eldiario.es

Menú

La llengua dels avis

- PUBLICIDAD -

Quan jo era estudiant universitari, em van explicar un fenomen sociolingüístic que s’havia constatat al llarg del segle XX a la Catalunya francesa (i supose que també en altres indrets) i que tenia a la llarga com a final inevitable la desaparició d’una llengua en un territori determinat (o en algunes àrees d’aquest territori). El fenomen rebia el nom de “la llengua dels avis”. Consistia en el següent: un matrimoni de parla catalana i que feien servir aquesta llengua en les seues relacions decidien parlar als fills en la llengua oficial, el francés, pel fet que consideraven que era un idioma amb prestigi, almenys amb més prestigi que el patués català; els fills es relacionaven entre si i amb els pares en francés, per bé que entenien el català (i de vegades el xampurrejaven) perquè era la llengua de relació habitual entre els seus pares, i entre aquests i els avis. El català, desprestigiat i restringit a àmbits familiars d’abast molt reduït, era, encara, la llengua dels pares, i els fills, si més no, l’entenien.

En la generació següent, el francés continuava el seu camí imparable, però ara el català ja no el xampurrejaven ni l’entenien els néts, perquè el sentien parlar esporàdicament als seus avis: havia esdevingut “la llengua dels avis”. No cal dir que per a la generació següent el català, aquell patués, era una llengua majoritàriament desconeguda.

És meridianament evident que, si totes aquestes generacions hagueren parlat català de manera habitual, fins i tot restringit a l’àmbit més privat i familiar, haurien dominat i conservat aquesta llengua i, alhora, haurien millorat el seu coneixement del francés amb l’ajuda de l’escola, els mitjans de comunicació, etc. L’ús d’una lingua franca no havia de suposar inexorablement la desaparició d’una altra.

Diu un proverbi ben antic “Quan veuràs la barba de ton veí cremar, posa la teua a salvar”. I si traslladem el fenomen al segle XXI, a terres valencianes? És exportable, si més no, a les grans ciutats com València? I tant, per desgràcia!!!! Cada vegada més trobem valencians de 4a generació de nissaga clarament valenciana que no entenen gens ni mica el valencià, malgrat els esforços de l’escola, que mai no són prou sense l’ajuda d’uns mitjans de comunicació també en valencià (digne).

Hem de fer una crida als valencians, a molts valencians, per convéncer-los que saber valencià i tenir l’oportunitat de parlar-lo no és cap empobriment, no va gens en contra de la llengua oficial de l’Estat, de la lingua franca. Conéixer i fer servir les dues llengües oficials dels valencians és un valor afegit.

És cert que, per a les persones, l’estat més còmode és el monolingüisme, per això tots els conflictes lingüístics que han provocat les llengües en contacte, quan han deixat de ser dinàmics —quan han cessat els conflictes—, sempre s’han resolt a favor d’una sola llengua: la que alguns consideren la més prestigiosa.

Però ara que sembla que aquests dogmes trontollen i que la societat ha entés que, en la globalització, com més llengües sàpies millor, és el moment perquè conscienciem molts valencians que la nostra llengua, malgrat el seu àmbit geogràfic restringit, no és sobrera, ans al contrari: ajuda a assolir les competències en altres llengües.

Que això és adoctrinament? Benvingut siga!!!!

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha