Opinión y blogs

eldiario.es

Cómo preparar un camino escolar paso a paso

Desde el curso 2014-2015, formo parte del equipo coordinador del proyecto de caminos escolares  Pas a Pas del Ayuntamiento de Xàbia. El pasado 6 de marzo, la Conselleria de Vivienda, Obras Públicas y Vertebración del Territorio lo hizo ganador de la “I Edición de los Premios Vivienda, Movilidad y Urbanismo con Perspectiva de Género” de la Generalitat Valenciana, dentro de la categoría de ciudades de más de 20.000 habitantes. El reconocimiento nos sirve de excusa para compartir una serie de ideas que han ido dando forma al proyecto a lo largo de los últimos tres años. Creemos que pueden ser útiles para los municipios que, de forma cada vez más habitual, se plantean poner en marcha una iniciativa de caminos escolares.

En primer y más importante lugar, contrariamente a lo que suele pensarse, el objetivo principal de un proyecto de caminos escolares no es la seguridad sino la autonomía. Que niños y niñas puedan disfrutar de la ciudad por sí mismos. En las primeras fases de Pas a Pas, vimos que las propuestas para mejorar el espacio público se centraban en la protección frente al coche (instalación de badenes, bolardos, vallas frente a las puertas de los colegios, señalización vertical...). En aquel momento decidimos dejar de usar la expresión “rutas seguras” y el proyecto dio con un punto de inflexión fundamental. Al hablar de “rutas infantiles seguras”, de algún modo legitimábamos que el resto de la ciudad pudiese permitirse no ser segura para los más pequeños. Trazando itinerarios adecuados para ellos, les asignábamos un espacio específico y, por extensión, la ciudad más allá de esa línea les pertenecía un poco menos. Ésa era la trampa de la seguridad.

En relación directa con lo anterior, los caminos escolares no deben ser simples proyectos de movilidad casa-colegio, sino espacios de reflexión sobre el papel de la infancia en nuestras ciudades. En alguna ocasión hemos discutido de si eliminar el “caminos escolares” de la descripción de Pas a Pas. Si no lo hemos hecho ha sido porque la etiqueta ayuda a presentar el proyecto y porque la alusión a los colegios que incluye nos parece valiosa. Los colegios son las principales referencias de los niños en la ciudad y su principal espacio de socialización. Además de eso, los colegios tienen un potencial enorme desde el punto de vista de la política urbana y la participación. Otra cosa que intentamos hacer desde Pas a Pas es volverlos más permeables y activos de cara a lo que ocurre a su alrededor. Alrededor de los colegios se organiza una valiosa comunidad de actores: madres y padres, las AMPA, el profesorado, la policía local, el comercio cercano... Fomentar su implicación y la acción conjunta es otra tarea que los proyectos de caminos escolares deberían asumir.

Seguir leyendo »

Ciutat i xarxes (i II)

Però passem a parlar d’un tercer nivell de xarxes de ciutats, a l’autonòmic (és a dir, de País). Quin paper haurien de jugar les nostres ciutats?. Deixaré de banda el 80% dels nostres 542 municipis que tenen menys de 20.000 habitants (el 71% amb menys de 5.000), incapaços en termes financers i recursos humans de fer front a les seues obligacions (i així ens ha lluït la cosa en el desenvolupament urbanístic). Ens n’hem de fixar en el 12% restant: els 50 entre 20 i 50 mil habitants i, especialment, en les 15 ciutats de més de 50 mil sobre les quals pivota l’estructuració del País. Si, perquè ni Castelló, ni València ni Alacant, miren més enllà del seu propi melic, i des de fa més de 30 anys que ningú dóna resposta als necessaris canvis en l’estructura administrativa i territorial valenciana.

La història ens ha portat a ser un poble insolidari i individualista. No és el moment de raonar-ho, però sense dubte, alguna cosa hi té a veure allò del sentiment de poble incomplet que deia Joan Fuster. Aquest individualisme insolidari també es manifesta als municipis. Raó té Josep V. Boira quan diu que avui és més difícil explicar el beneficis de la comarcalització que no abans. Pel camí de l’ajornament de les solucions anem perdent moltes oportunitats.

Seguir leyendo »

Ciutat i xarxes (I)

Al territori, les ciutats, segons la seua grandària i la seua importància, juguen diferents lligues. És indubtable que Barcelona, Londres, París Frankfurt o Milà, per posar alguns exemples, juguen una lliga, si més no europea, que reclama una major col·laboració, competitiva és clar. És evident que mesures en matèries de seguretat, nivell dels impostos i taxes o d’implantació de restriccions al turisme, posem per cas, d’una d’aquestes ciutats, repercuteix directament en les altres. Hi ha veus, com la de Richard Sennet que reclama la constitució d’una xarxa europea de ciutats al marge dels estats, atès que aquests, després d’haver abandonat el món rural, han abandonat també les ciutats.

No soc dels que creuen en l’Europa de les ciutats, sinó en l’Europa dels territoris que són vertebrats per les ciutats, però això no lleva cap argument a la necessària cooperació entre les ciutats ni a la justa reclamació d’una major grau d’autonomia política i financera. Per cert, hauria de jugar València en aquests lliga europea?: indiscutiblement. Però hi juga?: en absolut.

Seguir leyendo »

Parcs infantils dissenyats per catàleg

Encara que generalment els parem poca atenció i ens pot sorprendre saber-ho, els parcs infantils han sigut tradicionalment un vibrant camp de treball i estudi. Artistes, arquitectes, sociòlegs, educadors, urbanistes, activistes i una infinitat de perfils més, s'han dedicat fascinats al disseny d'espais de joc, conscients que es tracta d'una tasca ben seriosa. En enfrontar-la han reflexionat sobre el paper que assignem a la infància en la nostra societat. Aquest exercici no és gens senzill ni admet respostes úniques. Per això, la dels parcs infantils ha sigut una història oberta a diferents plantejaments, construïda per multitud d'experiències fins i tot divergents.

L'evolució dels espais de joc ha acostumat a moure's pendularment en la tensió de dos pols contraris: l'alliberament absolut que adquiria la infància en aqueix espai que li era entregat i la contenció de la seua activitat que imposava al mateix temps aqueix recinte màgic. En l'actualitat, la balança s'inclina per complet del costat del control i ho fa en nom de la seguretat. És així des dels anys vuitanta, moment en què la reflexió al voltant de les àrees de joc pareixia que s'estancava.

Ara bé, el que ha passat realment és que a la falta d'alternatives s'hi ha afegit un problema més preocupant, que és el blindatge aparentment irrompible de què s'ha envoltat el model actual. Aqueix blindatge apareix en el canvi de segle, amb l'arribada de les normatives de seguretat per a parcs infantils.

Seguir leyendo »

Parques infantiles diseñados por catálogo

Un parque infantil en el antiguo cauce del Túria, en Valencia

Aunque generalmente les prestemos poca atención y nos pueda sorprender saberlo, los parques infantiles han sido tradicionalmente un vibrante campo de trabajo y estudio. Artistas, arquitectos, sociólogos, educadores, urbanistas, activistas y un sinfín de perfiles más, se entregaron fascinados al diseño de espacios de juego, conscientes de que se trataba de una tarea bien seria. Al enfrentarla reflexionaban sobre el papel que asignamos a la infancia en nuestra sociedad. Este ejercicio no es nada sencillo ni admite respuestas únicas. Por eso, la de los parques infantiles ha sido una historia abierta a diferentes planteamientos, construida por multitud de experiencias incluso divergentes.

La evolución de los espacios de juego ha acostumbrado a moverse pendularmente en la tensión de dos polos contrarios: la liberación absoluta que adquiría la infancia en ese espacio que le era entregado y la contención de su actividad que imponía al mismo tiempo ese recinto mágico. En la actualidad, la balanza se inclina por completo del lado del control y lo hace en nombre de la seguridad. Ocurre así desde los años ochenta, momento en que la reflexión alrededor de las áreas de juego pareció estancarse.

Ahora bien, lo que recientemente ha ocurrido es que a la falta de alternativas se ha unido un problema más preocupante, que es el blindaje aparentemente irrompible del que se ha rodeado el modelo actual. Ese blindaje aparece en el cambio de siglo, con la llegada de las normativas de seguridad para parques infantiles.

Seguir leyendo »

La ciutat que menja

'De l'horta a la plaça', a la plaça de l'Ajuntament de València

Hi ha quelcom que no solem tenir present però que és definitori en la formació, l’evolució i el funcionament actual de les ciutats: el menjar. Així comença Hungry City¸ on Carolyn Steel analitza com el menjar dóna forma a les nostres ciutats –també ho fa en aquest recomanable TED–. De fet, tal com explica, el naixement de les mateixes ve de la mà del naixement de l’agricultura, la qual proporciona els recursos que permeten crear els primers assentaments estables.

Al seu llibre, l’autoanomenada food urbanist, analitza múltiples qüestions com l’evolució de l’origen dels productes i els quilòmetres que recorren per arribar a la taula; les condicions de treball dels qui els han produït i les condicions de vida dels mateixos animals; els litres d’aigua i petroli que han costat produir-los i transportar-los fins a la nostra ciutat; les diferències entre els aliments cuinats i processats, i els que es fan en les nostres cuines; entre comprar al supermercat i les grans superfícies, o al mercat i les botigues del barri; entre menjar tot sol o acompanyat; en deu minuts o en una hora i mitja; en un espai obert o tancat; en una terrassa privada o una plaça pública... És a dir, tot allò relacionat amb les polítiques urbanes alimentàries.

Doncs bé, la ciutat de València s’acaba d’estrenar com a Capital Mundial de l’Alimentació per a l’any 2017. I hauríem d’estar d’enhorabona. Durant dotze mesos tenim l’oportunitat de fer un sacseig a la relació que té València amb el menjar –en el seu sentit més ample–. Tenim l’oportunitat de parlar, no només de la nostra ciutat i el que l’envolta, o de la nostra cuina i els deliciosos plats que preparen els nostres millors cuiners, sinó d’ampliar el focus a tots els processos que sorgeixen quan posem ciutat i alimentació en relació.

Seguir leyendo »

La Marina de València... i els poblats marítims

Los tinglados del puerto de Valencia con la fachada marítima detrás

Bo, ja tenim una idea prou precisa del que podem esperar de la Marina. El Dijous de la setmana passada es presentà a FITUR i el divendres a l’equip de govern de la ciutat la proposta estratègica 2017-2022. Un document senzill, seriós i il·lusionant que diu coses tan esperançadores com: “La Marina de València s’obri; cap a dins cap a la ciutat; i cap a for a cap a la Mediterrània i el món. La Marina de València és el punt de connexió entre la innovació i la història... La Marina de València és la palanca de transformació econòmica del cap-i-casal i la seua àrea metropolitana… haurà de redissenyar-se per ser accessible i connectar-se a la ciutat (que estarà de cara al mar) tot i reforçant els Poblats Marítims com a la nova centralitat de la ciutat…”.

Les dificultats de tota mena que s’albiren per a que el projecte arribe a bon port són certament esfereïdores. Caldrà maldar de valent per tal que aquesta nova visió s’instal·le en les ments i en les voluntats. Sort, molta sort. La relació de les coses a fer en el “recinte” de la Marina estan formulades blanc sobre negre en el document de referència. La qualitat i competència de l’equip gestor estan assegurades. Però, com diu el document, la nova centralitat a bastir demana una nova estratègia de regeneració del Poblats Marítims, des de l’Ermita de Vera fins a Pinedo i des de la Serradora fins a la mar. I aquí l’Ajuntament ha de jugar un paper d’avantguarda, sempre, és clar, amb la col·laboració d’altres institucions.

Seguir leyendo »

Sin archivo, sin historia

Hace mucho tiempo, en un reino lejano dicen que dicen que había una ciudad que en una mañana de agosto tuvo un problema: olvidó su propia historia. Sus gentes se levantaron y no recordaban nada, de donde venían y de donde habían surgido sus antepasados… en definitiva, lo habían olvidado todo. Los sabios del lugar preocupados, acudieron a las fuentes, a los archivos, esperando encontrar allí las respuestas a sus preguntas de la memoria, pero los hallaron vacíos, saqueados y, en algunos casos, destrozados ¿Cómo era posible? Solo el más viejo del lugar tuvo la respuesta certera: si tal vez hubiéramos guardado ordenado y facilitado el acceso a nuestras huellas hoy tendríamos más respuestas que preguntas. El desastre y el drama se apoderó de aquellas gentes y marcharon a otras ciudades dejando a la ciudad sin historia, abandonada en las calurosas mañanas de agosto.

El ejemplo de aquella ciudad no está muy alejado de la situación que con “su historia” se encuentra el Cap i Casal tras ya más de un año del “gobierno del cambio”. Aunque se han impulsado buenas y correctas políticas de memoria e historia, se han hecho congresos y reuniones científicas como el II Congreso de Historia de la Ciudad de Valencia,o los 7 volúmenes de la meritoria revista Historia de la Ciudad dirigida por Francisco Tabernersigue siendo necesario un proyecto marco que englobe y fije en unos ejes concretos:

Desde Malalts de Ciutat no pedimos tanto si decimos que sin un archivo en mejores condiciones que las actuales y mayores investigaciones históricas sobre la ciudad, Valencia puede tener el mismo destino que aquella ciudad lejana que vio perder su memoria en un caluroso agosto, cuando todos estaban ya “a otra cosa”. Debemos dar paso, por tanto, a la documentación histórica, rica y valiosa. Seguro que nos ayudará a recordar y resolver cuestiones para saber un poco más. “Tot està per fer” o eso dicen.

Seguir leyendo »

Valoritzar

Una pareja pasea en bici con el carrito de bebe a remolque por el parque del antiguo cauce del Turia, en Valencia

Que els valencians ens hem dedicat amb força -sobretot de 1960 ençà- a destrossar les nostres ciutats i els nostres paratges i a malbaratar o exhaurir els nostres recursos naturals és malauradament una evidència com ho és el caràcter de vegades irreversible de tanta barbàrie. Com tota evidència, una vegada contrastada, l’únic que cal i es pot fer es aturar la incivilitat i en la mesura del possible rescatar i preservar tot allò que es puga. El mal utilitzat (per abús) terme de “sostenibilitat” té prou a veure amb tot açò.

La preservació té sempre el perill de la recurrència a la momificació o la conservació en formol. Ja es sap que quan a una mòmia li lleves la vestimenta es fa pols. De vegades en nom de la santa tradició o d’un malentès radicalisme assolim quotes tan elevades com innecessàries d’intransigència mental. Com diu un bon amic meu, en aquestes coses cal utilitzar el “pincelito” i no la brotxa grossa. Per posar sols un exemple, l’arribada de nous habitants de renda més elevada a un barri degradat i amb pèrdua de població pot ajudar a la regeneració. No es pot parlar de gentrificació sense desplaçament no desitjat ni desitjable dels habitants i aquest terme s’ha posat  tant de moda que s’utilitza amb precipitació com si sols pronunciar-ho tinguera un efecte taumatúrgic.

Deixem per tant de reincidir-ne en l’evidència de la barbàrie i evitem caure en la llei del pèndol relliscat-nos pel suau pendent de l’immobilisme. Ni tinc ni vull tindre cap recepta però amb tota humilitat puc suggerir el camí de la valorització d’allò que tenim, la seua posada en ús per a benefici del comú. Tot i que alguns, en sentir la paraula mercat o guany, treuen els alls i la creu o triguen segons en demonitzar el proponent com a neo-liberal oblidant que en absència de regulació i de política és lògic que el mercat faça de les seues però en presència de aquests dos elements les coses son de vegades viables i positives. La col·laboració públic/privada no amaga sempre el conegut cercle de beneficis privats/despesa pública o de socialització de les pèrdues. En determinades circumstàncies pot ser necessària i beneficiosa per a la col·lectivitat.

Seguir leyendo »

Les altres ciutats

Parlem de les "altres ciutats" per referir-nos a aquelles que, relegades a les pàgines comarcals dels periòdics, construeixen la seua identitat, en molts casos, paral·lelament als grans moviments de pensament. En aquestes ciutats, és possible que la població no estiga tan familiaritzada amb els llenguatges de les tendències urbanístiques i sociològiques per "generar ciutat" però, compten amb una implicació natural i intersectorial que genera teixits idonis per al qüestionament i treball d'aquestes disciplines.

Al País Valencià, trobem dos grans bots de població entre municipis. La diferència entre València, i la resta de capitals de província és notable però, a més, hi ha un altre bot significatiu entre la quarta ciutat (Castelló de la Plana) i la cinquena (Torrevella) de quasi 100.000 habitants de diferència. A partir d'aquest punt se situen aquelles “altres ciutats” que també es consideren grans, almenys entre les converses veïnals, amb una grandària similar i que acaben de configurar el territori. Estem parlant, al cap i a la fi, d'una població major a la suma de les quatre grans ciutats i per això entenem que no s'haurien de deixar enrere, i introduir en elles conceptes i metodologies que estan desenvolupant-se en altres àmbits.

Hem viscut sempre amb la majoria de mirades cap a la ciutat de València i, encara que l'auge dels "municipalismes" ha ajudat al fet que les mirades es redirigisquen també a aquests nuclis poblacionals, considerem que encara hi ha moltes preguntes i feina per fer a les "altres ciutats".

Seguir leyendo »