eldiario.es

Menú

Escriure, publicar i llegir en valencià

Molt s’ha parlat –i amb bones raons-  de la “invisibilitat” dels escriptors i escriptores valencians, que no tenen la difusió i la projecció pública que mereixen. Alguna cosa falla en el mecanisme dinamitzador de la nostra cultura: no funciona com caldria la relació escriptors-públic, en la qual els editors són els intermediaris necessaris. Contribuir a normalitzar aquesta situació, a resoldre aquesta anomalia, hauria de ser una prioritat de la política cultural. Una prioritat que caldria abordar amb cura i amb intel·ligència estratègica, no tan sols amb un augment de les partides pressupostàries.

Escriure en valencià i publicar en editorials del País és sovint molt satisfactori. Hi ha un públic fidel i entusiasta, hi ha caliu. Però també pot ser bastant ingrat. Les raons en són moltes.

No és la menor la inexistència o la precarietat d’un circuit literari consolidat capaç de projectar autors i obres cap a espais públics amplis, cap a un públic lector potencialment molt nombrós, que avui resta a l’ombra, al marge, desconnectat. La lamentable davallada de la funció cultural dels mitjans de comunicació públics a mans del PP durant dues dècades, que culminà amb la seua ignominiosa decapitació, va fer difícil posar a l’abast de molta gent la informació adequada. Això sumat a la incompetència –o la mala intenció- dels responsables de Cultura en l’època del PP va fer perdre un temps preciós en la formació d’un públic lector més nodrit, en la formació de la necessària “massa crítica” per a sustentar una literatura.

Seguir leyendo »

Tres biografies

Vicent Blasco Ibáñez va nàixer a València el 1867 i va morir a Menton, a la Costa Blava, el 1928. Per consegüent l’any passat, el 2017, es va celebrar el 150 aniversari del seu naixement i enguany cal suposar que es tindrà present el 90 aniversari de la seua mort. S’han succeït diverses commemoracions i publicacions, entre les quals crec que destaca especialment, per la seua significació cultural i “política” (en el sentit més ampli del terme), l’edició de les cinc novel·les del cicle valencià de Blasco – Arròs i tartana, La barraca, Canyes i fang, Flor de maig, Entre tarongers) en traducció al valencià, a la llengua del poble i l’ambient que retratà i que immortalitzà, per iniciativa de l’editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors. Darrere d’aquest nom tan sorprenent i juganer s’amaga una jove editorial valenciana, molt dinàmica, que impulsen Anna i Francesc Bayarri, que ha ja tingut diversos encerts. Aquest n’és un de molt remarcable. Però volia referir-me ara a un buit d’aquestes celebracions. El 2002 es va publicar la que és, sens dubte, la millor biografia de Blasco Ibáñez en format relativament breu. Un llibre d’una gran penetració pel que fa al seu significat en la política, la cultura i la mitologia particular dels valencians, i més enllà. L’autor, l’historiador Ramir Reig, és un dels màxims especialistes en el blasquisme, que ha estudiat molt de prop. I ho fa fet des d’una òptica analítica i amb la metodologia escaient, amb tota la informació disponible, gust literari a l’hora d’escriure i sense manies. Perquè les aproximacions a Blasco, curiosament, solen estar dominades per les manies particulars, tot sovint reduccionistes i no comprensives, dels seus autors... El llibre de Ramir Reig, titulat simplement Vicente Blasco Ibáñez, aparegué a Espasa Calpe (col·lecció Biografías-Vidas de escritores), en castellà, i es troba descatalogat, fora de circulació. Vull dir, que només seria accessible en el mercat secundari de llibres de vell. Una llàstima, sens dubte. Bé pagaria la pena traduir al valencià aquesta petita obra mestra del gènere i posar-la en circulació renovada. S’ho val. Perquè la biografia de Blasco Ibáñez, sobretot si està tan ben escrita i documentada com aquesta, té un gran interès: per la seua vida d’una intensitat i activisme quasi inversemblants, per la seua significació política (un republicanisme assimilable a una esquerra democràtica radical), pel seu impacte literari durador, pel seu “poder taumatúrgic”, que diu Ramir Reig cap al final del llibre.

Molt més recent, del 2017, és l’obra Josep Maria de Casacuberta, de Faust Ripoll, publicada per l’editorial Afers. A la col·lecció “Personatges”, en què apareix aquesta biografia de l’erudit i editor de Barcino Josep Maria de Casacuberta (1897-1985), s’hi han publicat volums sobre Josep Renau, Francesc Layret, Alexandre Cirici-Pellicer o Manuel Brunet, entre altres. Una aportació important, fruit de la tenacitat de l’editor Vicent Olmos, que es complementa amb la sèrie “Biografies parcials” de Xavier Serra, que amplia considerablement l’espectre i excel·leix en l’art del retrat literari. La vida de Josep Maria de Casacuberta no fou gaire accidentada, si tenim en compte l’època que li tocà viure. Però la lectura del llibre és absorbent: hi veiem en acció la voluntat ferma i de pedra picada de reconstruir la cultura catalana i de dotar-la dels textos bàsics del seu patrimoni clàssic, en versions a l’abast. De relligar esforços dispersos i de vincular les diferents terres de parla catalana. Un editor d’una peça i un filòleg competent, que va dedicar la seua vida a un esforç titànic. Faust Ripoll s’hi aproxima amb una narració detallada que restitueix la imatge completa d’un dels artífexs de la pervivència de la cultura catalana malgrat les successives sotragades i desfetes que ha patit. Per a prendre’n nota.

També del 2017 és la darrera de les biografies que vull comentar. Es tracta del volum de J. Benito Fernández El incógnito. Rafael Sánchez Ferlosio. Apuntes para una biografia (Árdora Ediciones, Madrid). El plantejament d’aquesta biografia és –per dir-ho així- positivista, molt centrat en la informació i la concreció extrema quant a noms, moments, situacions, dates, i anècdotes. És un llibre seriós i profund, però. Rafael Sánchez Ferlosio és alhora ben conegut i un gran desconegut. Potser és el més gran assagista castellà viu (i em quede curt). Un prosista extraordinari, amb un domini del castellà sense parió, en temps d’empobriment accelerat d’aquest idioma en els seus usos quotidians, mediàtics i fins i tot literaris. Té un trajectòria molt dilatada (nasqué el 1927) i una vida marcada per la pruïja de l’escriptura com a follia dominadora, però amb capacitat per a fer-se’n finalment l’amo i escriure i publicar un devessall de textos amb cara i ulls.

Seguir leyendo »

Les traduccions, l’oxigen d’una cultura

En la presentació del llibre que recull la poesia completa -i algunes cartes a Pessoa- de l’escriptor portuguès Mário de Sá Carneiro, que es va fer recentment a la llibreria Fan Set de València, el poeta i autor de la traducció, Vicent Berenguer, va atribuir a Simona Skrabec una frase segons la qual “la traducció és l’oxigen d’una cultura”. En realitat la frase és de Ngugui Wa Thiong’o, un dels grans escriptors africans actuals i autor de Descolonitzar la ment, però Simona Skrabec la va utilitzar en un informe que va fer sobre la situació de les literatures africanes i la traducció per a  la Unesco. Però és igual, perquè el ben cert és que la idea és aquesta, i Simona Skrabec -escriptora i traductora- per descomptat que la subscriu plenament: si non è vero è ben trovato.

L’obertura al món exterior, a altres cultures i llengües, té un vehicle fonamental en les traduccions. Enriqueixen una cultura, posen a prova la ductilitat de la llengua, fan més interessant i complex el panorama literari. No hi ha cap dubte d’això. Europa té una llarga i molt rica història de traduccions. S’ha dit que Europa és el que és gràcies a les traduccions, que han afavorit la formació d’un circuit continental alhora que se’n preservava la pluralitat, la diversitat de llengües, les cultures originals i minoritàries, que són una gran riquesa. Des d’aquest punt de vista, quina cosa tan extraordinària l’existència d’una cultura eslovena, danesa, neerlandesa, basca o catalana! La reducció de la diversitat a la unicitat i a la simplificació, com en els ecosistemes naturals, ens faria més pobres i més fràgils. La complexitat i la pluralitat són una riquesa i una fortalesa, no un destorb. Aquesta és una gran lliçó europea. La traducció permet l’intercanvi i l’enriquiment mutu. Perquè les cultures tancades en si mateixes, entotsolades i reiteratives, perden interès. Una cosa així li va passar a la cultura castellana o espanyola durant el franquisme, amb la insistència en l’ésser d’Espanya, les glòries pretèrites, la Generación del 98, el “drama patrio”, el garcilasismo, el problema o el no problema d’Espanya, el Siglo de oro, i coses així, que varen malmetre seriosament –juntament amb una “depuració” de dimensions èpiques-  un ambient cultural que havia conegut temps molt millors als anys 20 i 30. Per això, l’afany de trobar traduccions en edicions sud-americanes es va viure intensament als anys 50 i 60. Recordem així mateix que un moment brillant de la cultura espanyola, amb Ortega i la Revista de Occidente, va ser també un moment, en el primer terç del segle XX, de traduccions i d’incorporacions. O bé la política editorial de Fondo de Cultura Económica, creat per exiliats republicans espanyols a Mèxic, que va publicar un cabal immens de traduccions d’obres d’economia, filosofia, història, sociologia o antropologia.

Ve a tomb aquest preàmbul o exordi, aquesta petita reflexió, arran de l’aparició recent d’unes quantes traduccions que val la pena comentar. Sens dubte, el panorama de traduccions al català és molt atapeït a hores d’ara, la qual cosa és –per les raons apuntades- digna d’esment i elogi. Al contrari del que es podria pensar, dona compte d’una certa vitalitat.

Seguir leyendo »

Les revistes culturals valencianes: un panorama atractiu

Tinc davant meu el darrer número de la revista Mètode, que edita la Universitat de València i dirigeix Martí Domínguez. Inclou un monogràfic dedicat a “L’engany de la pseudociència”, coordinat per Angelo Fasce. No podria ser més oportú. La pseudociència és “un frau intel·lectual consistent en productes, pràctiques o idees alienes a la racionalitat científica que, en un acte d’enriquiment retòric de les seues dubtoses bondats, s’imposten com a ciència davant la societat”. Ací trobarem un tractament d’alt nivell, a càrrec d’especialistes, que desvela les claus de creences i pràctiques irracionals que, amb habilitat, es  disfressen de coneixement “alternatiu”. En un casos poden ser fantasies més o menys pintoresques o divertides, però en uns altres casos les pseudociències representen un perill molt seriós. Com ara les “medicines alternatives” amb derivacions del tipus de la negativa a les vacunes o dels tractaments sense cap garantia i sovint del tot contraproduents de malalties mentals. En tot cas, aquest és un terreny de recerca i de denúncia fonamental, que els científics fan molt bé de debatre, aclarir i airejar. Aquest monogràfic hauria de ser àmpliament llegit i debatut. Perquè està ple a vessar d’interès, de rigor, de suggestions de cara a una actitud crítica i desperta, il·lustrada, que hauria de difondre’s socialment –contra l’obscurantisme i les supersticions- en benefici de la comunitat. Un bon tema, per cert, per als mitjans de comunicació audiovisuals públics... que trobarien en aquesta revista una mina d’informacions i idees.

A les 152 pàgines del número 95 de Mètode  hi ha, però, moltes altres coses: entrevistes, etnobotànica, articles històrics, columnes sempre interessants (Jorge Wagensberg, Ramon Folch), una explicació esclaridora del fenomen de la “gota freda”, un debat sobre el reg per degoteig... En conjunt, ciència, naturalisme, pensament científic, cultura. Una defensa aferrissada de l’única font de coneixement amb garanties, basada en el mètode científic, l’estudi, la crítica, el debat, la prova i l’error, la demostració o la falsació de les hipòtesis...

Fa goig que la Universitat de València, seguint la tradició il·lustrada, publique aquesta gran revista, que fa un paper tan important de difusió de la investigació i de promoció de la cultura científica. Amb una trajectòria ja molt consistent, Mètode és una revista extraordinària que gaudeix d’un prestigi merescut.

Seguir leyendo »

Elogi de la dispersió: algunes lectures recents

El món dels llibres és infinit, o gairebé. Les fonts d’informació bibliogràfica han augmentat exponencialment i la disponibilitat de llibres nous o anrics s’ha acrescut tant que, segons com, podria atabalar. Una exuberància a la qual es pot accedir a través de les llibreries de fons, les de sempre, petites o mitjanes, i també les de vell, o a través de les Biblioteques, o de les cerques per Internet. Els llibres s’encadenen sovint com les cireres. Uns duen a altres. El panorama actual, justament quan tant es parla de la crisi del llibre i la lectura, és més atapeït que mai. Hi ha una gran diversitat d’enfocaments editorials assentats, alhora que sorgeixen noves editorials que fan propostes insòlites i molt dignes. Fa poc Adesiara, una editorial que publica sobretot traduccions de clàssics en català, presentava les darreres novetats i celebrava el seu èxit. Edicions del Buc, a València, ha renovat l’edició de poesia. Balandra, Andana, Onada, Vincle, Edicions 96, Lletra Impresa, entre altres, són petites editorials que arrisquen i ja donen mostra d’imaginació i qualitat prometedores. Les grans editorials, més concentrades que mai, tendeixen al producte estàndard, i al llibre de venda més o menys massiva. Sovint –tot i que no sempre- perden l’empenta i l’originalitat que tingueren en un altre temps, juguen sobre segur, rebaixen plantejaments i es centren en el best seller de baixa qualitat (com ara els premis Planeta) o en llibres d’autoajuda de variada inspiració. En una altra dimensió, hi ha editorials mitjanes que combinen una sòlida presència en el mercat amb l’ambició intel·lectual. Seria el cas, per exemple, de Galaxia Gutenberg o Acantilado, que demostren que l’exigència cultural pot fer-se un forat molt important al mercat del llibre. Entre nosaltres, Bromera és un exemple d’editorial mitjana fortament arrelada que tempteja terrenys que només ella, per la seua entitat, podria treballar amb èxit. Si se’m permet una opinió, li caldria un replantejament estètic a fons dels seus productes. I Afers, centrada en la història i el llibre més o menys acadèmic, o basat en la recerca acadèmica, també té la coherència i la qualitat com a marca de la casa.

Precisament Afers ha publicat fa poc un llibre molt considerable: Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, a cura de Ferran Archilés. Ara que va quedant clar que es problema real és el nacionalisme espanyol, com a límit per al desplegament de la democràcia, un volum com aquest que repassa aspectes molt diversos relacionats amb la problemàtica construcció nacional espanyola –en la ideologia i en la pràctica-, els partits polítics i la transició, certes facetes del catalanisme, el paper del Madrid autonòmic, etc., és del tot pertinent. La diversitat constitutiva (nacional, cultural, lingüística) ha estat de mal pair per a la cultura política espanyola. Un llibre coral, erudit, però a l’abast del lector interessat.

Fins fa relativament poc el nacionalisme espanyol com a objecte d’estudi era escassament atès. A hores d’ara la bibliografia comença a ser abundosa. Un altre exemple recent és el volum de Gustavo Alares Políticas del pasado en la España franquista (1939-1964), publicat per Marcial Pons, on el lector es pot adelitar amb capítols sobre la mitologia castellanista del feixisme espanyol, la celebració el 1943 (!) del Mil·lenari de Castella, la commemoració del V centenari dels Reis Catòlics, de Carles V, de la guerra de la Independència, etc. Memòria històrica? Sí, i tant, la del franquisme, selectiva i manipuladora, inscrita en el subconscient de generacions. Un gran llibre, del qual s’aprèn molt.

Seguir leyendo »

Enzo Traverso, l’historiador que cal llegir

Enzo Traverso, historiador.

Enzo Traverso és un historiador italià, nascut a Gavi (una petita població del Piemont) el 1957. Va estudiar a la Universitat de Gènova i a París, on es va doctorar a l’EHESS i va ser professor a França durant anys, concretament a les Universitats Jules Verne de Picardia i a la d’Amiens. Actualment és catedràtic d’Humanitats a la Universitat de Cornell, a Ithaca (Estat de Nova York), als Estats Units. De tant en tant viatja a Europa, i recentment estigué  de nou a València, convidat per la Universitat i per la Institució Alfons el Magnànim. Dic “de nou” perquè Traverso manté un lligam molt  sòlid amb València, ciutat on ha vingut diverses vegades a participar en col·loquis o impartir conferències, i on s’han editat diversos llibres seus.

L’obra que ha aconseguit fer Enzo Traverso és ja molt àmplia. Tan àmplia com sòlida. Perquè estem davant un historiador prolífic, especialitzat en la història política i intel·lectual del segle XX que tria acuradament els seus temes de recerca. Diria que els tria amb un sentit estratègic, mirant sempre d’esbrinar les claus d’una història traumàtica que –al llarg del segle XX- acabà desmentint les millors expectatives de civilització, transformació social, i utopia que havia nodrit l’esperit europeu en la seua època d’expansió i confiança il·lustrada, en la fase construens. Perquè el segle XX, sobretot la primera meitat, representa la fase destruens d’Europa, amb les dues Guerres Mundials, els feixismes, i l’Holocaust. Després vindria una llarga glaciació que migpartí el continent entre el “món lliure” (que incloïa, vés per on, l’Espanya de Franco) i l’Europa central i oriental, on imperava un socialisme despòtic i la dominació soviètica.

El 1989 realment va obrir una nova època. To allò s’acabà. Europa es va reunificar. El capitalisme triomfava sense competidor seriós, però alhora tots els vells esquinçaments tornaven a surar, en un context internacional que era nou, però no mancat de connexions amb el passat. La democràcia s’havia donat per descomptada, però a hores d’ara veiem que no és així. La ciutadania, els drets humans, les societats d’acollida, tot això tornava i torna de nou a ser qüestionat, davant la realitat multicultural, la immigració i l’arribada massiva de refugiats. La revolució conservadora i neoliberal malda per desfer l’Estat del Benestar i per desregular un capitalisme que, sense control, imposa la llei del més fort, provoca la desigualtat extrema i la polarització, i arrossega el món a la crisi social i a la desfeta econòmica, com en la dècada de 1930.

Seguir leyendo »

Els llibres d’Arcàdia

A poc a poc Montse Ingla i Antoni Munné han construït un projecte editorial i un catàleg excepcionals en el nostre panorama cultural. Els llibres de l’editorial Arcàdia són austers però magnífics, amb coberta tipogràfica de vegades i un aire de la tradició editorial alemanya, que com bé sabem és una de les millors. Interlineat i cos de lletra equilibrats i generosos, que conviden a una lectura còmoda. Però sobretot una selecció d’autors i de títols extraordinàriament ben orientada. El seu terreny és l’assaig accessible i el pensament contemporani, centrat en general en traduccions d’autors d’aquells que cal llegir, perquè se situen al cor dels veritables problemes i de les cruïlles del món actual.

Es tracta d’una editorial que progressa, que avança. Darrerament ha publicat obres tan significatives com Retrotopia de Zygmunt Bauman i, acabat d’arribar a les llibreries, De la traïció, d’Avishai Margalit. Llibres majors, després d’un seguit d’edicions de textos molt ben triats però de format i extensió menor.

De ZygmuntBauman n’havien publicat diversos títols abans d’aquest gran assaig pòstum en què el sociòleg polonès recentment desaparegut reflexiona sobre els perills del replegament dels anhels contemporanis cap al passat, cap a la refundació imaginària d’un passat que mai no va existir, com a reacció davant les incerteses d’un futur ple de mals averanys. La utopia retrospectiva, en “l’era de la nostàlgia”, contrasta fortament amb les utopies –optimistes i visionàries- que havien marcat la cultura occidental. Una reflexió oportuna i lúcida. Bauman es va prodigar molt i aviat va ser menystingut per alguns esnobs, però la lectura dels seus llibres és tothora estimulant i profitosa. Fins i tot per a dissentir-hi, sempre s’aprèn molt llegint Bauman.

Seguir leyendo »

El món dels llibres

“Incipit vita nuova”

En aquesta nova secció que avui encetem apareixeran ressenyes, lectures i consideracions sobre llibres, sobre l’ampli món del llibre en la nostra llengua i en altres llengües, des de la convicció que el llibre és un vehicle privilegiat de transmissió de saber i una font de plaer intel·lectual, d’eixamplament d’horitzons mentals, sense parió, per una sèrie de raons que s’aniran desgranant. O que hi apareixeran de manera implícita, comptant amb la complicitat del lector intel·ligent, al qual no caldrà insistir-li massa sobre la importància del llibre i la lectura, perquè n’és del tot conscient, sobretot si per ventura es sent atret i s’acosta als continguts que anirem desplegant. Sí que recordarem, arribat el moment, opinions molt fonamentades sobre aquestes qüestions, com les de George Steiner, Jorge Luís Borges o Joan Fuster, per exemple. Però tot al seu temps.

Vull fer referència, en aquestes pàgines, a llibres acabats de publicar, als nous llibres que marquen tendència, que són objecte de lectura compartida i de debat –als petits cercles on això, tan radical i tan fecund, encara es manté-, que són d’una actualitat roent.

Seguir leyendo »