eldiario.es

Menú

Ciutat i relat

- PUBLICIDAD -

Probablement m’han afectat massa les primeres calors i, amb les defenses baixes, m’ha guanyat la partida la nostàlgia de futur que sempre està arraconada sota la taula. També és possible que m’haja passat amb la dosi de cartilles de raonament malgrat l’advertència del galè. Si fa no fa, el cas és que no em lleve del cap que als valencians ens cal un relat que ens traga del dubte permanent sobre qui som, quina ciutat volem i com arribar-hi. Dubtar és sa sempre que no se't faça aigua el cervell de tant d’excés hamletià.

Un relat possible, alhora que ambiciós, que puga arrossegar un mínim de consens sense començar sempre de zero, vertader esport nacional. Sens dubte qualsevol relat, tot i pretesament coherent, té no sols l’empremta subjectiva del que el formula sinó que demana molta constància i pedagogia perquè arribe a ser assumit per una part significativa de la població. Vistes les dificultats, podem desistir però les coses  no milloraràn.

Quin relat? Doncs un que comence per no confondre la necessària autocrítica amb la irrenunciable autoestima sense la qual no es pot bastir un relat engrescador i il.lusionant. Un relat no és un sumatori de desitjos i necessitats ni una carta als reis. És, per descomptat, molt selectiu, però ha de contenir alguns elements claus que mobilitzen els potencials no aprofitats. El nostre relat –parle de la ciutat de València- no és especialment difícil d’articular. Sols cal conèixer una mica la història i extraure'n alguns trets bàsics identificables que ens puguen projectar, amb seny, cap al futur.

València té alguns trets definitoris d’eixos que es poden considerar ontològics, és a dir, que defineixen l’ésser de la ciutat. En primer lloc, la triada de la mar el riu i l’horta. El relat hauria, per tant, de partir de la nostra històrica mediterraneïtat, recuperant un rol ja exercit en el passat al si de la Corona d’Aragó i que es tractà de recuperar en la dècada dels 80 del segle passat.

Som una ciutat mediterrània amb tot el que això implica. Som, també, una ciutat fluvial i la pròpia ciutat travessada pel Túria s’ha vessat sobre la plana al·luvial. Un riu que envolta el seu centre històric i que ha esdevingut un jardí singular connectat amb el parc de les riberes del Túria. Un riu que, a més, ha estat el recurs per a bastir un complex hidràulic que ha permès gaudir d’una de les hortes més riques de la ribera mediterrània. Un riu al final del qual, en la seua trobada amb la mar, hem bastit un port artificial des d’on exportar i importar tota mena de mercaderies. Una plana al.luvial al bell mig de la qual gaudim d’una de les zones humides més importants com ara el Saler (no cal perdre’s l’exposició a La Nau!!!) i l’Albufera.
Cap dels elements esmentats està lliure de reptes i amenaces però també està farcit d’oportunitats. La ciutat ha de retrobar-se amb tots aquests elements ontològics i maldar per resoldre els problemes pendents, sovint conseqüència de decisions errades del passat. Res no es pot donar per finalitzat: ni el Jardí del Túria, ni el Saler i la Devesa, ni el sempitern i difícil problema de l’Horta (caldrà poder viure dignament?), ni un port que manté des de fa dècades relacions manifestament millorables amb la ciutat.

I en aquest discurs ens trobem amb dos elements claus per al futur. En primer lloc, un centre històric on rau la nostra memòria col.lectiva i que es debat en la indefinició entre un model que prime el vessant cultural/residencial/patrimonial i que incorpore un ús turístic controlat i un model on els interessos de la restauració i l’allotjament esdevenen dominants. Caldrà resoldre aquesta dicotomia un tant maniquea i fer compatibles els usos perquè cap dels extrems sembla desitjable i València ha de ser sempre una ciutat oberta i acollidora, cosa ben diferent a un saloon de l’Oest.

En segon lloc, hem de fer de la necessitat virtut i, partint d'allò que fou un projecte d’aparador (La Copa de l’Amèrica), desenvolupar una Marina en el port vell  que siga capaç d'articular i compaginar l’oci i la innovació amb un desenvolupament productiu que podria articular-se al voltant de la cadena de valor de la nàutica. I, de passada, mamprendre una seriosa regeneració deld Poblats Marítims.

Amb una façana marítima dinàmica i mediterrània i un centre històric que haja resolt dicotomies espúries, la ciutat pot mirar endavant. Ja té (o tindria) un leit motiv i dos motors que li donarien la potència necessària. “Sols” li mancaria un darrer element: exercir de debò com a cap i casal tant en el seu àmbit inmediat ( l’Àrea Metropolitana) com en els àmbits del país (la col.laboraciò amb altres ciutats) i del nostre context mediterrani. I la capitalitat reclama una correcta accessibilitat basada en el transport públic a escala propera i una solució satisfactòria del contenciós de l’arc mediterrani (ja fa vint  any que fa vint anys que escolte la mateixa cançó), incloent el Parc Central i el túnel passant. Un cap in casal que també s’ha de creure la normalització de la llengua de forma que anem tots (botiguers, taxistes, funcionaris i públic en general) a la taula i al llit al primer crit. Que el tio Canya només siga una cançó del passat.

Al remat, sis o set elements en continua interacció que exigeixen definir amb precisió el model econòmic (no s'ha d'oblidar mai els cigrons) i restaurar el capital social que té la confiança en les institucions sota mínims. Tampoc no ens vindria malament cercar sota les pedres la mercaderia més valuosa: liders o lidereses (en qualsevol àmbit) que sàpiguen estar a l’altura... I, ja posats, un govern local que sàpiga treballar en i des de la diversitat sense que cadascuna de les parts caiga en el parany de posar el seu segell a allò que és treball de tots.

Un relat com aquest no ho inclou tot (els dèficits, els problemes socials...) però dóna sentit a l’ esforç comú i una perspectiva temporal (espai, que anem lluny). Això sí, fer un relat per a la ciutat (aquest és sols una proposta) vol dir també renunciar al vol gallinaci i a les baralles de campanar, al “Valencia arde”, al fet que tot és important (i, per tant, res no ho és). A aquestes altures, la separació desitjada per alguns entre el Cabanyal i Canyamelar sona a cantonalisme del 1868. A un altre nivell, no ens cal practicar l’ excés en la glorificació de les nostres santes tradicions amb les quuals fem el joc a capes socials alienes al progrés i plenes de botafumeiro. El laïcisme cal practicar-lo.

Tampoc no ens cal nodrir el llenguatge de tanta xerrameca esotèrica: governança, transparència, transversalitat, inclusiva, participació, empoderament, sostenibilitat, estratègic, postveritat, postmodern, postindustrial, neoliberal, sobirania alimentària, innovació social, gentrificació, salvem (el que siga), especulació... Clar que hem de canviar els modes de governar amb informació i participació però (Catarroja descoberta!!) no cal utilitzar un llenguatge que sovint només serveix per a bastir discursos de reafirmació que arriben poc a la majoria. Quan més clar i senzill, millor. Això diu que era una ciutat...
 

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha