eldiario.es

Menú

Ciutats, avantatge col.laboratiu i desenvolupament: el cercle (potencialment) virtuós

Necessitem una "nova planta" territorial valenciana perquè és el territori organitzat i no el “sector" el que hauria de servir d’eix estructurador del nou model econòmic

- PUBLICIDAD -
Vida urbana en las calles de Valencia.

Vida urbana als carrers de València. JESÚS CÍSCAR

A hores d’ ara, i més des de la publicació dels treballs –determinants- de Jane Jacobs ( Muerte y Vida en las Grandes Ciudades La ciudad, riqueza de las naciones), a ningú no li pot sorprendre que siga considerada un actiu econòmic i social de primer ordre i un element de competitivitat “regional” (a diferents escales territorials) la presència d’una xarxa densa i estructurada de ciutats, i més si en aquesta xarxa hi juguen un paper cabdal les ciutats mitjanes.

Les ciutats, producte de la revolució neolítica (des del 8.000 aDc circa ) han estat sempre un relat històric d’èxit malgrat els desastres naturals, les epidèmies i les guerres. Han estat, des del punt de vista econòmic, el bressol de l’ intercanvi comercial, de la divisió del treball i del desenvolupament de la manufactura i els serveis. També l’espai de les idees, de la llibertat, de la creació cultural, dels moviments socials i de les revolucions tecnològiques i polítiques. Tot plegat, un poderós magneto que ha anat consolidant-se i que després de l’embranzida urbana vinculada a la primera revolució industrial als països de l’actual OCDE, experimenta des del 1950 un nou i fort impuls que explica la denominació de “planeta urbà”.

Més del 50% de la població mundial ja habita en les ciutats i totes les previsions apunten que el 2050 aquest percentatge s’acoste al 70% amb els greus reptes que això suposa perquè la dotació d’infraestructures bàsiques no sempre acompanya a l’espectacular augment de la població urbana. Però malgrat aquests dèficits, les ciutats continuen sent el lloc d’arribada de contingents humans que fugen de la fam, la misèria i la guerra i cerquen una llum d’esperança i oportunitats de sobreviure i d'assolir les mínimes dosis de benestar.

Aquesta “oda a la ciutat” no pretén amagar en cap moment ni fer oblidar els episodis negres, les regressions, el patiment i l’obscurantisme que també tenen com a escenari les ciutats. Però sempre  ha triomfat la ciutat en feliç expressió de Glaeser i autors tan valuosos i mediàtics com Richard Florida ( "The Rise of the Creative Class" (2002) "Cities and the Creative Class" (2005) i "Who's Your City?" (2008)) ens han demostrat la força transformadora de les ciutats que acullen la classe creativa i proporcionen un caldo de cultiu adequat perquè es desenvolupen el talent, la tolerància i la innovació. Talent, tolerància i innovació que abans ( l’aire de la ciutat fa lliure, deia un vell adagi medieval) i ara desperten el recel d’altres instàncies polítiques regionals i estatals ( Perez Casado. 1987. El miedo a la ciudad. Paper Back)

Al remat, el planeta urbà (cada vegada més urbà) és el regne dels contrasts: hi conviuen en permanent contradicció les megalòpolis de la misèria, els slums i els grans dèficits d’abastiment d’aigua i habitatge amb regions urbanes i corredors que conformen l’ avantguarda del sistema urbà mundial. Una avantguarda diversa on, davant el benestar (sempre relatiu) dels  corredors atlàntic i pacífic dels USA i els subsistemes urbans de la vella Europa (la banana europea, el Bàltic o l’ Arc Mediterràni), la costa est xinesa, el  corredor de la India  o l’eix Río de Janeiro–Sao Paulo malden per erigir-se en nous protagonistes.

Deixem l’escala planetària per aprofundir una mica en el paper clau de les ciutats en els processos de desenvolupament econòmic. La revolució urbana que acompanya la revolució industrial en Europa i els USA en els segles XIX i XX és el nostre marc de referència (que cal actualitzar i adaptar a la nova escala planetària). El que ací ens interessa és subratllar el paper clau que juguen les ciutats com a proveïdores bàsiques de bens i serveis col.lectius necessaris per al desenvolupament econòmic i social. La iniciativa privada sols fabrica o desenvolupa aquells productes i serveis que puguen esdevenir mercaderies i que no exigeixen períodes de circulació del capital excessivament llargs. Però el creixement de les ciutats i la continuïtat del desenvolupament capitalista exigeixen la provisió de bens i serveis que estan fora de l’abast de la lògica del capital privat que sols intervé per a abastir els segments de renda elevada.

Però la creixent població urbana només és viable si els poders públics s’encarreguen de garantir l’abastiment d’aigua i energia, l'educació, la sanitat, l’habitatge o el transport. Proveint aquests bens i serveis de forma directa o creant les condicions de rendibilitat adequades mitjançant el règim de concessió administrativa (o finançant la demanda en el cas de l’habitatge). Al final, la ciutat és, bàsicament, un conjunt complex de bens i serveis públics espacialment articulats que fa possible tant l’ús residencial com productiu de l’espai urbà. Les ciutats són, per tant, conditio sine qua non del desenvolupament econòmic.

Tant important com l’ èxit de la ciutat com a forma predominant de l’organització de l’espai ha estat l’aparició i desenvolupament de processos de cooperació formal i informal entre les ciutats en qualsevol escala territorial. Les àrees metropolitanes i regions urbanes són el cas més conegut i generalitzat, malgrat l’ anomalia espanyola, però hi ha una ampla varietat de formes de cooperació espacials o temàtiques Aquesta cooperació (que no exclou la competència) és el resultat de la presa de consciència dels agents econòmics, socials i polítics de la vigència i urgència de l’avantatge col.laboratiu. Ja fa més d’un segle que  Alfred Marshall explicava el funcionament i els avantatges dels districtes industrials basats en les economies externes d'empresa i internes a la industria, de les quals en tenim  nombrosos exemples al País Valencià. Un terme –el de districte industrial- que avui s'ha estés a l’àmbit de l’ economia de la cultura i la innovació.

Fora de l’àmbit productiu público-privat, la cooperació inter-municipal té una gran importància i sols la ignorància pot (?) justificar els elevats costos monetaris i no monetaris que es deriven de la no cooperació. La presència d’economies d’escala i de xarxa, d’indivisibilitats i d’externalitats positives i negatives (només “internalitzables" mitjançant la cooperació) és a l’ordre del dia en el nivell territorial i demana a crits posar en pràctica la cooperació i aprofitar-se dels avantatges. La rutina del “sempre s’ ha fet igual” fa ignorar i menystenir les importants pèrdues.

Però sols amb aquesta pràctica col.laborativa es pot bastir un procés de desenvolupament, tot entenent-lo com alguna cosa més que el pur i dur creixement. Un desenvolupament que, senzillament, és un creixement sostenible, “traduït” com un creixement que utilitza cada vegada de forma més intensa tecnologies “netes”, que millora el grau de cohesió social i que avança en el respecte i la conservació activa del patrimoni cultural i construït hereta.

La col.laboració té unes grans possibilitats i una multiplicitat de vessants: l’ordenació territorial, la promoció econòmica, la gestió de l’espai productiu i el turisme, les xarxes d’infraestructures, la localització dels grans equipaments, l’eliminació i reciclatge de residus, la contaminació i el medi ambient, la gestió de parcs naturals, la gestió dels habitatges i els serveis socials... Els resultats poden ser espectaculars i la col.laboració és compatible amb la participació i la transparència sempre que predomine el sentit comú i l’exigència de l’eficiència en l’ús dels recursos públics.

En el títol d'aquesta petita reflexió, feta a rajaploma, figura entre parèntesi el terme “potencialment”. No és cap casualitat. El País Valencià té magnífiques posicions de partida i una xarxa urbana densa i estructurada on juguen (o podrien jugar) un paper clau les ciutats mitjanes. Tanmateix el resultat final, el target , és lamentable o, per no utilitzar un terme tan pejoratiu, està molt lluny d’allò desitjabl.

La nostra xarxa urbana és tan excel.lent com proverbial el desaprofitament de la inexcusable col.laboració. I no es pot argumentar que no hi hagen idees damunt la taula de com reestructurar una gestió eficient del territori, bastida sobre una descentralització política de la Generalitat i la conformació de noves unitats de gestió supramunicipal i subregional on integrar territorialment les polítiques sectorials. El problema no rau en les idees sinó en la manca de voluntat política per a abordar una reforma en profunditat tant de la planificació i gestió del territori com de la professionalització de l’administració local.

Les causes d’aquest estat de coses són, sense dubte, complexes, però hi ha algunes evidències. En primer lloc, és innegable l’existència d’una forta resistència a la cessió de competències “cap a dalt” (en el cas dels Ajuntaments) i cap a baix (en el cas de la Generalitat). Les necessàries cessions de sobirania troben tota mena de recels i resistències. Un mal entès municipalisme (pròxim a la filosofia cantonalista, de cantó) i un disseny absorbent de les competències per part dels nous poders emergents de la Generalitat, actuen com a formidables entrebancs sols superats pel manteniment irracional de les Diputacions que han demostrat amb escreix la seua inutilitat com a àmbit de gestió territorial. El recurs a la Constitució per part de municipis i províncies és simplement la prova de la manca d’arguments per a justificar un immobilisme inversemblant.

Necessitem una “nova planta” per al territori valencià i no un poregós avantprojecte de “mancomunitats” que no resol cap problema que no puguen resoldre cent vegades millor les “comarques de gestió” que integren cadascuna de les quatre governacions proposades. Mentrestant, la Generalitat (que té competències sobre l’organització del territori), només enceta alguns  Plans d’Acció Territorial que tenen una filosofia sectorial (sols usos del sòl i infraestructures) mentre deixa en via morta la creació d’àrees metropolitanes de les quals hi ha sobrada experiència a Europa i que afectarien, al menys, les zones urbanes de València, Castelló, Alacant i el Vinalopó, mentre que el projecte estratègic de les Comarques Centrals dorm el somni de les bones paraules.

Sense l’esmentada “nova planta” no naixerà el tampoc nou nat model econòmic valencià, o ho farà, en el millor escenari, coix. Les polítiques sectorials que es deriven d’aquest nou pla mai s'integraran des d'una òptica de transversalitat territorial. És el territori (organitzat) i no el “sector" el que hauria de servir d’eix estructurador del discurs. No és el mateix definir i executar les polítiques sectorials en un context de col.laboració definit per les noves unitats (o comarques de gestió) que seguir mimetitzant el govern de l’administració central, profundament sectorial i escassament democràtic.

Hem perdut posicions relatives en tots els  rankings, “gaudim” d’un sistema de finançament insultant, la despesa estatal d’inversions és font d’un memorial permanent de greuges i –per raons òbviament polítiques-, l’ Arc Mediterrani arrossega dècades d’endarreriment injustificable. Sent tot això cert, no ens vindria gens malament que, mentre demostrem que estem profundament disgustats amb el tracte rebut, demostrem també que tenim un projecte comú portes endins que ens done força per a exigir més recursos.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha