Opinión y blogs

eldiario.es

Ciutat i xarxes (I)

Al territori, les ciutats, segons la seua grandària i la seua importància, juguen diferents lligues. És indubtable que Barcelona, Londres, París Frankfurt o Milà, per posar alguns exemples, juguen una lliga, si més no europea, que reclama una major col·laboració, competitiva és clar. És evident que mesures en matèries de seguretat, nivell dels impostos i taxes o d’implantació de restriccions al turisme, posem per cas, d’una d’aquestes ciutats, repercuteix directament en les altres. Hi ha veus, com la de Richard Sennet que reclama la constitució d’una xarxa europea de ciutats al marge dels estats, atès que aquests, després d’haver abandonat el món rural, han abandonat també les ciutats.

No soc dels que creuen en l’Europa de les ciutats, sinó en l’Europa dels territoris que són vertebrats per les ciutats, però això no lleva cap argument a la necessària cooperació entre les ciutats ni a la justa reclamació d’una major grau d’autonomia política i financera. Per cert, hauria de jugar València en aquests lliga europea?: indiscutiblement. Però hi juga?: en absolut.

Seguir leyendo »

Parcs infantils dissenyats per catàleg

Encara que generalment els parem poca atenció i ens pot sorprendre saber-ho, els parcs infantils han sigut tradicionalment un vibrant camp de treball i estudi. Artistes, arquitectes, sociòlegs, educadors, urbanistes, activistes i una infinitat de perfils més, s'han dedicat fascinats al disseny d'espais de joc, conscients que es tracta d'una tasca ben seriosa. En enfrontar-la han reflexionat sobre el paper que assignem a la infància en la nostra societat. Aquest exercici no és gens senzill ni admet respostes úniques. Per això, la dels parcs infantils ha sigut una història oberta a diferents plantejaments, construïda per multitud d'experiències fins i tot divergents.

L'evolució dels espais de joc ha acostumat a moure's pendularment en la tensió de dos pols contraris: l'alliberament absolut que adquiria la infància en aqueix espai que li era entregat i la contenció de la seua activitat que imposava al mateix temps aqueix recinte màgic. En l'actualitat, la balança s'inclina per complet del costat del control i ho fa en nom de la seguretat. És així des dels anys vuitanta, moment en què la reflexió al voltant de les àrees de joc pareixia que s'estancava.

Ara bé, el que ha passat realment és que a la falta d'alternatives s'hi ha afegit un problema més preocupant, que és el blindatge aparentment irrompible de què s'ha envoltat el model actual. Aqueix blindatge apareix en el canvi de segle, amb l'arribada de les normatives de seguretat per a parcs infantils.

Seguir leyendo »

Parques infantiles diseñados por catálogo

Un parque infantil en el antiguo cauce del Túria, en Valencia

Aunque generalmente les prestemos poca atención y nos pueda sorprender saberlo, los parques infantiles han sido tradicionalmente un vibrante campo de trabajo y estudio. Artistas, arquitectos, sociólogos, educadores, urbanistas, activistas y un sinfín de perfiles más, se entregaron fascinados al diseño de espacios de juego, conscientes de que se trataba de una tarea bien seria. Al enfrentarla reflexionaban sobre el papel que asignamos a la infancia en nuestra sociedad. Este ejercicio no es nada sencillo ni admite respuestas únicas. Por eso, la de los parques infantiles ha sido una historia abierta a diferentes planteamientos, construida por multitud de experiencias incluso divergentes.

La evolución de los espacios de juego ha acostumbrado a moverse pendularmente en la tensión de dos polos contrarios: la liberación absoluta que adquiría la infancia en ese espacio que le era entregado y la contención de su actividad que imponía al mismo tiempo ese recinto mágico. En la actualidad, la balanza se inclina por completo del lado del control y lo hace en nombre de la seguridad. Ocurre así desde los años ochenta, momento en que la reflexión alrededor de las áreas de juego pareció estancarse.

Ahora bien, lo que recientemente ha ocurrido es que a la falta de alternativas se ha unido un problema más preocupante, que es el blindaje aparentemente irrompible del que se ha rodeado el modelo actual. Ese blindaje aparece en el cambio de siglo, con la llegada de las normativas de seguridad para parques infantiles.

Seguir leyendo »

La ciutat que menja

'De l'horta a la plaça', a la plaça de l'Ajuntament de València

Hi ha quelcom que no solem tenir present però que és definitori en la formació, l’evolució i el funcionament actual de les ciutats: el menjar. Així comença Hungry City¸ on Carolyn Steel analitza com el menjar dóna forma a les nostres ciutats –també ho fa en aquest recomanable TED–. De fet, tal com explica, el naixement de les mateixes ve de la mà del naixement de l’agricultura, la qual proporciona els recursos que permeten crear els primers assentaments estables.

Al seu llibre, l’autoanomenada food urbanist, analitza múltiples qüestions com l’evolució de l’origen dels productes i els quilòmetres que recorren per arribar a la taula; les condicions de treball dels qui els han produït i les condicions de vida dels mateixos animals; els litres d’aigua i petroli que han costat produir-los i transportar-los fins a la nostra ciutat; les diferències entre els aliments cuinats i processats, i els que es fan en les nostres cuines; entre comprar al supermercat i les grans superfícies, o al mercat i les botigues del barri; entre menjar tot sol o acompanyat; en deu minuts o en una hora i mitja; en un espai obert o tancat; en una terrassa privada o una plaça pública... És a dir, tot allò relacionat amb les polítiques urbanes alimentàries.

Doncs bé, la ciutat de València s’acaba d’estrenar com a Capital Mundial de l’Alimentació per a l’any 2017. I hauríem d’estar d’enhorabona. Durant dotze mesos tenim l’oportunitat de fer un sacseig a la relació que té València amb el menjar –en el seu sentit més ample–. Tenim l’oportunitat de parlar, no només de la nostra ciutat i el que l’envolta, o de la nostra cuina i els deliciosos plats que preparen els nostres millors cuiners, sinó d’ampliar el focus a tots els processos que sorgeixen quan posem ciutat i alimentació en relació.

Seguir leyendo »

La Marina de València... i els poblats marítims

Los tinglados del puerto de Valencia con la fachada marítima detrás

Bo, ja tenim una idea prou precisa del que podem esperar de la Marina. El Dijous de la setmana passada es presentà a FITUR i el divendres a l’equip de govern de la ciutat la proposta estratègica 2017-2022. Un document senzill, seriós i il·lusionant que diu coses tan esperançadores com: “La Marina de València s’obri; cap a dins cap a la ciutat; i cap a for a cap a la Mediterrània i el món. La Marina de València és el punt de connexió entre la innovació i la història... La Marina de València és la palanca de transformació econòmica del cap-i-casal i la seua àrea metropolitana… haurà de redissenyar-se per ser accessible i connectar-se a la ciutat (que estarà de cara al mar) tot i reforçant els Poblats Marítims com a la nova centralitat de la ciutat…”.

Les dificultats de tota mena que s’albiren per a que el projecte arribe a bon port són certament esfereïdores. Caldrà maldar de valent per tal que aquesta nova visió s’instal·le en les ments i en les voluntats. Sort, molta sort. La relació de les coses a fer en el “recinte” de la Marina estan formulades blanc sobre negre en el document de referència. La qualitat i competència de l’equip gestor estan assegurades. Però, com diu el document, la nova centralitat a bastir demana una nova estratègia de regeneració del Poblats Marítims, des de l’Ermita de Vera fins a Pinedo i des de la Serradora fins a la mar. I aquí l’Ajuntament ha de jugar un paper d’avantguarda, sempre, és clar, amb la col·laboració d’altres institucions.

Seguir leyendo »

Sin archivo, sin historia

Hace mucho tiempo, en un reino lejano dicen que dicen que había una ciudad que en una mañana de agosto tuvo un problema: olvidó su propia historia. Sus gentes se levantaron y no recordaban nada, de donde venían y de donde habían surgido sus antepasados… en definitiva, lo habían olvidado todo. Los sabios del lugar preocupados, acudieron a las fuentes, a los archivos, esperando encontrar allí las respuestas a sus preguntas de la memoria, pero los hallaron vacíos, saqueados y, en algunos casos, destrozados ¿Cómo era posible? Solo el más viejo del lugar tuvo la respuesta certera: si tal vez hubiéramos guardado ordenado y facilitado el acceso a nuestras huellas hoy tendríamos más respuestas que preguntas. El desastre y el drama se apoderó de aquellas gentes y marcharon a otras ciudades dejando a la ciudad sin historia, abandonada en las calurosas mañanas de agosto.

El ejemplo de aquella ciudad no está muy alejado de la situación que con “su historia” se encuentra el Cap i Casal tras ya más de un año del “gobierno del cambio”. Aunque se han impulsado buenas y correctas políticas de memoria e historia, se han hecho congresos y reuniones científicas como el II Congreso de Historia de la Ciudad de Valencia,o los 7 volúmenes de la meritoria revista Historia de la Ciudad dirigida por Francisco Tabernersigue siendo necesario un proyecto marco que englobe y fije en unos ejes concretos:

Desde Malalts de Ciutat no pedimos tanto si decimos que sin un archivo en mejores condiciones que las actuales y mayores investigaciones históricas sobre la ciudad, Valencia puede tener el mismo destino que aquella ciudad lejana que vio perder su memoria en un caluroso agosto, cuando todos estaban ya “a otra cosa”. Debemos dar paso, por tanto, a la documentación histórica, rica y valiosa. Seguro que nos ayudará a recordar y resolver cuestiones para saber un poco más. “Tot està per fer” o eso dicen.

Seguir leyendo »

Valoritzar

Una pareja pasea en bici con el carrito de bebe a remolque por el parque del antiguo cauce del Turia, en Valencia

Que els valencians ens hem dedicat amb força -sobretot de 1960 ençà- a destrossar les nostres ciutats i els nostres paratges i a malbaratar o exhaurir els nostres recursos naturals és malauradament una evidència com ho és el caràcter de vegades irreversible de tanta barbàrie. Com tota evidència, una vegada contrastada, l’únic que cal i es pot fer es aturar la incivilitat i en la mesura del possible rescatar i preservar tot allò que es puga. El mal utilitzat (per abús) terme de “sostenibilitat” té prou a veure amb tot açò.

La preservació té sempre el perill de la recurrència a la momificació o la conservació en formol. Ja es sap que quan a una mòmia li lleves la vestimenta es fa pols. De vegades en nom de la santa tradició o d’un malentès radicalisme assolim quotes tan elevades com innecessàries d’intransigència mental. Com diu un bon amic meu, en aquestes coses cal utilitzar el “pincelito” i no la brotxa grossa. Per posar sols un exemple, l’arribada de nous habitants de renda més elevada a un barri degradat i amb pèrdua de població pot ajudar a la regeneració. No es pot parlar de gentrificació sense desplaçament no desitjat ni desitjable dels habitants i aquest terme s’ha posat  tant de moda que s’utilitza amb precipitació com si sols pronunciar-ho tinguera un efecte taumatúrgic.

Deixem per tant de reincidir-ne en l’evidència de la barbàrie i evitem caure en la llei del pèndol relliscat-nos pel suau pendent de l’immobilisme. Ni tinc ni vull tindre cap recepta però amb tota humilitat puc suggerir el camí de la valorització d’allò que tenim, la seua posada en ús per a benefici del comú. Tot i que alguns, en sentir la paraula mercat o guany, treuen els alls i la creu o triguen segons en demonitzar el proponent com a neo-liberal oblidant que en absència de regulació i de política és lògic que el mercat faça de les seues però en presència de aquests dos elements les coses son de vegades viables i positives. La col·laboració públic/privada no amaga sempre el conegut cercle de beneficis privats/despesa pública o de socialització de les pèrdues. En determinades circumstàncies pot ser necessària i beneficiosa per a la col·lectivitat.

Seguir leyendo »

Les altres ciutats

Parlem de les "altres ciutats" per referir-nos a aquelles que, relegades a les pàgines comarcals dels periòdics, construeixen la seua identitat, en molts casos, paral·lelament als grans moviments de pensament. En aquestes ciutats, és possible que la població no estiga tan familiaritzada amb els llenguatges de les tendències urbanístiques i sociològiques per "generar ciutat" però, compten amb una implicació natural i intersectorial que genera teixits idonis per al qüestionament i treball d'aquestes disciplines.

Al País Valencià, trobem dos grans bots de població entre municipis. La diferència entre València, i la resta de capitals de província és notable però, a més, hi ha un altre bot significatiu entre la quarta ciutat (Castelló de la Plana) i la cinquena (Torrevella) de quasi 100.000 habitants de diferència. A partir d'aquest punt se situen aquelles “altres ciutats” que també es consideren grans, almenys entre les converses veïnals, amb una grandària similar i que acaben de configurar el territori. Estem parlant, al cap i a la fi, d'una població major a la suma de les quatre grans ciutats i per això entenem que no s'haurien de deixar enrere, i introduir en elles conceptes i metodologies que estan desenvolupant-se en altres àmbits.

Hem viscut sempre amb la majoria de mirades cap a la ciutat de València i, encara que l'auge dels "municipalismes" ha ajudat al fet que les mirades es redirigisquen també a aquests nuclis poblacionals, considerem que encara hi ha moltes preguntes i feina per fer a les "altres ciutats".

Seguir leyendo »

Los últimos de Filipinas

Aprovecharé el estreno de la última película protagonizada por Luis Tosar para hablar de un tema que poco tiene que ver con el sitio de Baler en 1898: los procesos de gentrificación y de destrucción creativa de la ciudad que afectan a  numerosos centros urbanos de todo el mundo, también en Valencia. Frente a los que hablan de “revitalización”, “dinamización”, “resurgimiento” de barrios como Russafa, celebrando la llegada de las anheladas clases creativas que contribuyen a posicionar un barrio otrora degradado, olvidado y feo entre los espacios urbanos cool del país, me sitúo entre los que defienden la teoría de la conspiración de la gentrificación. La gentrificación como consecuencia de la acción (e inacción) por parte de la administración local y autonómica en lo que se refiere a gestión de un espacio urbano en todas sus vertientes: vivienda, movilidad, servicios sociales, y especialmente espacio público.

La idea me vino a la cabeza cuando en una reunión de la comunidad de vecinos, sita al lado de la calle Filipinas de Valencia, en pleno barrio de Russafa, me sorprendió ver que ya solo quedamos dos vecinos en toda la finca de diez viviendas, por lo tanto ya ni comunidad, ni vecinos. El resto de viviendas han ido quedando vacías por la marcha de unos y el fallecimiento de otros. Ello no significa que el edificio haya quedado abandonado ni mucho menos, porque en los últimos años se observa la llegada de habitantes a tiempo parcial: básicamente jóvenes profesionales y turistas. ¿Qué tendrá que ver la gentrificación de un barrio con que un edificio pase a acoger a nuevos vecinos en régimen de alquiler? ¡Qué pesados con la gentrificación con lo bonito que ha quedado Russafa y sus nuevas aceras!.

Ser vecino y observador cotidiano de la realidad urbana que me rodea contribuye a alimentar mi mente calenturienta con matices y pequeños cambios que uno va observando en su entorno. En un estudio publicado hace un par de años documentamos de qué manera estaba cambiando a velocidad de vértigo el barrio desde el punto de vista comercial, de la tienda china a la galería de arte, del bar marroquí al gastrobar con tapas de autor, junto con la proliferación de todo tipo de espacios y propuestas culturales que por un lado dinamizan el barrio, pero por otro generan ciertas molestias por masificación y ruidos. Sin embargo las alarmas se encendieron cuando cierto día (y no era Fallas), empezaron a vagar por el barrio individuos de diversas edades, orígenes y atuendos exóticos con su LonelyPlanet bajo el brazo: por fin llegaba el turismo para descubrir el nuevo Soho valenciano, refugio de artistas, bohemios y eso que llaman emprendedores. Para añadir más leña al fuego diré que el proceso de gentrificación ha ido acompañado por un imparable proceso de turistificación del barrio y del espacio público. Con el turismo no llegaron las terrazas de bares, pero sí contribuyeron a su multiplicación. No obstante sí llegó la mal llamada economía colaborativa, las redes sociales para compartir u ofrecer alojamiento o todo tipo de servicios, lideradas por la plataforma Air BnB, y que están suponiendo todo un mecanismo de expulsión de población en espacios centrales y turísticos, hasta el punto de haber propuesto su prohibición o restricción en numerosas ciudades de California, que se movilizan contra la airbnbficación del parque de viviendas. Compre usted un edificio viejo por 500.000 euros y rehabilitación mediante, ponga en el mercado de Airbnb 10 viviendas a razón de 100 euros al día por vivienda. En un par de años con una ocupación media del 50% la inversión inicial la tiene recuperada, oiga.

Seguir leyendo »

Un balanç provisional de dos mesos de Malalts

Ja fa dos mesos que des de Malalts de Ciutat hem començat a moure fitxa i tal vegada siga escaient fer un primer balanç, força provisional per descomptat. Ens hem mogut en tres vectors que resumiré breument.

En primer lloc, a eldiariocv.es anem publicant amb periodicitat setmanal algunes reflexions al blog de Malalts. Fins ara, en vuit posts hem abordat, a més de la “filosofia” d’aquesta nova aventura, alguns temes que han estat proposats pels propis membres de l’associació sense cap planificació ni indicació. La cosa, si fa no fa, va funcionant. Han eixit temes com ara la participació ciutadana i els seus límits i insuficiències; les perspectives de la ciutat des de l’òptica de gènere però també dels infants; els problemes de la construcció metropolitana; la complexitat del fenomen urbà; el possible excés de fixació col·lectiva en el mon calatravià i la discussió sobre els seu paper dinamitzador; el cridaner problema de l’excés de terrasses a la ciutat i la necessitat tant de regulació i redimensionament com de recuperar l’espai públic per als vianants. Temes tots ells que hi son presents en l’agenda política però que tal vegada no disposen d’un suficient nivell de reflexió. Cada setmana el tema és una novetat i quan s’acabe el primer cicle de 40 setmanes valorarem si hem reixit en proporcionar algunes idees vàlides per a la discussió pública.

El segon eix ha estat la celebració de conferències i debats. La primera conferència al Teatre Micalet (a finals d’ Octubre) fou sobre el mite del “cap i casal” i la resposta fou prou satisfactòria si passem per alt la no assistència de cap membre de la Corporació en un tema que “sembla” afectar-los. I el primer debat sobre si hi ha o no un Pla en Cultura tindrà lloc demà dia 29 a les 19:30 hores a l'Octubre CCC , lloc que també acollirà el 20 de desembre un debat sobre la participació ciutadana amb la presència, ara si dels responsables politics. De moment, el debat a dos de demà promet perquè tant Pau Rausell com Ximo Solano ja han fet més d’una vegada explícites les seues diferències de criteri.

Seguir leyendo »