Opinión y blogs

eldiario.es

Un balanç provisional de dos mesos de Malalts

Ja fa dos mesos que des de Malalts de Ciutat hem començat a moure fitxa i tal vegada siga escaient fer un primer balanç, força provisional per descomptat. Ens hem mogut en tres vectors que resumiré breument.

En primer lloc, a eldiariocv.es anem publicant amb periodicitat setmanal algunes reflexions al blog de Malalts. Fins ara, en vuit posts hem abordat, a més de la “filosofia” d’aquesta nova aventura, alguns temes que han estat proposats pels propis membres de l’associació sense cap planificació ni indicació. La cosa, si fa no fa, va funcionant. Han eixit temes com ara la participació ciutadana i els seus límits i insuficiències; les perspectives de la ciutat des de l’òptica de gènere però també dels infants; els problemes de la construcció metropolitana; la complexitat del fenomen urbà; el possible excés de fixació col·lectiva en el mon calatravià i la discussió sobre els seu paper dinamitzador; el cridaner problema de l’excés de terrasses a la ciutat i la necessitat tant de regulació i redimensionament com de recuperar l’espai públic per als vianants. Temes tots ells que hi son presents en l’agenda política però que tal vegada no disposen d’un suficient nivell de reflexió. Cada setmana el tema és una novetat i quan s’acabe el primer cicle de 40 setmanes valorarem si hem reixit en proporcionar algunes idees vàlides per a la discussió pública.

El segon eix ha estat la celebració de conferències i debats. La primera conferència al Teatre Micalet (a finals d’ Octubre) fou sobre el mite del “cap i casal” i la resposta fou prou satisfactòria si passem per alt la no assistència de cap membre de la Corporació en un tema que “sembla” afectar-los. I el primer debat sobre si hi ha o no un Pla en Cultura tindrà lloc demà dia 29 a les 19:30 hores a l'Octubre CCC , lloc que també acollirà el 20 de desembre un debat sobre la participació ciutadana amb la presència, ara si dels responsables politics. De moment, el debat a dos de demà promet perquè tant Pau Rausell com Ximo Solano ja han fet més d’una vegada explícites les seues diferències de criteri.

Seguir leyendo »

A vueltas con el modelo Calatrava

El Palau de les Arts, de Santiago Calatrava.

Hace algunas semanas en este mismo blog se publicaba un artículo de Ximo Solano, La gran Catarsi sobre el papel y la función de la obra de Calatrava en la conformación de las características de la ciudad de Valencia. Como el estilo elegido era básicamente literario resulta complicado deducir cuál es la tesis principal del autor, pero esto es lo que tiene el conocimiento artístico, que sugiere más que afirma y que permite al lector una interpretación libre y por tanto podría sustentar tanto la tesis de Calatrava es bueno, como la contraria. Desde este espacio de libertad que nos da el arte, por tanto, yo estimo, aunque sin completa seguridad, que Ximo Solano defiende, con argumentos irónicos, que ya está bien de auto flagelarnos sobre la catástrofe calatraviana para mirar hacia adelante.

Si tratamos de aproximarnos a la misma tesis desde la perspectiva del conocimiento analítico resulta necesario en primer lugar definir el concepto que queremos valorar. Obviamente creemos que resulta interesante analizar el efecto del “modelo Calatrava” sobre el devenir socioeconómico urbano de Valencia. Y definimos el “modelo Calatrava” como la síntesis de aquella acciones más o menos ocurrenciales y adaptativas basada en grandes eventos y equipamientos (entre ellos algunos de Calatrava) que conformaron la política sobre la ciudad de Valencia desde finales del siglo pasado. Es relativamente injusto que el nombre se asocie con el arquitecto, ya que se trataría del “modelo RitaCamps”, pero reconozco que desde el punto de vista del efecto comunicativo resulta mucho más impactante hablar de “modelo Calatrava”.

Seguir leyendo »

Aterrassissats

El maig de 1991 una coalició entre el Partit Popular i Unió Valenciana va fer alcaldessa de la ciutat Rita Barberà. 25 anys després, l’evolució de la nostra vida urbana no es pot entendre sense atendre a les prioritats polítiques i econòmiques, i a la cosmovisió social, dels que han estat els dirigents per antonomàsia de la València democràtica. Durant aquests anys, els valencians vàrem superar el trauma de veure passar les inversions del 92 en direcció a Barcelona, Sevilla o Madrid; hem vadejat les crisis de principis dels anys noranta i de la dècada passada; hem assistit a la conversió de la nostra ciutat en receptora de turistes, ja siguen de Fòrmula 1 i de Copa Amèrica, ja de vol low-cost ; i fins i tot hem acabat per veure, fa ja més d’un any, com canviava el govern municipal.

Un any resulta temps suficient per exigir al nou govern municipal, fins i tot en el cas que no hi haguera un plantejament desenvolupat des de l’oposició i abans d’arribar al govern, algún tipus de pla, o de “planet” ( o “pamet”, que deia Josep Sorribes per ací), per senzill que siga, sobre això que se sol anomenar el “model de ciutat” cap al que volem anar. I en què se diferencia del que va deixar establert el Partit Popular. Hi ha una voluntat real d’inversió als barris i en la qualitat de vida dels ciutadans front la conversió de València en una ciutat cada vegada més orientada a la terciarització que aposta per atraure turisme a partir dels mecanismes tradicionals ja posats en marxa durant la passada dècada? Més enllà d’hostaleria i serveis associats. Hi ha res semblant a un projecte per buscar activitats de més valor afegit? Algú s’ha plantejat si la qualitat de vida urbana hi té a veure, per atreure determinades activitats i el foment de la innovació i el desenvolupament d’iniciatives educatives i creatives?

Sincerament, i vist el que hem vist de moment, no sembla que siga el cas. Un exemple paradigmàtic és la consolidació de la tendència recent que ha convertit València en un parc temàtic de l’hostaleria de rapinya. De manera coherent amb la cosmovisió econòmica i social de la vida urbana i la economia dels que han manat a la ciutat durant més de dos dècades s’ha consentit que s’hagen inundat de terrasses tots els carrers de la ciutat i, molt especialment, els espais “ premium”: places cèntriques, zones per a vianants, voreres recentment eixemplades... I tot això a un cost sorprenentment baix per als hostalers beneficiats amb aquesta “pedrea” que toca només a determinats col·lectius. Per més o menys un euro al dia es té dret a ocupar amb una mesa i les seues corresponents cadires la via pública (ço és, l’espai de tots els veïns). A partir d’ahí, via lliure per rendabilitzar-lo en benefici particular amb escreix. Un euret al dia per la ciutat... a qui es carrega en bescanvi la factura de la incomoditat de la resta de ciutadans, que perdem eixos espais i quedem moltes vegades totalment confinats a poc més que fer equilibris pel rastrell i poca cosa més, quan no hem de suportar els fums, els sorolls i els residus d’aquestes activitats predatòries, que de mica en mica van creixent i agigantant-se. Un dia amb envelats cada vegada menys provisionals, un altre amb estufes i tot tipus de mobiliari quasi permanent que de setmana en setmana sembla prendre possessió de més terrenys amb tots els parabéns municipals. Ja fa temps, vaja, que teníem tots clar que per els nostres governants de fa uns mesos el carrer, de facto , havia passat a ser, a tots els efectes, un bé a disposició només d’alguns. Les proves ens les topetàvem a diari i no ens deixaven ni caminar tranquils ni, de vegades, dormir. El que passa es que, pel que sembla, al menys de moment, el nou govern municipal no té cap intenció de revertir aquesta dinàmica. I si és per compartir cosmovisions, doncs mira, ens aguantem tots... o no. Però si és perquè es preferiex mirar cap un altre costat, doncs tenim tots un problema.

Seguir leyendo »

La gran catarsi

Vista general de la Ciudad de las Artes y las Ciencias en Valencia

Nit de Sant Joan. Any 2017. Només falten set mesos per la gran Catarsi. La nit en la que tot canviarà per als valencians. Una nit màgica. Però no serà una nit qualsevol on farem foc, botarem les ones, posarem a remulla els nostres peus i farem com què, i no ens acabarem de creure que el ritual puga tindre efecte més enllà de l'efecte propi de l'alcohol.

Enguany és diferent. Hem sigut convocats pel nostre estat major: Alcalde, regidors, President de la Generalitat, Consellers i tota la llarga rècua de polítics i funcionaris de tots els nivells.

Tots posats al servei de la gran Catarsi. Aquella que ens regenerarà per sempre més. La que marcarà l'abans i el després del valencians. Més encara que la Conquesta del Rei Jaume, més encara que l'expulsió dels moriscos, molt més encara que el dia que es va batre el record Guiness amb la paella més gran del món, i això és dir-ne molt.

Seguir leyendo »

‘Sobre el espacio y la complejidad'

Nunca llegaremos a conocer totalmente lo urbano; sin embargo, nuestro trabajo es intentarlo. Esta premisa nos empuja hacia a la más contrapositivista de las distopias a las personas que empezamos a dedicarnos al análisis de lo que pasa –y de lo que no pasa: de lo posible– en los espacios sociales, topológicos y geométricos al mismo tiempo.

Cualquier planteamiento sobre la complejidad, expuesto correctamente, acaba en paradoja. Con frecuencia el concepto de complejidad –concepto virtual que rehuye la categoría demarcada y parcelada– es ambiguo y probablemente acaba en herramienta al servicio de la mercadotecnia urbanística y sociológica. Desde las modelizaciones matemáticas, pasando por la mera identificación con una mezcla de usos y actividades, ciudad compacta, etc., hasta la aplicación de la teoría de sistemas de Luhmann, con frecuencia planteada únicamente en el sistema de comunicaciones en su vertiente de movilidad y sistema de transportes. Las aplicaciones empíricas del paradigma de la complejidad en el campo de lo social van de las tonalidades más economicistas hasta las deterministas, pasando por la predicción con el objetivo de gestionar la incertidumbre de los espacios urbanos.

La ciudad es el escenario de lo urbano, que se define de manera irreversible por su complejidad. En este texto, aquí y ahora, pensamos la complejidad como lo que pasa en una ciudad cuando se ejercen varios grados de libertad. La complejidad es la densidad de acontecimientos en un espacio comunicativo dinámico y es también la evolucionabilidad de estos mismos espacios. Es el rechazo al funcionalismo tardío y a la adaptabilidad presente en tantos planteamientos actuales: es la renuncia a los óptimos a favor de la capacidad de transformación de los propios espacios.

Seguir leyendo »

‘Sobre l’espai i la complexitat’

Mai arribarem a conéixer totalment allò urbà, però, el nostre treball és intentar-ho. Aquesta premissa ens aboca a la més contrapositivista de les distòpies a les persones que comencem a dedicar-nos a l’anàlisi d’allò que passa –i que no passa: d’allò possible– als espais socials, topològics i geomètrics al mateix temps.

Tot plantejament sobre la complexitat, correctament exposat, acaba en paradoxa. Sovint el concepte de complexitat –concepte virtual que defuig la categoria demarcada i parcel·lada– és ambigu i probablement acaba en ferramenta al servei del màrqueting urbanístic i sociològic. Des de les modelitzacions matemàtiques, passant per la mera identificació amb mescla d’usos i activitats, ciutat compacta, etc., fins a l’aplicació de la teoria de sistemes de Luhmann, sovint plantejada únicament pel que fa al sistema de comunicacions en el vessant de mobilitat i sistema de transports. Les aplicacions empíriques del paradigma de la complexitat en el camp d’allò social van de les tonalitats més economicistes fins a les deterministes, tot passant per la predicció amb l’objectiu de gestionar la incertesa dels espais urbans.

La ciutat és l’escenari d’allò urbà, que es defineix de manera irreversible per la complexitat. En aquest text, ací i ara, pensem la complexitat com allò que passa en una ciutat quan s’exerceixen diversos graus de llibertat. La complexitat és la densitat d’esdeveniments en un espai comunicatiu dinàmic i és també l’evolucionabilitat d’aquests mateixos espais [1]. És el rebuig del funcionalisme tardà i de l’adaptabilitat present en tants plantejaments actuals: és la renúncia dels òptims a favor de la capacitat de transformació dels espais mateixos.

Seguir leyendo »

Àrea metropolitana de València… sense València?

O “contra” València, que totes dues circumstàncies poden coincidir, atesa la profunditat i l’amplitud temporal de la discussió, quan existeix, tot s’ha de dir. Es recupera una contraposició històrica entre la ciutat i el seu entorn conreada tant pels conservadors com pel blasquisme.

Contraposar un paisatge idíl·lic, poblat de gent laboriosa, als vicis i l’ociositat dels urbanites és entretingut. En uns casos amb fragments costumistes: de la cordà als bous de carrer , amb barraques com gavines de la mar blavosa , i la resta de les escenes costumistes. I algunes gotes de Blasco Ibáñez (la València laica, la nova Atenes “blindada” contra l’agre immediat rural, clerical) sense passar-se’n, és clar. I com a conclusió provisional els planys dels nous hortolans, trasplantats de l’asfalt urbà... a l’asfalt amb arbres a les voreres de les urbanitzacions perifèriques.

Seguir leyendo »

Área metropolitana de València... ¿sin València?

Imagen de la plaza del ayuntamiento de Valencia, tomada desde el balcón del consistorio

O "contra" València, que ambas circunstancias pueden coincidir, dada la profundidad y amplitud temporal de la discusión, cuando esta existe, todo hay que decirlo. Se recupera una histórica contraposición entre la ciudad y su entorno cultivada tanto por los conservadores como por el blasquismo. Contraponer un paisaje idílico, poblado de gentes laboriosas, a los vicios y ociosidad de los urbanitas resulta entretenido. En unos casos con retazos costumbristas : de la cordà a bous de carrer , con barracas com gavines de la mar blavosa , y demás escenas costumbristas. Y algunas gotas de Blasco Ibáñez, (la Valencia laica, la nueva Atenas “blindada “frente al agro inmediato rural, clerical) sin pasarse, claro. Y como conclusión provisional los quejíos de los nuevos hortelanos, trasplantados del asfalto urbano...al asfalto con árboles en las aceras de las urbanizaciones periféricas.

La contraposición admite superposiciones. Algunos ejemplos pueden contribuir a iluminar el escenario. La ciudad central, València, como devoradora del recurso escaso, la huerta y su paisaje físico y humano. Ciertamente, un modelo de éxito: todos los municipios salvo raras excepciones, en algunos casos derivados del agotamiento del suelo del término municipal, se han dotado de: a) urbanizaciones de adosados y sin adosar, b) de polígono industrial, uno o más, y c) han procurado PAI por todas partes hasta que se han recuperado los abrojos espontáneos por deserción de los promotores a raíz de la crisis.

Seguir leyendo »

Incorporar el género y las mujeres

La ciudad ha sido tradicionalmente pensada por y para los hombres, imaginada y diseñada en términos productivos y de separación de funciones. El espacio urbanoen que vivimos, por tanto,no es neutro; su disposición otorga privilegios y ordena prioridades.

Pensar lo urbano desde una perspectiva de género implica redefinir los objetivos de acuerdo con las diferentes necesidades de las personas y poner sus vivencias y experiencias en el centro de las políticas. No debe, sin embargo, confundirse "género" con "mujeres". El género, como construcción simbólica y cultural, es un sistema relacional que se utiliza para señalar las características y roles socialmente atribuidos a hombres y mujeres.

Es un lugar común que las personas vivimos la ciudad de distinta manera en función de nuestro género, edad, clase social, cultura, nivel de formación, etc.En  su uso, mujeres y hombres, niños y niñas, jóvenes y personas mayores, nos apropiamos y sentimos el espacio urbano de forma diferente.

Seguir leyendo »

Incorporar el gènere i les dones

La ciutat ha estat tradicionalment pensada pels homes i per als homes, imaginada i dissenyada en termes productius i de separació de funcions. L’espai urbà en què vivim, doncs, no és neutre; la seua disposició atorga privilegis i ordena prioritats.

Pensar allò urbà des d’una perspectiva de gènere implica redefinir els objectius d’acord amb les diferents necessitats de les persones i posar les seues vivències i experiències en el centre de les polítiques. No obstant això, no s’ha de confondre “gènere” amb “dones”. El gènere, com a construcció simbòlica i cultural, és un sistema relacional que s’utilitza per a assenyalar les característiques i els rols socialment atribuïts a homes i dones.

És un lloc comú que les persones vivim la ciutat de distinta manera segons el nostre gènere, edat, classe social, cultura, nivell de formació, etc. En l’ús, dones i homes, xiquets i xiquetes, joves i persones grans, ens apropiem i sentim l’espai urbà de manera diferent.

Seguir leyendo »