eldiario.es

Menú

Aterrassissats

El maig de 1991 una coalició entre el Partit Popular i Unió Valenciana va fer alcaldessa de la ciutat Rita Barberà. 25 anys després, l’evolució de la nostra vida urbana no es pot entendre sense atendre a les prioritats polítiques i econòmiques, i a la cosmovisió social, dels que han estat els dirigents per antonomàsia de la València democràtica. Durant aquests anys, els valencians vàrem superar el trauma de veure passar les inversions del 92 en direcció a Barcelona, Sevilla o Madrid; hem vadejat les crisis de principis dels anys noranta i de la dècada passada; hem assistit a la conversió de la nostra ciutat en receptora de turistes, ja siguen de Fòrmula 1 i de Copa Amèrica, ja de vol low-cost ; i fins i tot hem acabat per veure, fa ja més d’un any, com canviava el govern municipal.

Un any resulta temps suficient per exigir al nou govern municipal, fins i tot en el cas que no hi haguera un plantejament desenvolupat des de l’oposició i abans d’arribar al govern, algún tipus de pla, o de “planet” ( o “pamet”, que deia Josep Sorribes per ací), per senzill que siga, sobre això que se sol anomenar el “model de ciutat” cap al que volem anar. I en què se diferencia del que va deixar establert el Partit Popular. Hi ha una voluntat real d’inversió als barris i en la qualitat de vida dels ciutadans front la conversió de València en una ciutat cada vegada més orientada a la terciarització que aposta per atraure turisme a partir dels mecanismes tradicionals ja posats en marxa durant la passada dècada? Més enllà d’hostaleria i serveis associats. Hi ha res semblant a un projecte per buscar activitats de més valor afegit? Algú s’ha plantejat si la qualitat de vida urbana hi té a veure, per atreure determinades activitats i el foment de la innovació i el desenvolupament d’iniciatives educatives i creatives?

Sincerament, i vist el que hem vist de moment, no sembla que siga el cas. Un exemple paradigmàtic és la consolidació de la tendència recent que ha convertit València en un parc temàtic de l’hostaleria de rapinya. De manera coherent amb la cosmovisió econòmica i social de la vida urbana i la economia dels que han manat a la ciutat durant més de dos dècades s’ha consentit que s’hagen inundat de terrasses tots els carrers de la ciutat i, molt especialment, els espais “ premium”: places cèntriques, zones per a vianants, voreres recentment eixemplades... I tot això a un cost sorprenentment baix per als hostalers beneficiats amb aquesta “pedrea” que toca només a determinats col·lectius. Per més o menys un euro al dia es té dret a ocupar amb una mesa i les seues corresponents cadires la via pública (ço és, l’espai de tots els veïns). A partir d’ahí, via lliure per rendabilitzar-lo en benefici particular amb escreix. Un euret al dia per la ciutat... a qui es carrega en bescanvi la factura de la incomoditat de la resta de ciutadans, que perdem eixos espais i quedem moltes vegades totalment confinats a poc més que fer equilibris pel rastrell i poca cosa més, quan no hem de suportar els fums, els sorolls i els residus d’aquestes activitats predatòries, que de mica en mica van creixent i agigantant-se. Un dia amb envelats cada vegada menys provisionals, un altre amb estufes i tot tipus de mobiliari quasi permanent que de setmana en setmana sembla prendre possessió de més terrenys amb tots els parabéns municipals. Ja fa temps, vaja, que teníem tots clar que per els nostres governants de fa uns mesos el carrer, de facto , havia passat a ser, a tots els efectes, un bé a disposició només d’alguns. Les proves ens les topetàvem a diari i no ens deixaven ni caminar tranquils ni, de vegades, dormir. El que passa es que, pel que sembla, al menys de moment, el nou govern municipal no té cap intenció de revertir aquesta dinàmica. I si és per compartir cosmovisions, doncs mira, ens aguantem tots... o no. Però si és perquè es preferiex mirar cap un altre costat, doncs tenim tots un problema.

Seguir leyendo »

La gran catarsi

Vista general de la Ciudad de las Artes y las Ciencias en Valencia

Nit de Sant Joan. Any 2017. Només falten set mesos per la gran Catarsi. La nit en la que tot canviarà per als valencians. Una nit màgica. Però no serà una nit qualsevol on farem foc, botarem les ones, posarem a remulla els nostres peus i farem com què, i no ens acabarem de creure que el ritual puga tindre efecte més enllà de l'efecte propi de l'alcohol.

Enguany és diferent. Hem sigut convocats pel nostre estat major: Alcalde, regidors, President de la Generalitat, Consellers i tota la llarga rècua de polítics i funcionaris de tots els nivells.

Tots posats al servei de la gran Catarsi. Aquella que ens regenerarà per sempre més. La que marcarà l'abans i el després del valencians. Més encara que la Conquesta del Rei Jaume, més encara que l'expulsió dels moriscos, molt més encara que el dia que es va batre el record Guiness amb la paella més gran del món, i això és dir-ne molt.

Seguir leyendo »

‘Sobre el espacio y la complejidad'

Nunca llegaremos a conocer totalmente lo urbano; sin embargo, nuestro trabajo es intentarlo. Esta premisa nos empuja hacia a la más contrapositivista de las distopias a las personas que empezamos a dedicarnos al análisis de lo que pasa –y de lo que no pasa: de lo posible– en los espacios sociales, topológicos y geométricos al mismo tiempo.

Cualquier planteamiento sobre la complejidad, expuesto correctamente, acaba en paradoja. Con frecuencia el concepto de complejidad –concepto virtual que rehuye la categoría demarcada y parcelada– es ambiguo y probablemente acaba en herramienta al servicio de la mercadotecnia urbanística y sociológica. Desde las modelizaciones matemáticas, pasando por la mera identificación con una mezcla de usos y actividades, ciudad compacta, etc., hasta la aplicación de la teoría de sistemas de Luhmann, con frecuencia planteada únicamente en el sistema de comunicaciones en su vertiente de movilidad y sistema de transportes. Las aplicaciones empíricas del paradigma de la complejidad en el campo de lo social van de las tonalidades más economicistas hasta las deterministas, pasando por la predicción con el objetivo de gestionar la incertidumbre de los espacios urbanos.

La ciudad es el escenario de lo urbano, que se define de manera irreversible por su complejidad. En este texto, aquí y ahora, pensamos la complejidad como lo que pasa en una ciudad cuando se ejercen varios grados de libertad. La complejidad es la densidad de acontecimientos en un espacio comunicativo dinámico y es también la evolucionabilidad de estos mismos espacios. Es el rechazo al funcionalismo tardío y a la adaptabilidad presente en tantos planteamientos actuales: es la renuncia a los óptimos a favor de la capacidad de transformación de los propios espacios.

Seguir leyendo »

‘Sobre l’espai i la complexitat’

Mai arribarem a conéixer totalment allò urbà, però, el nostre treball és intentar-ho. Aquesta premissa ens aboca a la més contrapositivista de les distòpies a les persones que comencem a dedicar-nos a l’anàlisi d’allò que passa –i que no passa: d’allò possible– als espais socials, topològics i geomètrics al mateix temps.

Tot plantejament sobre la complexitat, correctament exposat, acaba en paradoxa. Sovint el concepte de complexitat –concepte virtual que defuig la categoria demarcada i parcel·lada– és ambigu i probablement acaba en ferramenta al servei del màrqueting urbanístic i sociològic. Des de les modelitzacions matemàtiques, passant per la mera identificació amb mescla d’usos i activitats, ciutat compacta, etc., fins a l’aplicació de la teoria de sistemes de Luhmann, sovint plantejada únicament pel que fa al sistema de comunicacions en el vessant de mobilitat i sistema de transports. Les aplicacions empíriques del paradigma de la complexitat en el camp d’allò social van de les tonalitats més economicistes fins a les deterministes, tot passant per la predicció amb l’objectiu de gestionar la incertesa dels espais urbans.

La ciutat és l’escenari d’allò urbà, que es defineix de manera irreversible per la complexitat. En aquest text, ací i ara, pensem la complexitat com allò que passa en una ciutat quan s’exerceixen diversos graus de llibertat. La complexitat és la densitat d’esdeveniments en un espai comunicatiu dinàmic i és també l’evolucionabilitat d’aquests mateixos espais [1]. És el rebuig del funcionalisme tardà i de l’adaptabilitat present en tants plantejaments actuals: és la renúncia dels òptims a favor de la capacitat de transformació dels espais mateixos.

Seguir leyendo »

Àrea metropolitana de València… sense València?

O “contra” València, que totes dues circumstàncies poden coincidir, atesa la profunditat i l’amplitud temporal de la discussió, quan existeix, tot s’ha de dir. Es recupera una contraposició històrica entre la ciutat i el seu entorn conreada tant pels conservadors com pel blasquisme.

Contraposar un paisatge idíl·lic, poblat de gent laboriosa, als vicis i l’ociositat dels urbanites és entretingut. En uns casos amb fragments costumistes: de la cordà als bous de carrer , amb barraques com gavines de la mar blavosa , i la resta de les escenes costumistes. I algunes gotes de Blasco Ibáñez (la València laica, la nova Atenes “blindada” contra l’agre immediat rural, clerical) sense passar-se’n, és clar. I com a conclusió provisional els planys dels nous hortolans, trasplantats de l’asfalt urbà... a l’asfalt amb arbres a les voreres de les urbanitzacions perifèriques.

Seguir leyendo »

Área metropolitana de València... ¿sin València?

Imagen de la plaza del ayuntamiento de Valencia, tomada desde el balcón del consistorio

O "contra" València, que ambas circunstancias pueden coincidir, dada la profundidad y amplitud temporal de la discusión, cuando esta existe, todo hay que decirlo. Se recupera una histórica contraposición entre la ciudad y su entorno cultivada tanto por los conservadores como por el blasquismo. Contraponer un paisaje idílico, poblado de gentes laboriosas, a los vicios y ociosidad de los urbanitas resulta entretenido. En unos casos con retazos costumbristas : de la cordà a bous de carrer , con barracas com gavines de la mar blavosa , y demás escenas costumbristas. Y algunas gotas de Blasco Ibáñez, (la Valencia laica, la nueva Atenas “blindada “frente al agro inmediato rural, clerical) sin pasarse, claro. Y como conclusión provisional los quejíos de los nuevos hortelanos, trasplantados del asfalto urbano...al asfalto con árboles en las aceras de las urbanizaciones periféricas.

La contraposición admite superposiciones. Algunos ejemplos pueden contribuir a iluminar el escenario. La ciudad central, València, como devoradora del recurso escaso, la huerta y su paisaje físico y humano. Ciertamente, un modelo de éxito: todos los municipios salvo raras excepciones, en algunos casos derivados del agotamiento del suelo del término municipal, se han dotado de: a) urbanizaciones de adosados y sin adosar, b) de polígono industrial, uno o más, y c) han procurado PAI por todas partes hasta que se han recuperado los abrojos espontáneos por deserción de los promotores a raíz de la crisis.

Seguir leyendo »

Incorporar el género y las mujeres

La ciudad ha sido tradicionalmente pensada por y para los hombres, imaginada y diseñada en términos productivos y de separación de funciones. El espacio urbanoen que vivimos, por tanto,no es neutro; su disposición otorga privilegios y ordena prioridades.

Pensar lo urbano desde una perspectiva de género implica redefinir los objetivos de acuerdo con las diferentes necesidades de las personas y poner sus vivencias y experiencias en el centro de las políticas. No debe, sin embargo, confundirse "género" con "mujeres". El género, como construcción simbólica y cultural, es un sistema relacional que se utiliza para señalar las características y roles socialmente atribuidos a hombres y mujeres.

Es un lugar común que las personas vivimos la ciudad de distinta manera en función de nuestro género, edad, clase social, cultura, nivel de formación, etc.En  su uso, mujeres y hombres, niños y niñas, jóvenes y personas mayores, nos apropiamos y sentimos el espacio urbano de forma diferente.

Seguir leyendo »

Incorporar el gènere i les dones

La ciutat ha estat tradicionalment pensada pels homes i per als homes, imaginada i dissenyada en termes productius i de separació de funcions. L’espai urbà en què vivim, doncs, no és neutre; la seua disposició atorga privilegis i ordena prioritats.

Pensar allò urbà des d’una perspectiva de gènere implica redefinir els objectius d’acord amb les diferents necessitats de les persones i posar les seues vivències i experiències en el centre de les polítiques. No obstant això, no s’ha de confondre “gènere” amb “dones”. El gènere, com a construcció simbòlica i cultural, és un sistema relacional que s’utilitza per a assenyalar les característiques i els rols socialment atribuïts a homes i dones.

És un lloc comú que les persones vivim la ciutat de distinta manera segons el nostre gènere, edat, classe social, cultura, nivell de formació, etc. En l’ús, dones i homes, xiquets i xiquetes, joves i persones grans, ens apropiem i sentim l’espai urbà de manera diferent.

Seguir leyendo »

L’espai de la infantesa a la ciutat

La ciutat és un reflex de la civilització que la construeix i l’habita. Ens representa, evidencia la manera com funcionem com a societat. Si partim d’aquesta premissa, una cosa que em preocupa és la imatge tan pobra que les nostres ciutats projecten de la infantesa. La que és una de les poques experiències pròximes a la universalitat gairebé ha desaparegut del paisatge urbà.

Actualment, els llocs tan escassos que reservem als xiquets a les nostres ciutats són espais confinats i especialitzats. Quan en parlem, l’exemple típic és el parc infantil, cada dia més i més a prop –conceptualment i físicament– de les zones reservades per a pixar els gossos. Hi portem els xiquets perquè es desfoguen una estona, perquè els toque l’aire una miqueta i, després, tornem a casa. El segon exemple seria l’escola, menys oberta del que fóra bo al que passa al seu voltant. Hi hagué urbanistes que van suggerir amb optimisme que els nostres barris es podien organitzar al voltant dels centres d’ensenyament, però hui en dia el tret pel qual s’identifica qualsevol escola és la tàpia amb què mira al carrer.

Seguir leyendo »

El espacio de la infancia en la ciudad

La ciudad es reflejo de la civilización que la construye y habita. Nos representa, evidencia el modo en que funcionamos como sociedad. Partiendo de esta premisa, algo que me preocupa es la pobre imagen que nuestras ciudades proyectan de la infancia. La que es una de las pocas experiencias cercanas a lo universal está casi desaparecida del paisaje urbano.

Actualmente, los escasos lugares que reservamos a los niños en nuestras ciudades son espacios confinados y especializados. Ejemplo típico al hablar de esto es el parque infantil, cada día más y más cerca -conceptual y físicamente- del pipicán . Llevamos allí a nuestros niños a que desfoguen un rato, a que les dé un poco el aire, luego de vuelta a casa. El segundo ejemplo sería el colegio, menos abiertos de lo deseable a lo que ocurre a su alrededor. Hubo urbanistas que con optimismo sugirieron que nuestros barrios podían organizarse alrededor de los centros de enseñanza, pero hoy en día el rasgo por el que se identifica cualquier escuela es la tapia con la que mira a la calle.

Siguiendo con los colegios, últimamente me han salido al paso varios artículos que hablaban de modernos métodos pedagógicos, basados por ejemplo en aprender a tocar el violín para reforzar las matemáticas, o de sofisticados interiores diseñados para estimular al máximo los sentidos del niño y ayudarlo a desarrollar la percepción. Pecaré de escéptico, pero las experiencias de este tipo me parecen terriblemente simplificadoras. El proceso educativo sucede en un aula que, aunque proclame huir de lo reglado, se vuelve aún más especializada, una suerte de laboratorio en el que se intenta moldear al niño. Creo también que ese aprendizaje a puerta cerrada esconde la idea de que el niño o la niña no están preparados para enfrentarse a la complejidad de la vida exterior, que hay incluso que protegerlos de ese afuera y armarlos con los recursos que la dura vida urbana -supuestamente- ha extirpado del crecimiento (la sensibilidad artística, la curiosidad y la atención, la capacidad para organizar su tiempo…).

Seguir leyendo »