte final; un món productiu que canvia de producte amb la mateixa celeritat que el mercat ho exigeix; i concep una organització que es flexibilitza i s’adapta a les condicions que suggereix la demanda.

Aquest concepte de pime especialitzada es va anar formant sobre la base d’activitats tradicionals (tèxtils, calçats, joguets, ceràmiques, estores, torrons, mobles, etc.), amb l’esforç de molt de treball, de molts immigrants que hi van arribar de tants llocs de fora de la Comunitat i acumulant experiències any rere any. D’aquesta manera, cal afirmar que, si per a entendre el creixement en la indústria clàssica de molts llocs són essencials el capital financer i la gran planta, en el cas valencià, és el treball i la petita dimensió de les plantes els elements que n’expliquen la fortalesa amb més precisió. Aquests elements són fonamentals: pimes i treball, perquè aquests, i no uns altres, són els punts sobre els quals cal pensar, no tant en què som, sinó concebre quin futur ens espera. I quin pot ser aquest futur?

Seguir leyendo »

¿Qué hacer con nuestro tejido industrial?

Dos operarios colocan las baterías de la furgoneta eléctrica

Siempre que se pretende explicar la economía valenciana suele plantearse la misma duda, “¿cómo es posible que industrias tan pequeñas hayan sobrevivido y sobre todo hayan llegado tan lejos y a tantos sitios?”. La verdad es que la respuesta no está suficientemente clara. Son reiterativos los análisis que advierten de la falta de productividad en general de la economía valenciana, de la incoherencia de unos gestores que poco saben hacer más que trabajar y trabajar, de unas empresas que más que empresas son partes o secciones de otras, de unidades productivas que por su dimensión se les calificaría como de incapaces e ineficientes, empresas cuyos consejos de dirección gran parte de las veces son las reuniones familiares de los fines de semana. Esto es, la economía valenciana se sustenta en un cúmulo de elementos que van en contra de lo que podría ser la ortodoxia organizativa empresarial e industrial. Y lo curioso es que funciona. Otra cosa bien distinta es si pudiera o no mejorar su funcionamiento (¿?), pero lo cierto es que ello ha ido funcionando.

De esta forma ocurre que los resultados que haya podido tener la economía valenciana se sustentan en elementos que a pesar de su heterodoxia son perfectamente razonables y comprensibles. Estos elementos tienen poco que ver con los esquemas interpretativos clásicos que explican la dinámica económica sobre la base de la inversión, del cambio técnico, del conocimiento científico orientado a la producción y de la gran factoría que disminuye los costes en la medida que aumenta la producción −porque en este supuesto la empresa trabaja sobre el principio de costes decrecientes por la escala −dimensión− que alcanza−; bajo este supuesto, cuanto mayor se es y más se produce, menor va a ser el coste del producto final que se haga. Sin embargo, para la economía valenciana, los cambios y las innovaciones continuas tienen otro protagonista muy distinto como es la pyme; una pyme que encuentra ahorros y beneficios no en el interior de las paredes en que trabaja, sino en el exterior, en las relaciones externas que el empresario puede tener; una organización que funciona por la creación de pymes especializadas y separadas, que son fases de una misma cadena de producción, y que posteriormente integrará todas estas fases −todas esas pequeñas empresas− hasta ofrecer el producto final; un mundo productivo que cambia de producto con la celeridad que el mercado lo exige; y concibe una organización que se flexibiliza y se adapta a las condiciones que la demanda sugiere.

Este concepto de pyme especializada se fue conformando sobre la base de actividades tradicionales (textiles, calzados, juguetes, cerámicas, alfombras, turrones, muebles, etc.), con el esfuerzo de mucho trabajo, de muchos inmigrantes llegados de tantos lugares de fuera de la comunidad, y acumulando experiencias año tras año. De esta forma cabe afirmar que si para entender el crecimiento en la industria clásica de muchos lugares son esenciales el capital financiero y la gran planta, en el caso valenciano, es el trabajo y la pequeña dimensión de sus plantas los elementos que con mayor precisión explican su fortaleza. Estos elementos vienen a ser fundamentales: pymes y trabajo, porque son éstos, y no otros, sobre los que hay que pensar no tanto en lo que somos, sino concebir qué futuro nos aguarda. ¿Y cuál puede ser ese futuro?

Seguir leyendo »

La UE, la cooperació reguladora i el TTIP: “ho anomenen democràcia i no ho és”

El 15 de maig de 2011 els carrers de nombroses ciutats espanyoles van començar a omplir-se de manifestants congregats sota el lema “Ho anomenen democràcia i no ho és”, un crit que es convertiria en màxima del moviment 15M i que qüestionava el funcionament democràtic de les institucions espanyoles, però que no va arribar a plantejar, en aquell moment, una crítica directa al funcionament de la Unió Europea.

Aconseguir elevar el retret a aquest segon nivell no era, ni és, gens fàcil. En l’imaginari d’una bona part de les majories socials d’aquest país, i a pesar de tot allò que ha esdevingut en els últims anys, la Unió Europea continua sent un club a què s’ha de pertànyer. Els anys de creació del mite de l’Europa de la pau, del progrés, la democràcia i de la modernitat han fet com a fruit la construcció i el calat d’un relat comú difícil de moure. A més, la narrativa de la UE com a espai de democràcia en confrontació amb la dictadura anterior ha estat alimentada per les institucions espanyoles i europees. Fins i tot hui, la propaganda institucional, de dubtós rigor històric (i estètic), llançada per a commemorar els 30 anys de pertinença de l’Estat espanyol a la UE, assenyala el següent “Darrere de la decisió d’Espanya de signar el Tractat d’Adhesió a les, llavors, Comunitats Europees s’endevinaven les ànsies d’un país per superar un passat autoritari”. Fins i tot és possible trobar entre les webs oficials dirigides a encoratjar l’europeisme entre la població espanyola, afirmacions com aquesta “Europa es reconstrueix i a Espanya la dictadura s’obri a un nou govern que decideix posar un peu a Europa. El 1962 Fernando María Castiella, ministre d’Afers Exteriors, envia una carta al president del Consell de la CEE en què sol·licita l’associació d’Espanya”, amb una interpretació ben curiosa de la nostra història.

A colp de propaganda i de fons estructural s’ha aconseguit que, encara a pesar de la Troica i de les seues polítiques d’austeritat, un 75% dels espanyols (onze punts més que entre el conjunt dels europeus) diu que se sent ciutadà de la UE, encara que no se sàpia de ciència certa què implica aquesta ciutadania. De fet, el 51% de les persones enquestades afirmen que no coneixen els drets derivats de la nostra pertinença en la UE i, com ja s’ha assenyalat en entrades anteriors d’aquest blog, el 73% afirmen que tenen un escàs o nul nivell d’informació sobre els afers europeus. Tal vegada per això, quan s’aprofundeix amb preguntes concretes, la majoria de les persones afirmen que no estan satisfetes del funcionament democràtic, ni a Espanya (el 60%) ni a la UE (el 52%).

Seguir leyendo »

¿Es el nuestro un país para viejos?

La cuatro veces oscarizada película de los hermanos Coen No es país para viejos (2007), road movie ambientada en los años 80, no es exactamente una película sobre el envejecimiento aunque sí nos muestra a un lacónico sheriff a punto de jubilarse. No obstante, la película da juego para empezar esta reflexión. El título del film fue tomado por los Coen del primer verso de un poema de W.B. Yeats, Sailing to Byzantium. La composición es un lamento poético por la manera en que los jóvenes ignoran la sabiduría del pasado y la de los viejos. El titulo No country for old men, fue traducido en América Latina por Sin lugar para los débiles, quizás porque se consideró que igual daba decir “viejo”, que “débil” o “persona mayor”. Pero no es lo mismo; las palabras que se utilizan modifican las ideas que tenemos de las cosas y los estereotipos asociados a la vejez son, en su mayoría, negativos. Falta todavía trabajar mucho para reducir la imagen estereotipada de las personas mayores y visibilizar más su contribución social pasada y presente.

Cada vez va a ser mayor el grupo de personas mayores de 65 años. Conforme vayan llegando a la edad actual de jubilación las personas que nacieron durante el llamado baby boom español, va a ser indiscutible la necesidad de nuevos y diferentes recursos que permitan a las personas envejecer participando de la vida social y comunitaria como cualquier otro grupo de edad. Ni deben ni pueden ser marginadas ni invisibles. Todavía hay mucho por hacer para desterrar el edadismo -entendido como la actitud discriminatoria relacionada con la elevada edad- y la infantilización con la que muchas personas mayores son tratadas. Falta también implementar más modelos de cuidados centrados en el buen trato, el respeto y la dignidad de las personas mayores. Centrados en la Persona, así con mayúscula.

¿Es España un país para viejos? ¿Es Valencia una ciudad preparada para las necesidades de las personas en proceso de envejecimiento que cuente con ellos y fomente su participación como ciudadanos activos? La respuesta es que, a mi entender, es necesario definir mejor, conocer mejor las políticas de envejecimiento activo para mejorar ese proceso.

Seguir leyendo »

És el nostre país un país per als vells?

La pel·lícula guardonada amb quatre Oscar dels germans Coen No Country for Old Men (2007), road movie ambientada en els anys 80, no és exactament una pel·lícula sobre l’envelliment, tot i que sí que ens mostra un xèrif lacònic a punt de jubilar-se. La pel·lícula, però, dóna joc per a començar aquesta reflexió. El títol del film el van prendre els Coen del primer vers d’un poema de W. B. Yeats, Sailing to Byzantium. La composició és un lament poètic per la manera com els joves ignoren la saviesa del passat i la dels vells. El títol No Country for Old Men va ser traduït a l’Amèrica Llatina per Sin lugar para los débiles, potser perquè es va considerar que tant era dir “vell” que “dèbil” o “persona gran”. Però no és el mateix, les paraules que s’utilitzen modifiquen les idees que tenim de les coses i els estereotips associats a la vellesa són, majoritàriament, negatius. Encara cal treballar molt per a reduir la imatge estereotipada de les persones grans i fer més visible la seua contribució social passada i present.

Com més va més gran serà el grup de persones de més de 65 anys. A mesura que vagen arribant a l’edat actual de jubilació les persones que van nàixer durant l’anomenat baby boom espanyol, serà indiscutible la necessitat de disposar de recursos nous i diferents que permeten a les persones envellir participant en la vida social i comunitària com qualsevol altre grup d’edat. Ni han de ser, ni poden ser, marginades ni invisibles. Encara queda molt per fer per a desterrar l’edatisme –entés com l’actitud discriminatòria relacionada amb l’edat avançada– i la infantilització amb què es tracta moltes persones grans. Cal també implementar més models de cures centrades en el bon tracte, el respecte i la dignitat de les persones grans. Centrades en la Persona; així, amb majúscula.

Espanya és un país per a vells? València és una ciutat preparada per a les necessitats de les persones en procés d’envelliment que els tinga en compte i fomente la seua participació com a ciutadans actius? La resposta és que, a parer meu, cal definir-ho millor, conéixer millor les polítiques d’envelliment actiu per a millorar aquest procés.

Seguir leyendo »

Semblants, però no iguals: tres dubtes i deu ‘spoilers’ sobre el 26J

La nova Espanya que semblava deslliurar-se unes setmanes abans de les  eleccions generals del desembre del 2015 no acaba de nàixer. L’onada d’entusiasme i d’esperança de canvi que va precedir les eleccions anteriors s’ha transformat ràpidament en una sensació de dejà vu, desconcert o frustració sobre el nostre futur col·lectiu. Si res no ho evita, tot sembla indicar que anem a unes altres eleccions generals el pròxim 26 de juny. Els sospitosos habituals de tot açò són els partits polítics pel seu tacticisme tan descarat i la seua incapacitat d’arribar a acords de govern. A més, siga pels casos de corrupció que han aflorat aquestes últimes setmanes i/o pels inevitables jocs de poder al seu interior, el poc crèdit col·lectiu que tenien sembla que està una altra vegada en els mínims. Si abans de les eleccions semblava que s’esbossava una diferenciació entre nous i vells partits, ara aquesta distinció sembla que ha perdut una mica de rellevància. Més enllà dels percentatges de vot que obtinguen el 26J, tot això hauria de ser motiu de preocupació general de les nostres elits polítiques: no fóra cas que les lluites per controlar el timó del vaixell (partidista) acaben desvelant que el navili no va a la deriva sinó que va afonant-se en una mar embravida per la desafecció.

Per als que no hagen saltat per la finestra al final del paràgraf anterior, em sembla oportú reflexionar sobre alguns aspectes d’aquestes eleccions, que tenen molts trets de continuïtat amb les del 20D passat, però no tants com sembla. N’assenyalaré primerament alguns dels principals interrogants i després em centraré en allò que ja podem donar per descomptat.

Dubtes

Seguir leyendo »

Parecidas pero no iguales: tres dudas y diez spoilers sobre el 26J

La nueva España que parecía alumbrarse semanas antes de las  elecciones generales de diciembre de 2015 no termina de nacer. La ola de entusiasmo y esperanza de cambio que precedió las anteriores elecciones se ha transformado rápidamente en una sensación de dejàvu, desconcierto o frustración sobre nuestro futuro colectivo. Si nada lo evita, todo parece indicar que vamos a unas nuevas elecciones generales el próximo 26 de junio. Los sospechosos habituales de todo esto son los partidos políticos por su descarado tacticismo y su incapacidad de llegar a acuerdos de gobierno. Además, bien sea por los casos de corrupción que han aflorado estas últimas semanas y/o por los inevitables juegos de poder en su interior, el poco crédito colectivo que tenían parece estar de nuevo en sus mínimos. Si antes de las elecciones pareció esbozarse una diferenciación entre nuevos y viejos partidos,ahora esta distinción parece perder algo de relevancia. Más allá de los porcentajes de voto que consigan el 26J, todo esto debería ser motivo de preocupación general de nuestras elites políticas: no sea que las luchas por controlar el timón del barco (partidista) terminen desvelando que éste no va a la deriva sino que está hundiéndose en unmar embravecido por la desafección.

Para aquellos que no hayan saltado por la ventana al final del párrafo anterior, me parece oportuno reflexionar sobre algunos aspectos de estas elecciones, que tienen muchos rasgos de continuidad con las del pasado 20D, pero no tantos como aparentan. Señalaré primero algunos de los principales interrogantes para luego centrarme en aquello que ya podemos dar por descontado.

Dudas

Seguir leyendo »

Què fem amb les nostres zones rurals?

El món rural: la difícil supervivència diària

Juan (11 anys) l’acompanyat cada matí M. Ángeles, sa mare, a la parada de l’autobús que el portarà a Molina de Aragón, el poble més pròxim, amb una mica més de 3.500 habitants. Juan és l’únic xiquet de -Selas, on, encara que hi ha censades 64 persones, només n’hi viuen 11. Juan no ha anat mai a l’escola del seu poble, perquè la van tancar el 1974, quan la major part de la gent va emigrar. Juan troba a faltar altres xiquets amb qui jugar; també es queixa que a penes pot veure vídeos de YouTube. A l’estiu la situació és diferent. Hi ha quasi 200 persones i Juan ja té amics amb qui jugar.

Ángeles (44 anys) té una casa rural a Selas. La va posar en marxa amb el seu marit, aprofitant ajudes europees. És dels pocs negocis que van relativament bé. Hi arriben turistes “urbans”, però també treballadors d’Iberdrola, que es dediquen al manteniment dels molins de vent. El seu marit, Javier, va ser alcalde del poble. Ara està en l’atur.

Seguir leyendo »

¿Qué hacemos con nuestras zonas rurales?

El mundo rural: la difícil supervivencia diaria

Juan (11 años) es acompañado cada mañana por Mª Angeles, su madre, a la parada del autobús que le llevará a Molina de Aragón, el pueblo más cercano, con algo más de 3.500 habitantes. Juan es el único niño de Selas, donde aunque hay censadas 64 personas, solo viven 11. Juan nunca ha ido a la escuela de su pueblo, porque esta cerró en 1974, cuanto la mayor parte de la gente emigró. Juan echa en falta otros niños con los que jugar; también se queja de que apenas puede ver vídeos de YouTube. En verano la situación es diferente. Hay casi 200 personas y Juan ya tiene amigos con los que jugar.

Mª Angeles (44 años) tiene una casa rural en Selas. La puso en marcha junto con su marido, aprovechando ayudas europeas. Es de los pocos negocios que van relativamente bien. Llegan turistas “urbanos”, pero también trabajadores de Iberdrola, que se dedican al mantenimiento de los molinos de viento. Su marido, Javier, fue alcalde del pueblo. Ahora está en paro.

Seguir leyendo »