eldiario.es

Menú

¿Es el nuestro un país para viejos?

La cuatro veces oscarizada película de los hermanos Coen No es país para viejos (2007), road movie ambientada en los años 80, no es exactamente una película sobre el envejecimiento aunque sí nos muestra a un lacónico sheriff a punto de jubilarse. No obstante, la película da juego para empezar esta reflexión. El título del film fue tomado por los Coen del primer verso de un poema de W.B. Yeats, Sailing to Byzantium. La composición es un lamento poético por la manera en que los jóvenes ignoran la sabiduría del pasado y la de los viejos. El titulo No country for old men, fue traducido en América Latina por Sin lugar para los débiles, quizás porque se consideró que igual daba decir “viejo”, que “débil” o “persona mayor”. Pero no es lo mismo; las palabras que se utilizan modifican las ideas que tenemos de las cosas y los estereotipos asociados a la vejez son, en su mayoría, negativos. Falta todavía trabajar mucho para reducir la imagen estereotipada de las personas mayores y visibilizar más su contribución social pasada y presente.

Cada vez va a ser mayor el grupo de personas mayores de 65 años. Conforme vayan llegando a la edad actual de jubilación las personas que nacieron durante el llamado baby boom español, va a ser indiscutible la necesidad de nuevos y diferentes recursos que permitan a las personas envejecer participando de la vida social y comunitaria como cualquier otro grupo de edad. Ni deben ni pueden ser marginadas ni invisibles. Todavía hay mucho por hacer para desterrar el edadismo -entendido como la actitud discriminatoria relacionada con la elevada edad- y la infantilización con la que muchas personas mayores son tratadas. Falta también implementar más modelos de cuidados centrados en el buen trato, el respeto y la dignidad de las personas mayores. Centrados en la Persona, así con mayúscula.

¿Es España un país para viejos? ¿Es Valencia una ciudad preparada para las necesidades de las personas en proceso de envejecimiento que cuente con ellos y fomente su participación como ciudadanos activos? La respuesta es que, a mi entender, es necesario definir mejor, conocer mejor las políticas de envejecimiento activo para mejorar ese proceso.

Seguir leyendo »

És el nostre país un país per als vells?

La pel·lícula guardonada amb quatre Oscar dels germans Coen No Country for Old Men (2007), road movie ambientada en els anys 80, no és exactament una pel·lícula sobre l’envelliment, tot i que sí que ens mostra un xèrif lacònic a punt de jubilar-se. La pel·lícula, però, dóna joc per a començar aquesta reflexió. El títol del film el van prendre els Coen del primer vers d’un poema de W. B. Yeats, Sailing to Byzantium. La composició és un lament poètic per la manera com els joves ignoren la saviesa del passat i la dels vells. El títol No Country for Old Men va ser traduït a l’Amèrica Llatina per Sin lugar para los débiles, potser perquè es va considerar que tant era dir “vell” que “dèbil” o “persona gran”. Però no és el mateix, les paraules que s’utilitzen modifiquen les idees que tenim de les coses i els estereotips associats a la vellesa són, majoritàriament, negatius. Encara cal treballar molt per a reduir la imatge estereotipada de les persones grans i fer més visible la seua contribució social passada i present.

Com més va més gran serà el grup de persones de més de 65 anys. A mesura que vagen arribant a l’edat actual de jubilació les persones que van nàixer durant l’anomenat baby boom espanyol, serà indiscutible la necessitat de disposar de recursos nous i diferents que permeten a les persones envellir participant en la vida social i comunitària com qualsevol altre grup d’edat. Ni han de ser, ni poden ser, marginades ni invisibles. Encara queda molt per fer per a desterrar l’edatisme –entés com l’actitud discriminatòria relacionada amb l’edat avançada– i la infantilització amb què es tracta moltes persones grans. Cal també implementar més models de cures centrades en el bon tracte, el respecte i la dignitat de les persones grans. Centrades en la Persona; així, amb majúscula.

Espanya és un país per a vells? València és una ciutat preparada per a les necessitats de les persones en procés d’envelliment que els tinga en compte i fomente la seua participació com a ciutadans actius? La resposta és que, a parer meu, cal definir-ho millor, conéixer millor les polítiques d’envelliment actiu per a millorar aquest procés.

Seguir leyendo »

Semblants, però no iguals: tres dubtes i deu ‘spoilers’ sobre el 26J

La nova Espanya que semblava deslliurar-se unes setmanes abans de les  eleccions generals del desembre del 2015 no acaba de nàixer. L’onada d’entusiasme i d’esperança de canvi que va precedir les eleccions anteriors s’ha transformat ràpidament en una sensació de dejà vu, desconcert o frustració sobre el nostre futur col·lectiu. Si res no ho evita, tot sembla indicar que anem a unes altres eleccions generals el pròxim 26 de juny. Els sospitosos habituals de tot açò són els partits polítics pel seu tacticisme tan descarat i la seua incapacitat d’arribar a acords de govern. A més, siga pels casos de corrupció que han aflorat aquestes últimes setmanes i/o pels inevitables jocs de poder al seu interior, el poc crèdit col·lectiu que tenien sembla que està una altra vegada en els mínims. Si abans de les eleccions semblava que s’esbossava una diferenciació entre nous i vells partits, ara aquesta distinció sembla que ha perdut una mica de rellevància. Més enllà dels percentatges de vot que obtinguen el 26J, tot això hauria de ser motiu de preocupació general de les nostres elits polítiques: no fóra cas que les lluites per controlar el timó del vaixell (partidista) acaben desvelant que el navili no va a la deriva sinó que va afonant-se en una mar embravida per la desafecció.

Per als que no hagen saltat per la finestra al final del paràgraf anterior, em sembla oportú reflexionar sobre alguns aspectes d’aquestes eleccions, que tenen molts trets de continuïtat amb les del 20D passat, però no tants com sembla. N’assenyalaré primerament alguns dels principals interrogants i després em centraré en allò que ja podem donar per descomptat.

Dubtes

Seguir leyendo »

Parecidas pero no iguales: tres dudas y diez spoilers sobre el 26J

La nueva España que parecía alumbrarse semanas antes de las  elecciones generales de diciembre de 2015 no termina de nacer. La ola de entusiasmo y esperanza de cambio que precedió las anteriores elecciones se ha transformado rápidamente en una sensación de dejàvu, desconcierto o frustración sobre nuestro futuro colectivo. Si nada lo evita, todo parece indicar que vamos a unas nuevas elecciones generales el próximo 26 de junio. Los sospechosos habituales de todo esto son los partidos políticos por su descarado tacticismo y su incapacidad de llegar a acuerdos de gobierno. Además, bien sea por los casos de corrupción que han aflorado estas últimas semanas y/o por los inevitables juegos de poder en su interior, el poco crédito colectivo que tenían parece estar de nuevo en sus mínimos. Si antes de las elecciones pareció esbozarse una diferenciación entre nuevos y viejos partidos,ahora esta distinción parece perder algo de relevancia. Más allá de los porcentajes de voto que consigan el 26J, todo esto debería ser motivo de preocupación general de nuestras elites políticas: no sea que las luchas por controlar el timón del barco (partidista) terminen desvelando que éste no va a la deriva sino que está hundiéndose en unmar embravecido por la desafección.

Para aquellos que no hayan saltado por la ventana al final del párrafo anterior, me parece oportuno reflexionar sobre algunos aspectos de estas elecciones, que tienen muchos rasgos de continuidad con las del pasado 20D, pero no tantos como aparentan. Señalaré primero algunos de los principales interrogantes para luego centrarme en aquello que ya podemos dar por descontado.

Dudas

Seguir leyendo »

Què fem amb les nostres zones rurals?

El món rural: la difícil supervivència diària

Juan (11 anys) l’acompanyat cada matí M. Ángeles, sa mare, a la parada de l’autobús que el portarà a Molina de Aragón, el poble més pròxim, amb una mica més de 3.500 habitants. Juan és l’únic xiquet de -Selas, on, encara que hi ha censades 64 persones, només n’hi viuen 11. Juan no ha anat mai a l’escola del seu poble, perquè la van tancar el 1974, quan la major part de la gent va emigrar. Juan troba a faltar altres xiquets amb qui jugar; també es queixa que a penes pot veure vídeos de YouTube. A l’estiu la situació és diferent. Hi ha quasi 200 persones i Juan ja té amics amb qui jugar.

Ángeles (44 anys) té una casa rural a Selas. La va posar en marxa amb el seu marit, aprofitant ajudes europees. És dels pocs negocis que van relativament bé. Hi arriben turistes “urbans”, però també treballadors d’Iberdrola, que es dediquen al manteniment dels molins de vent. El seu marit, Javier, va ser alcalde del poble. Ara està en l’atur.

Seguir leyendo »

¿Qué hacemos con nuestras zonas rurales?

El mundo rural: la difícil supervivencia diaria

Juan (11 años) es acompañado cada mañana por Mª Angeles, su madre, a la parada del autobús que le llevará a Molina de Aragón, el pueblo más cercano, con algo más de 3.500 habitantes. Juan es el único niño de Selas, donde aunque hay censadas 64 personas, solo viven 11. Juan nunca ha ido a la escuela de su pueblo, porque esta cerró en 1974, cuanto la mayor parte de la gente emigró. Juan echa en falta otros niños con los que jugar; también se queja de que apenas puede ver vídeos de YouTube. En verano la situación es diferente. Hay casi 200 personas y Juan ya tiene amigos con los que jugar.

Mª Angeles (44 años) tiene una casa rural en Selas. La puso en marcha junto con su marido, aprovechando ayudas europeas. Es de los pocos negocios que van relativamente bien. Llegan turistas “urbanos”, pero también trabajadores de Iberdrola, que se dedican al mantenimiento de los molinos de viento. Su marido, Javier, fue alcalde del pueblo. Ahora está en paro.

Seguir leyendo »

Les conseqüències del TTIP i del CETA: per què cal encetar un debat públic seriós

Una manifestació contra el TTIP

La Unió Europea està sumida en una crisi de legitimitat que, lluny de resoldre’s, s’agreuja dia a dia. Des de l’àmbit econòmic al dels drets humans, des del pla social al polític, des de Grècia al Regne Unit, les greus carències de partida i de funcionament i les profundes disfuncionalitats del procés d’integració a Europa s’evidencien d’una manera cada vegada més acusada.

Així i tot, i fins i tot malgrat el drama diari a què les decisions dels caps d’estat i de govern de la UE condemnen els milers de persones que busquen refugi legítim, l’Eurobaròmetre continua mostrant que els europeus mantenim una opinió majoritàriament neutra respecte d’això de la UE. És cert que, prenent com a mostra el conjunt dels 28 estats membres, veiem que els últims mesos de l’any passat la percepció positiva respecte de la Unió va baixar 4 punts, fins a quedar-se en un 37%, mentre que el percentatge de la ciutadania amb percepció negativa de la UE va augmentar un 4% (23%). Però el 38% de la població continua mantenint una opinió neutra o una “no-opinió”, reflex de l’ampli desconeixement de les accions i de les polítiques de la UE i del seu impacte per a les nostres vides diàries.

A l’Estat espanyol la paradoxa és encara més acusada. A pesar que l’impacte de l’aplicació de les mesures d’austeritat recomanades per la UE sobre l’ocupació i el benestar ha estat gravíssim i encara que el model de relacions de treball i de protecció social ha transitat cap a la precarietat i la desregulació seguint les línies establides per les mesures de governança econòmica de la UE, acceptades amb entusiasme pel Partit Popular, un 46% de la població continua manifestant una “neutralitat” respecte de la Unió i una àmplia majoria de persones afirmen que la pertinença a la UE és, en conjunt, una bona cosa per a la seua vida diària.

Seguir leyendo »

Las consecuencias del TTIP y del CETA: por qué es necesario abrir un debate público serio

Manifestantes contra el TTIP

La Unión Europea se encuentra sumida en una crisis de legitimidad que lejos de solventarse se agrava día a día. Desde el ámbito económico al de los derechos humanos, desde el plano social al político, desde Grecia al Reino Unido, las graves carencias de partida y de funcionamiento y las profundas disfuncionalidades del proceso de integración en Europa se evidencian de una manera cada vez más acusada.

Aun así, e incluso a pesar del drama diario al que las decisiones de los Jefes de Estado y de Gobierno de la UE condenan a los miles de personas que buscan refugio legítimo, el Eurobarómetro sigue mostrando que las y los europeos mantenemos una opinión mayoritariamente neutra al respecto de la UE. Es cierto que, tomando como muestra el conjunto de los 28 Estados miembros, vemos cómo en los últimos meses del año pasado la percepción positiva con respecto de la Unión bajó 4 puntos, hasta quedarse en un 37%, mientras que el porcentaje de ciudadanía con percepción negativa de la UE aumentó otro 4% (23%). Pero el 38% de la población sigue manteniendo una opinión neutra o una “no opinión”, reflejo del amplio desconocimiento de las acciones y políticas de la UE y de su impacto para nuestras vidas diarias.

En el Estado español la paradoja es todavía más acusada. A pesar de que el impacto de la aplicación de las medidas de austeridad recomendadas por la UE sobre el empleo y el bienestar ha sido gravísimo y aun cuando el modelo de relaciones de trabajo y de protección social ha transitado hacia la precariedad y la desregulación siguiendo las líneas establecidas por las medidas de gobernanza económica de la UE, aceptadas con entusiasmo por el Partido Popular, un 46% de la población sigue manifestando una “neutralidad” respecto de la Unión y una amplia mayoría de personas afirman que la pertenencia a la UE es, en conjunto, una buena cosa para su vida diaria.

Seguir leyendo »

La desatención de la acción pública a la realidad metropolitana en España. Un hecho inexplicable a la luz de las experiencias en Europa

En las sociedades modernas los cambios económicos, sociales, demográficos y tecnológicos se han manifestado territorialmente en la dispersión de lo urbano, la “explosión de la ciudad”, que ha dado lugar a una nueva realidad urbana: las áreas metropolitanas. Son conjuntos de varias ciudades, vinculadas entre sí por relaciones funcionales, que configuran un mercado único de trabajo y vivienda y se caracterizan por la cohabitación de áreas altamente urbanizadas con otras de baja densidad de ocupación del suelo. Constituyen los espacios de vida de la mayoría de los ciudadanos y concentran los recursos, la actividad económica, la innovación y el conocimiento. Por tanto, son los espacios relevantes para el desarrollo de una región o de un país entero. Además, de la consecución de un desarrollo sostenible de estas áreas metropolitanas dependerá en gran parte nuestro éxito o fracaso respecto al reto global del cambio climático.

La realidad metropolitana plantea problemas y tareas importantes para la acción pública. Claros ejemplos son la localización de equipamientos y prestación de servicios públicos (transporte, agua, residuos) y la coordinación y compatibilización del planeamiento urbanístico-territorial, que con el objetivo de reducir el consumo excesivo y la fragmentación del suelo aborda uno de los mayores problemas del desarrollo sostenible de las áreas metropolitanas. Todos ellos tienen un denominador común: su inequívoca naturaleza supramunicipal. Requieren una acción pública a escala metropolitana para abordarlos de forma unitaria, integrada y coherente. Ni desde la visión fragmentada municipal, ni desde la intervención subsidiaria por los entes político-administrativos superiores (Estado, Regiones) es posible resolver de forma adecuada las cuestiones metropolitanas. La experiencia comparada internacional revela que la mejor forma para afrontarlas es la constitución de gobiernos metropolitanos propios y dotados de competencias en un amplio catálogo de materias. Dentro de las fórmulas de gobernanza posibles ésta es la que mayores posibilidades ofrece para lograr la “buena gobernanza metropolitana”, tanto en términos de eficiencia, eficacia y equidad como en cuanto a la transparencia y legitimación política. Entre las competencias atribuidas a los gobiernos metropolitanos la elaboración de un plan territorial es fundamental. Este plan es el instrumento clave de los gobiernos metropolitanos para asegurar un “buen gobierno del territorio metropolitano”. Aporta el marco de referencia estratégico imprescindible para   orientar el desarrollo urbano-territorial hacia la sostenibilidad, para asegurar la cohesión territorial y social y para promocionar económicamente el área metropolitana y posicionarlo de forma competitiva en la economía globalizada.

En Alemania, Francia, el Reino Unido e Italia, países europeos que para España en muchos aspectos suelen ser un referente, la acción pública siempre ha estado atenta a la realidad metropolitana. Es más, precisamente en los últimos años se registra un notable incremento de la presencia de este tema en la agenda política. En todos estos países está avanzando la creación de gobiernos metropolitanos y se apuesta de forma decidida por la planificación territorial metropolitana. Así lo corroboran los ejemplos de buenas prácticas que se expondrán a continuación.

Seguir leyendo »

La desatenció de l’acció pública a la realitat metropolitana a Espanya. Un fet inexplicable tenint en compte les experiències a Europa

En les societats modernes els canvis econòmics, socials, demogràfics i tecnològics s’han manifestat territorialment en la dispersió de l’espai urbà, l’“explosió de la ciutat”, que ha donat lloc a una realitat urbana nova: les àrees metropolitanes. Aquestes àrees són conjunts de diverses ciutats, vinculades entre si per relacions funcionals, que configuren un mercat únic de treball i d’habitatge i que es caracteritzen per la cohabitació d’àrees altament urbanitzades amb unes altres de baixa densitat d’ocupació del sòl. Constitueixen els espais de vida de la majoria dels ciutadans i concentren els recursos, l’activitat econòmica, la innovació i el coneixement. Per tant, són els espais rellevants per al desenvolupament d’una regió o d’un país sencer. A més, de l’assoliment d’un desenvolupament sostenible d’aquestes àrees metropolitanes dependrà en gran part el nostre èxit o fracàs respecte del repte global del canvi climàtic.

La realitat metropolitana planteja problemes i tasques importants per a l’acció pública. En són exemples ben clars la localització d’equipaments i la prestació de serveis públics (transport, aigua, deixalles) i, també, la coordinació i la compatibilització del planejament urbanisticoterritorial, que amb l’objectiu de reduir el consum excessiu i la fragmentació del sòl aborda un dels problemes més importants del desenvolupament sostenible de les àrees metropolitanes. Tots tenen un denominador comú: una naturalesa supramunicipal inequívoca. Cal una acció pública a escala metropolitana per a abordar-los de manera unitària, integrada i coherent. Ni des de la visió fragmentada municipal, ni des de la intervenció subsidiària dels ens politicoadministratius superiors (Estat, regions) és possible resoldre de manera adequada les qüestions metropolitanes. L’experiència comparada internacional revela que la millor manera per a afrontar-les és la constitució de governs metropolitans propis i dotats de competències en un catàleg ampli de matèries. Dins de les fórmules de governança possibles, aquesta és la que més possibilitats ofereix per a aconseguir la “bona governança metropolitana”, tant en termes d’eficiència, eficàcia i equitat com pel que fa a transparència i legitimació política. Entre les competències atribuïdes als governs metropolitans és fonamental l’elaboració d’un pla territorial. Aquest pla és l’instrument clau dels governs metropolitans per a assegurar un “bon govern del territori metropolità”. Aporta el marc de referència estratègic imprescindible per a orientar el desenvolupament urbanoterritorial envers la sostenibilitat, per a assegurar la cohesió territorial i social, i per a promocionar econòmicament l’àrea metropolitana i situar-la de manera competitiva en l’economia globalitzada.

A Alemanya, a França, al Regne Unit i a Itàlia, països europeus que en molts aspectes solen ser un referent per a Espanya, l’acció pública sempre ha estat atenta a la realitat metropolitana. És més, precisament en els últims anys s’ha registrat un increment notable de la presència d’aquest tema en l’agenda política. En tots aquests països va avançant la creació de governs metropolitans i s’aposta de manera decidida per la planificació territorial metropolitana. Així ho demostren els exemples de bones pràctiques que s’exposaran a continuació.

Seguir leyendo »