eldiario.es

Menú

És el nostre país un país per als vells?

- PUBLICIDAD -

La pel·lícula guardonada amb quatre Oscar dels germans Coen No Country for Old Men (2007), road movie ambientada en els anys 80, no és exactament una pel·lícula sobre l’envelliment, tot i que sí que ens mostra un xèrif lacònic a punt de jubilar-se. La pel·lícula, però, dóna joc per a començar aquesta reflexió. El títol del film el van prendre els Coen del primer vers d’un poema de W. B. Yeats, Sailing to Byzantium. La composició és un lament poètic per la manera com els joves ignoren la saviesa del passat i la dels vells. El títol No Country for Old Men va ser traduït a l’Amèrica Llatina per Sin lugar para los débiles, potser perquè es va considerar que tant era dir “vell” que “dèbil” o “persona gran”. Però no és el mateix, les paraules que s’utilitzen modifiquen les idees que tenim de les coses i els estereotips associats a la vellesa són, majoritàriament, negatius. Encara cal treballar molt per a reduir la imatge estereotipada de les persones grans i fer més visible la seua contribució social passada i present.

Com més va més gran serà el grup de persones de més de 65 anys. A mesura que vagen arribant a l’edat actual de jubilació les persones que van nàixer durant l’anomenat baby boom espanyol, serà indiscutible la necessitat de disposar de recursos nous i diferents que permeten a les persones envellir participant en la vida social i comunitària com qualsevol altre grup d’edat. Ni han de ser, ni poden ser, marginades ni invisibles. Encara queda molt per fer per a desterrar l’edatisme –entés com l’actitud discriminatòria relacionada amb l’edat avançada– i la infantilització amb què es tracta moltes persones grans. Cal també implementar més models de cures centrades en el bon tracte, el respecte i la dignitat de les persones grans. Centrades en la Persona; així, amb majúscula.

Espanya és un país per a vells? València és una ciutat preparada per a les necessitats de les persones en procés d’envelliment que els tinga en compte i fomente la seua participació com a ciutadans actius? La resposta és que, a parer meu, cal definir-ho millor, conéixer millor les polítiques d’envelliment actiu per a millorar aquest procés.

No és un problema particular del nostre país. La població gran a Europa i al món va augmentant, tal com ens recorden les  dades de l’informe mundial d’envelliment de l’OMS. Això ens planteja reptes nous a tots. Espanya se situa entre els països més envellits del món –el 2015, el 18,5% de la població espanyola tenia 65 anys o més–, només superada pel Japó, Alemanya i Itàlia. Pel que fa a València, en analitzar-ne les característiques específiques de la població, comprovem que supera la mitjana espanyola: el 19,92% tenen més de 65 anys (156.835 persones). En aquest grup d’edat, la distribució per gènere és de sis dones, aproximadament, per cada quatre homes. Quan ens centrem en les persones de 85 anys o més, aquesta proporció passa a ser de set dones, aproximadament, per cada tres homes.

Un altre canvi sociodemogràfic que s’adverteix en la UE en els últims anys és una tendència creixent envers les llars unipersonals encapçalades per persones grans, fet que també es dóna a Espanya. L’opció de continuar vivint a casa després d’haver faltat el cònjuge en la vellesa, tot i que això implique viure sol, és una realitat que creix enfront de l’opció de mudar-se amb els fills o anar-se’n a viure en una institució (un 22,4% de les persones més grans de 65 anys viuen soles, i un 34,2% de les de 85 i més). Si desagreguem les dades per gènere, el 40,9% de les dones de 85 anys o més viuen soles, enfront del 21,4% dels homes de la mateixa edat.

Un pla d’acció d’envelliment global?

L’any 2012 va ser declarat Any Europeu de l’Envelliment Actiu i de la Solidaritat Intergeneracional, una bona oportunitat per a reflexionar sobre el fet que a Europa visquem més i amb més bona salut que mai, i per a assumir les oportunitats que això representa. Aquest any europeu va servir també com a exemple perquè altres llocs del món començaren a dur a terme noves accions i noves polítiques per a ajudar els ciutadans a envellir millor i amb més qualitat de vida. El 1982 es va celebrar a Viena la I Assemblea Mundial de l’Envelliment; l’abril del 2002, representants dels governs de tots els països del món es van reunir a Espanya per celebrar la II Assemblea Mundial de l’Envelliment, que va donar lloc a la Declaració de Madrid.

Junts van decidir adoptar un pla d’acció global , a fi de respondre a les oportunitats i als reptes de l’envelliment poblacional en el segle xxi i promoure el desenvolupament d’una societat per a totes les edats. El pla, conegut com a MIPAA, és un marc de treball, una llista de compromisos que han de complir els estats membres de les Nacions Unides. Buscant reflexionar sobre la longevitat i l’envelliment poblacional, l’Assemblea Mundial sobre l’Envelliment es presentà, inqüestionablement, com un dels esforços col·lectius més importants per aconseguir un envelliment més digne. D’aquella assemblea van emergir directrius i metes a assolir en tot el planeta. Posteriorment, a Viena, el 2012, es van tornar a reunir els estats per revisar els triomfs obtinguts al cap de 30 anys de treball (1982-2012).

L’envelliment poblacional és –de manera explícita– un dels fenòmens més rellevants del nostre temps, i això ofereix diverses oportunitats, però també comporta reptes ben importants. Per això UNECE treballa per desenvolupar un marc que servisca de base per a les polítiques d’envelliment de la regió.

Envelliment actiu

L’envelliment actiu implica aconseguir que les persones grans puguen ser autònomes i independents com més temps millor, i això exigeix haver d’implementar mesures de millora de l’entorn individual i col·lectiu, pel que fa a habitatge, assistència tècnica, canvis en l’entorn que faciliten la permanència de les persones a les seues pròpies cases i que permeten la consolidació de vincles intergeneracionals. Les noves tendències en la intervenció social centrada en la persona es basen en principis fonamentals, com l’autonomia, la participació, la individualitat, la inclusió social, la independència i la continuïtat en l’atenció.

Segons aquest model, els ciutadans han de tenir accés als suports que necessiten de manera continuada i adaptada permanentment a les circumstàncies canviants durant el seu cicle de vida. Per això, a la Unió Europea es van finançant des del 2008 projectes tecnològics que ajuden a la vida quotidiana i permeten a les persones viure a les seues pròpies cases com més temps millor, de manera autònoma i independent. Es tracta dels Ambient Assisted Living, destinats a millorar les condicions de vida de les persones, la seua salut i benestar social, amb què s’enforteix, a més, la base industrial d’Europa per mitjà del desenvolupament i l’ús de TIC que responguen a les necessitats de les persones grans, des d’un punt de vista multidisciplinari.

L’oportunitat d’aquest programa es deu a la importància creixent de les necessitats socials i sanitàries derivades de l’envelliment de la població europea i de les cures de llarga durada, en què s’inclou també l’atenció als cuidadors, com ja ens adverteix la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia. El resultat de tot això és el fet de començar a reconéixer la importància de la participació activa de l’adult gran per a fer-lo més visible i incrementar el seu protagonisme en el procés de planificació, elaboració, monitorització i acompanyament de les polítiques públiques que actuen en l’àrea de l’envelliment.

L’International Longevity Center del Brasil va editar el 2015 l’informe Envelliment actiu: un marc polític davant de la revolució de la longevitat, en què s’indica que l’envelliment convergeix amb altres tendències globals que afecten els individus al llarg de la vida, com la revolució tecnològica i, dins d’aquesta, el desenvolupament de sistemes per a la gestió de la salut, l’autoatenció, l’atenció domiciliària i el foment de la vida activa que permeten i mantenen la independència i la participació. Tal com indica l’informe, l’envelliment és un motor ben potent per a la innovació tecnològica.

Desenvolupat en el context de l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i de la Solidaritat Intergeneracional, el 2013 es va publicar l’índex d’envelliment actiu (AAI), una eina d’anàlisi nova que té com a objectiu ajudar a desenvolupar polítiques per a un envelliment actiu i saludable. Es tracta d’un instrument estadístic llançat per la Comissió Europea i la Comissió Econòmica per a Europa desenvolupat a partir de la literatura publicada per organismes internacionals, com l’OMS, l’EUROSTAT, l’UNECE o l’OCDE, a fi de conéixer l’“estat d’envelliment actiu i els índexs corresponents” als diferents països.

L’IMSERSO col·labora des del 2012 amb les comunitats autònomes, amb els ajuntaments, amb els professionals i amb els tècnics oferint exemples de bones pràctiques en aprenentatge al llarg de la vida, la salut i les condicions de vida, la sensibilització social, els programes intergeneracionals i la participació social en l’àmbit nacional i en l’internacional. El llibre blanc de l’envelliment actiu de l’IMSERSO va recollir moltes idees i va plantejar propostes per a desenvolupar i fer possible que les persones puguen participar en els projectes que vulguen. Els projectes intergeneracionals dirigits a unir grups de diferents edats per a fer coses en comú, la realització d’activitats conjuntes o els projectes centrats a oferir una ajuda concreta d’una de les generacions a l’altra, són un bon exemple de programes d’envelliment actiu que serveixen per a mostrar aquesta imatge positiva de les persones grans.

No es tracta de desenvolupar iniciatives que duren un sol dia –com el dia dels avis a l’escola o una caminada saludable de dues hores l’any–, sinó de posar en marxa projectes a llarg termini que siguen avaluats, canvis de model que realment servisquen per a assolir objectius importants. Programes de voluntariat sènior (com el de Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya Nagusilan a Sant Sebastià o CONFEMAC a Sevilla, voluntariat de museus d’aules de la tercera edat, el voluntariat d’Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats, primera confederació de persones grans del país, que té més de 3.000 associacions adherides i més d’1.500.000 associats de totes les comunitats autònomes, programes intergeneracionals de recuperació de la memòria històrica com el dut a terme per Hartu Emanak a Bilbao, el programa  Sabiex a Elx per a promocionar l’’envelliment actiu i saludable, són només uns quants exemples de com s’ha avançat en algunes ciutats espanyoles i dels quals hauríem d’aprendre a València.

A escala europea i també a Espanya hi ha projectes dirigits a fomentar la transmissió d’experiències de vida i valors de les persones grans als xiquets en edat escolar; projectes d’emprenedoria o de mentorització; projectes que tenen com a objectiu fomentar l’intercanvi d’experiències entre persones de totes les generacions, al llarg de tot el cicle vital; n’hi ha que estan pensats per a acompanyar persones grans que viuen i se senten soles; i n’hi ha també de dirigits a mostrar altres alternatives de futur a adolescents en risc de fracàs escolar i d’exclusió social. La xarxa EMIL,  European Map of Intergenerational Learning els recull gairebé tots. Els programes intergeneracionals proporcionen una via per a treballar l’envelliment actiu i la solidaritat intergeneracional en una societat per a totes les edats.

Atendre les persones

Relacionats directament amb el paradigma de l’envelliment actiu han sorgit polítiques, programes i marcs de referència com el programa de l’OMS ‘Ciutats amigables amb les persones grans’ o el model d’atenció integral centrada en la persona (AICP) [i no en les organitzacions], un model d’atenció nou que respon a les demandes de les persones grans, en què es prioritza la seua autodeterminació, les relacions interpersonals, la inclusió social i s’hi té sempre en compte els desitjos de cada una d’elles. És un model nou a Espanya coordinat des de la Fundación Pilares para la Autonomía Personal, que pretén avançar en la qualitat de vida de la gent gran, igual que ja ho han fet altres països del nord d’Europa, més avançats en aquesta matèria. També hi ha l’ associació WeDo, constituïda per un rang ben ampli d’organitzacions i persones, compromeses amb la promoció d’un marc europeu de qualitat per als serveis d’atenció de llarga durada, que treballa per a millorar la qualitat d’aquest tipus de serveis i per a compartir experiències i bones pràctiques en aquest àmbit.

I què ha passat a València? Fins ara, hi ha hagut diferents projectes que han caminat en solitari. El 2016 s’ha creat la Mesa d’Envelliment Actiu que, per primera vegada, ha reunit diferents entitats, associacions i professionals especialitzats a treballar amb persones grans o dedicats a reivindicar els seus drets, a ajudar els més vulnerables o a promoure programes de diferents tipus (Societat Valenciana de Geriatria i Gerontologia, FEVATED, Amics de la Gent Major, Iaioflautes…) a fi d’unir esforços i crear sinergies. I el 28 d’abril passat, el Govern de la capital valenciana va anunciar l’inici del procés per a fer de València una ciutat amigable amb les persones grans. El marc de treball de ciutats amigables de l’OMS pot oferir a la ciutat línies d’acció estratègiques en huit àrees diferents: espais a l’aire lliure i edificis, habitatge, transport, ocupació i participació, seguretat, serveis socials i de salut, comunicació i informació, respecte i inclusió social, xarxes i suport social, i participació social. Com que es tracta d’un programa bottom-up, s’espera que en totes les fases de desenvolupament es puga comptar amb la implicació i la participació de les persones grans i de la ciutadania en general. Amb les aportacions de tots podrem ajudar a fer que la ciutat de València sí que siga “ una ciutat per als vells”.

*Sacramento Pinazo-Hernandis és presidenta de la Societat Valenciana de Geriatria i Gerontologia i professora de Psicologia Social a la Universitat de València.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha