eldiario.es

Menú

El silenci atemporal del solars

En termes generals, la coneguda expressió “tempus fugit” és la  pura constatació d’una tautologia. Doncs clar que passa el temps!! I, a mes, ho fa de forma inexorable sense atendre a raons  ni desitjos. El pas del temps no té, com tantes altres coses, una percepció  homogènia. Quan més gran et fas i menys camí et queda per recórrer, sembla com si el maleït temps s’ accelerés.

Harold Lloyd y el reloj

Tanmateix, a l’igual que Harold Lloyd es quedà penjat de les agulles d’un rellotge, hi ha algunes coses a la ciutat del vianant  (que assumeix el rol del flânneur o rodaire de Walter Benjamin)bque són veritablement irritants: el temps no passa per a elles. De vegades, trobar-se amb microcosmos resistents al pas del temps i enquistats a la trama urbana com a deixalles de temps pretèrits, té el seu punt d’estètica en blanc i negre i de romanticisme. Tanmateix, si aquestes deixalles prenen la forma de solars o espais vacants esperant un destí –normalment tan lleig com les ciutats que anem fent-, aleshores la cosa comença a no tindre gràcia.

Seguir leyendo »

Estupefacció

A Juan Bautista Soler li correspon l’honor d’haver popularitzat allò del “pelotazo”, molt apropiat per altre costat per a una operació com la de Mestalla per a la que cal tindre moltes pilotes en forma de poca vergonya. Tanmateix de “pelotazos” (antics i recents) en sabem prou en aquesta castigada ciutat ( Sorribes, J. València 1940-2014. Construcción y destrucción de la ciudad. PUV 2015) i la voracitat immobiliària no és virtut exclusiva de l’ex president del València CF. Enrique Ballester (Guadaqlmedina, IGSA...) és un bon exemple.

Llixc amb estupor (no trobe millor adjectiu) que Guadalmedina exigeix a l’Ajuntament 45 milions d’ euros (quatre xavos) per l’ anul·lació de la llicència d’ obres concedida en temps de Rita Barberà sota el paraigües d’ un conveni  de jutjat de guàrdia (pgs. 281-284) perpetrat el 2005. En paraules senzilles i tendres la jugada fou de llibre: Ballester es quedava amb l’edifici del Centre Sanitari Municipal de la Plaça d’ Amèrica (valorat a preu molt inferior al pagat per la Generalitat per a la venda de l’edifici del Jutjats a LUBASA)  i li  cedía a l’Ajuntament l’edifici de la Tabacalera que previament era  destrossat i mutilat  per a permetre dos edificis de luxe en la trasera que dona a Mícer Mascó.

Per a tancar l’0peració  Ballester  abonava 17 milions d’ euros que suposadament servirien per a financiar el cost del trasllat de les oficines públiques (en realitat el cost superà els 50 milions). Al remat,  la fàbrica adquirida per Ballester a Altadis per 13 milions li proporcionà a l’empresa de Ballester 30.000 metres quadrats d’edificabilitat residencial (230 habitatges) d’ excel·lent localització

Seguir leyendo »

La solitud dels ametlers en flor

En aquesta vall del cor de les Muntanyes Valencianes, a la vall de les Marines i l’Alcoià-Comtat, els ametlers ja estan en flor, alguns amb una floració magnífica, delicada i suau, com cada any succeïx als dies dels sants barbuts, entre sant Antoni i sant Blai. 

Després de tres anys de pluges minses, absència de fred i molt de vent -“ aigó us demanem i vos ens dau vent”, de sobte, amb el to tràgic i calamitós dels mitjans de comunicació, ens anuncien l’arribada d’una ciclogènesi explosiva. Les pluges, aquesta vegada molt civilitzades, han fet una bona saó en uns bancals assedegats i han omplit el terra de pètals rosacis i translúcids, com si de petits papers de seda posats a remull es tractara.  Ja veurem que en resta de la collita.

L’ametler, un arbre tant comú a les nostres terres de secà, ja fa anys que està en franc retrocés. És un arbre oriental -citat al Paradís Terrenal- que per a viure ací necessitat d’unes atencions periòdiques i sàvies. L’arbre ha perdut les pluges, l’esporgada, el adobs i la rella fa temps i ha anat desapareixent lentament i inexorable del nostre paisatge. En aquestes valls la mitjana d'edat de les persones està al voltant del 80 anys. En algun moment, algú urbanita ben intencionat volgué fer la seua contribució al medi natural i introduí un quants esquirols que s’han multiplicat com a conills. Ara, aquest simpàtic i golós animalet -” mira iaio, un altre que s‘enfila a un arbre”, es menja l’ametla, sense distingir entre comunes i marcones, amb un delit delictiu. Si alguns pocs llauradors encara aguantaven: -" més per la dignitat heretada de mantindre de bon veure el bancal que no per guanyar diners”-, ara, atesa l'edat i els insuportables preus de les importacions d'Amèrica, (el nostre frai Juníper Serra els hi va introduir l’arbre), cal pensar-s’ho.

Seguir leyendo »

València-Lisboa, un agermanament urgent

L'escut de Lisboa, amb els dos corbs que fan referència a la llegenda de Sant Vicent Màrtir.

La ciutat es disposa, un any més, a celebrar la festa del seu sant patró Sant Vicent Martir. Una festivitat que és només de València ciutat -de creus endins– cosa que sobta a qui no coneix la importància de l’esdeveniment i la resistència paradigmàtica a renunciar a la tradició. Fet lloable aquest, tot i que es puga detectar un excès de caspa i una resistència numantina a deixar de costat (o superar) el sempitern conflicte de què fer amb el monestir de Sant Vicent de la Roqueta i si cal o no practicar l’arqueologia, no siga que el cos del sant encara estiga soterrat a casa nostra, perquè el monestir s’alçà al lloc on hi havia el femer on fou llançat el cadàver del sant.

De tota manera, tindrem les habituals processons perquè el fervor vicentí es mantinga per sempre viu i la ciutat torne a demostrar que de vegades no cal recorrer a allò que tot canvie perquè tot continue igual per la senzilla raó que res no canvia.

Malgrat tot i malgrat estar un servidor poc assabentat i ser poc procliu a aquesta mena d’efemèride, puc confessar i confesse que la història del nostre patró m’ha interessat des que un bon amic em féu coneixedor de la importància històrica d’aquest sant tan nostre i de la seua estreta relació amb la ciutat de Lisboa. La cristianitzaciò de l’imperi romà feu que aquest màrtir nascut a Osca, torturat sense pietat i  mort a  València el 22 de febrer de l’any 304 (o 305) assolira gran predicament en tot l’imperi, escampant-se la seua fama per tot arreu, construint-se  un gran nombre de llocs de culte en el seu honor i sent el primer sant cristià que –molt abans que la ruta jacobea- originà pelegrinatges de considerable importància.

Seguir leyendo »

Trànsit i emissions. Un problema de salut pública

Últimament estem sentit a parlar molt sobre l’impacte que les emissions provocades pel trànsit tenen en la salut pública. Des de fa anys es parla, en el món de la planificació de la mobilitat urbana, de la necessitat de descarbonitzar els sistemes de transport. Es demana donar aquest pas per una necessitat de diversificar les fonts d’energia (reduir la dependència del petroli) però també per reduir les emissions, que són nocives per als ciutadans.

Però quan de nocives són les emissions? Podem calcular el que emeten els cotxes (aproximadament) però no el que respiren els ciutadans. Crec que en matèria de planificació de la mobilitat el més important és posar el focus d’atenció sobre les persones, no en els vehicles. Així doncs hem de canviar la metodologia de treball i de la mateixa manera que fa anys la planificació del trànsit es va convertir en planificació de la mobilitat centrant-se en les persones i no en els cotxes ara, en matèria d’emissions, hem de començar a plantejar-nos el que respiren les persones i no el que emeten els vehicles. I com ho fem?

Primerament mesurant les emissions igual que comptem cotxes, vianants, bicicletes o passatgers de transport públic. Cal disposar de dades.No és el mateix que li diguem a un alcalde que ha de reduir a la meitat el trànsit en un carrer per tal de reduir les emissions a que li diguem que ho ha de fer perquè actualment les emissions superen en 4 vegades el que està considerat per la OMS com el llindar màxim tolerable. Les dades ens han de servir per construir un argument sòlid per remoure consciències.

Seguir leyendo »

Ciutat i relat

Probablement m’han afectat massa les primeres calors i, amb les defenses baixes, m’ha guanyat la partida la nostàlgia de futur que sempre està arraconada sota la taula. També és possible que m’haja passat amb la dosi de cartilles de raonament malgrat l’advertència del galè. Si fa no fa, el cas és que no em lleve del cap que als valencians ens cal un relat que ens traga del dubte permanent sobre qui som, quina ciutat volem i com arribar-hi. Dubtar és sa sempre que no se't faça aigua el cervell de tant d’excés hamletià.

Un relat possible, alhora que ambiciós, que puga arrossegar un mínim de consens sense començar sempre de zero, vertader esport nacional. Sens dubte qualsevol relat, tot i pretesament coherent, té no sols l’empremta subjectiva del que el formula sinó que demana molta constància i pedagogia perquè arribe a ser assumit per una part significativa de la població. Vistes les dificultats, podem desistir però les coses  no milloraràn.

Quin relat? Doncs un que comence per no confondre la necessària autocrítica amb la irrenunciable autoestima sense la qual no es pot bastir un relat engrescador i il.lusionant. Un relat no és un sumatori de desitjos i necessitats ni una carta als reis. És, per descomptat, molt selectiu, però ha de contenir alguns elements claus que mobilitzen els potencials no aprofitats. El nostre relat –parle de la ciutat de València- no és especialment difícil d’articular. Sols cal conèixer una mica la història i extraure'n alguns trets bàsics identificables que ens puguen projectar, amb seny, cap al futur.

Seguir leyendo »

Les ciutats i els districtes industrials valencians

El districte industrial va ser definit per Marshall com una procés de localització en un espai geogràfic concret, la majoria de vegades espontani, d’indústries d’un mateix sector, incloses les auxiliars i complementàries. Les empreses hi aconsegueixen unes economies externes derivades tant de l’especialització com de la difusió de coneixements.

Al País Valencià en tenim un bon grapat de districtes industrials: la sabata al Vinalopó; el tèxtil a l’Alcoià-Comtat-Vall d’Albaida; el taulell a la Plana i l’Alcalatén, el turisme a Benidorm... i d’uns altres possibles com el de la salut i l’agroalimentari a la costa de les Comarques Centrals Valencianes. Altres districtes han desaparegut, com el del moble i les làmpades a l’Horta. El cas de la Ford, molt important, és un tema a banda.

És clar que hauria de ser els agents socials que intervenen en el territori, organitzats i amb capacitat de lideratge, i no el sector econòmic, qui hauria de marcar les polítiques de desenvolupament  territorial. Tanmateix, els districtes industrials, atés el seu caràcter territorial, marquen l’esperit de l’àrea urbana que defineixen –especialment de la ciutat que  hi assumeix el rol de centre de coneixement i de serveis a empreses-. En tindre unes problemàtiques productives comunes, la implantació de xarxes lligades als avantatges col·laboratius, d’empreses i de municipis, s’hi fa més fàcil, més evident i més ràpida, i per això, les ciutats centrals del districte tendeixen a ser llocs d’irradiació de la “modernitat industrial” a la resta del País.

Seguir leyendo »

La fava és meua

De vegades els planetes s’alineen i ú te el privilegi d’experimentar sensacions quasi religioses, com deia una cançó ja antiga de l’inefable Enrique Iglesias. Això és el que em passà a mí el darrer 4 d’ Abril quan, seguint el costum, vaig fullejar la premsa local. En primer lloc, als arriscats lectors se'ns informava (amb foto memorable inclosa) que el diumenge s’havia celebrat a Poble Nou de Benitaxell la Festa del Vi i la Fava i s’havien donat els guardons a la fava més llarga (46 cm.) i a la de més gallons (10). Pura essència quasi demiúrgica. Com deia recentment 'El Roto' la terra  tira molt i és difícil no radicalitzar-se perquè a ú li neixen els arrels por tot arreu.

La cosa no tindria més importància si no fos perquè feia 15 dies que Néstor Novell m’havia obsequiat amb un viatge en cotxe des de Benissa al Pic de La Llorença en Poble Nou de Benitaxell. Jo ja em coneixia el pany perquè fa poc acabàrem Néstor i jo, -després de més de dos anys de viatges amunt i avall- un Nou Viatge pel País (que sortirà publicat aviat) i Peníscola, Orpesa o Moncofa (per citar sols tres malifetes) les tenia encara a la retina. Així i tot em quedí ferit de mort al contrastar, de nou, el desastre sense pal·liatius dels milers de casetes i urbanitzacions que destrossen el paisatge, malbaraten la costa que es de tots, contaminen el subsòl (tot pous cegos) i favoreixen l’ús massiu del cotxe privat per a moure’s.

I no hem fet cap acte d’expiació, no hem reconegut, simplement, que l’hem cagada i ben cagada des de fa 40 anys, amb el beneplàcit, benedicció i col·laboraciò d’alcaldes i conselleries, blaves o roges. No sols no hem fet aquest acte d’expiació i de demanar perdó (condició imprescindible per a veure si podem fer alguna cosa encara) sinó que molts estan esperant que torne el “nuevo amanecer” i així continuar expol·liant que és l’ únic que saben fer. Ahí estan les queixes al PATIVEL. En aquest context, lo de la fava m’arribà a l’ànima. Precisament a Poble Nou de  Benitaxell que surt sempre com a imatge icònica de la destrucció de la costa.

Seguir leyendo »

El Copazo vuelve a la carga

Las vacaciones de Pascua de 2017 han venido acompañadas, junto a  las habituales declaraciones eufóricas de los responsables políticos autonómicos y locales sobre el atractivo turístico de la Comunitat Valenciana y el motor económico que ello supone, de datos interesantes. Se han publicado hace poco las tradicionales estadísticas sobre gasto por visitante y día en toda España, y los destinos valencianos siguen a la cola comparados con el resto de zonas turísticas.  Es más, mientras en regiones como Cataluña, Andalucía o Baleares el gasto diario se incrementa poco a poco, aumentando aún más el diferencial de que ya disfrutan respecto de Valencia, aquí sigue bajando. La consagración de nuestras localidades, costas e interior como destinos turísticos low-cost, a pesar del triunfalismo oficial, dista de ser una buena noticia. En cambio, sí sirve para ilustrarnos con nitidez sobre las características del modelo turístico que se ha ido consolidando por estos lares, con el total beneplácito y acuerdo de los poderes públicos y sin apenas voces críticas entre la población. Mientras  ciudades como Barcelona asisten ya a las primeras rebeliones cívicas contra la ocupación masiva de cada vez más espacios urbanos para beneficio exclusivo de los intereses de quienes hacen negocio con estas actividades a costa del bienestar de los demás y de las muchas molestias que generan, en Valencia  aún no hemos decidido cómo regular fenómenos como el alojamiento colaborativo ni se ha planteado con una mínima seriedad qué hacer frente a las ya muy evidentes  molestias derivadas de la “terracificación” masiva de las zonas peatonales de la ciudad (de nuevo, privatizando el espacio público para beneficio exclusivo de unos pocos).

Todo ello son elementos colaterales de un conflicto de intereses, el que opone a los pocos beneficiados por dedicar sin freno ni límites nuestra ciudad a que ellos extraigan beneficio con actividades de bajísimo valor añadido con el resto de ciudadanos, llamado a ser cada vez más grave y sobre el que urge una reflexión alejada de tópicos. Recordemos para ello, entre otras cosas, los numerosos estudios ( la Universitat de València tiene un equipo de profesores de gran prestigio en Europa, liderada por el prof. Pau Rausell, estudiando desde hace años estas cuestiones) que muestran de forma reiterada cómo el turismo no sólo no ayuda al desarrollo económico de calidad de las ciudades como Valencia sino que más bien lo dificulta, al ahuyentar otras actividades de mayor valor añadido. Y si el turismo es de tipo low-cost (forma educada de denominar al que de forma más sincera todos calificaríamos directamente de “basura”), estos perjuicios se multiplican, como ocurre en nuestra ciudad. El suicida empecinamiento en no ver esta realidad de nuestros responsables políticos, contra toda evidencia y a pesar de que la ciudadanía ya empieza a mostrar síntomas de descreímiento, ni siquiera parece flaquear tras dos décadas de apuesta más que fallida del modelo en toda la Comunitat Valenciana, con resultados desastrosos: cada vez somos más pobres en relación al resto de España y de la Unión Europea. No es para estar contentos.

Sin embargo, hay quien sí lo está. Y es que siempre llueve a gusto de alguien. El lobby del Copazo, que lleva campando a sus anchas por la ciudad desde hace al menos dos décadas, está encantado con esas calles peatonales invadidades por locales que ofrecen productos de ínfima calidad y atraen al tipo de turista que atraen. Disfruta para ello, además, de unas lamentables regulaciones en materia de control de la contaminación acústica, permisivas como en ningún otro país de Europa, que han convertido a la ciudad de Valencia en caso de estudio.  La impresentabilidad de nuestros controles ha hecho que las sentencias de tribunales españoles (tanto del Tribunal Supremo como del Tribunal Constitucional) y europeos (¡incluso del Tribunal Europeo de Derechos Humanos!) más representativas en materia de afección a derechos humanos derivadas de los ruidos excesivos consentidos a locales dedicados al ocio salvaje sean todas valencianas. No es éste, sin embargo, un asunto que parezca preocupar en exceso a la opinión publicada de la ciudad, pues se suele dar más bien escasa cuenta del fenómeno (los lobbies que saben hacer bien su trabajo son así de eficaces, una verdadera mafia de intereses entretejidos que siempre gana). Tampoco a nuestros responsables políticos. Responsables que, sin embargo, como hemos tenido ocasión de ver estos días, sí salen en tromba cuando, por ejemplo, se pretende normalizar la anómala tolerancia con el aparcamiento en los carriles-bus de la ciudad, práctica inédita en toda Europa y también autorizada a mayor gloria del Copazo... además de expresamente prohibida en toda España, y de forma taxativa, por la ley de tráfico y seguridad vial ( véase el clarisimo art. 40.2 de la ley al respecto). Una opinión pública como la valenciana, bien pacata a la hora de incumplir normas estatales, y con Administraciones también más prudentes que otra cosa al respecto, incluso si de lo que se trata es de desobedecer a Montoro con sus recotres, se tornan en verdaderas batasunas radikales dispuestas a ignorar cualquier ley a poco que los empresarios del sector del ocio lo pidan con un poquito de énfasis. Qué cosas, ¿eh?

Seguir leyendo »

Kirkeby perdido en el río

El antiguo cauce del río Túria a su paso por Valencia

Al lado del Pont de les Arts, existe una escultura que todos habréis visto de reojo al pasear por el cauce del río, pero a la que apenas nadie ha prestado atención desde hace años. Se trata de una pieza firmada por Per Kirkeby, un artista de reconocido prestigio dentro de los circuitos legitimados (y legitimadores) del mundo de las artes plásticas. La obra es una construcción de ladrillo que, cuando se identifica como pieza artística, huele de lejos al tipo de esculturas que los primeros ayuntamientos progresistas sembraron profusamente por calles, plazas y jardines pasada la crisis con la que empezó nuestra democracia. Esas esculturas anunciaban que el progreso y la modernidad habían llegado por fin a España. Para que nos hagamos una mejor idea, no faltó un Kirkeby en la Expo '92.

Perdido en el paso del tiempo y sobre todo en el ritmo del parque en el que se ubicó, el Kirkeby nunca pudo imaginarse que quedaría manchado por la compañía de un transformador eléctrico, un bombo de basura, unas vallas, varios grafitis y un par de décadas de orines. Aunque eventualmente algún particular haya llamado la atención sobre la indecorosa situación de la pieza, parece que el momento de devolverle la honra se acerca, pues el IVAM ha anunciado que está interesado en rescatar la escultura del degradante trato que le da el Jardín del Turia para ponerla a cobijo en su futuro Pati Obert.

La entrada en juego del arte y la excelencia, la entrada en juego del museo, encienden un foco sobre la profanación del objeto y hacen que automáticamente se juzgue como un hecho indigno, sin circunloquios ni posibilidad de réplica. Esta vez sí, se alzan voces que celebran que al fin se enmienden años de ofensa y, muy metidas en el papel, aprovechan de paso para demandar una pedagogía que eleve la altura cultural y con ella el civismo de la gente.

Seguir leyendo »