eldiario.es

Menú

El nom dels peixos, quin embolic!

Fa temps vaig demanar tellines en un restaurant de confiança. El cambrer, també de confiança, em va respondre en castellà que no en tenien perquè no era temporada de tellinas. Li vaig indicar que tellinas (o telinas) no era una paraula gaire estesa en castellà, ja que en aquest idioma eren més conegudes com a coquinas, i així solen comercialitzar-se . No cal dir que desconeixia la paraula, i va voler adobar-ho dient que les tellinas, com les * clóchinas, eren les capturades específicament a les costes valencianes, mentre que els mejillones eren els no valencians.

Això em va retornar a la meua infantesa, en què ma mare comprava de vegades clòtxines a les dues pescateres del poble que pregonaven peix pel carrer amb el seu carretó ple de peix, gel i mosques.

En aquell temps, menjàvem clòtxines quan podíem i si n’hi havia. No sabíem d’on eren (suposàvem que de la llotja de Cullera) ni quina era l’època en què n’hi havia. Una altra cosa a banda eren els * mejillons (pronunciats amb jota castellana), que es compraven als ultramarins del poble en llandes de conserva en escabetx (conserves gallegues la majoria). Era evident que a nosaltres ens havia entrat el castellanisme * mejillons només per al de conserva. Hi tornarem més endavant.

Seguir leyendo »

La llengua dels avis

Quan jo era estudiant universitari, em van explicar un fenomen sociolingüístic que s’havia constatat al llarg del segle XX a la Catalunya francesa (i supose que també en altres indrets) i que tenia a la llarga com a final inevitable la desaparició d’una llengua en un territori determinat (o en algunes àrees d’aquest territori). El fenomen rebia el nom de “la llengua dels avis”. Consistia en el següent: un matrimoni de parla catalana i que feien servir aquesta llengua en les seues relacions decidien parlar als fills en la llengua oficial, el francés, pel fet que consideraven que era un idioma amb prestigi, almenys amb més prestigi que el patués català; els fills es relacionaven entre si i amb els pares en francés, per bé que entenien el català (i de vegades el xampurrejaven) perquè era la llengua de relació habitual entre els seus pares, i entre aquests i els avis. El català, desprestigiat i restringit a àmbits familiars d’abast molt reduït, era, encara, la llengua dels pares, i els fills, si més no, l’entenien.

En la generació següent, el francés continuava el seu camí imparable, però ara el català ja no el xampurrejaven ni l’entenien els néts, perquè el sentien parlar esporàdicament als seus avis: havia esdevingut “la llengua dels avis”. No cal dir que per a la generació següent el català, aquell patués, era una llengua majoritàriament desconeguda.

És meridianament evident que, si totes aquestes generacions hagueren parlat català de manera habitual, fins i tot restringit a l’àmbit més privat i familiar, haurien dominat i conservat aquesta llengua i, alhora, haurien millorat el seu coneixement del francés amb l’ajuda de l’escola, els mitjans de comunicació, etc. L’ús d’una lingua franca no havia de suposar inexorablement la desaparició d’una altra.

Seguir leyendo »