eldiario.es

Menú

Elogi de la dispersió: algunes lectures recents

- PUBLICIDAD -

El món dels llibres és infinit, o gairebé. Les fonts d’informació bibliogràfica han augmentat exponencialment i la disponibilitat de llibres nous o anrics s’ha acrescut tant que, segons com, podria atabalar. Una exuberància a la qual es pot accedir a través de les llibreries de fons, les de sempre, petites o mitjanes, i també les de vell, o a través de les Biblioteques, o de les cerques per Internet. Els llibres s’encadenen sovint com les cireres. Uns duen a altres. El panorama actual, justament quan tant es parla de la crisi del llibre i la lectura, és més atapeït que mai. Hi ha una gran diversitat d’enfocaments editorials assentats, alhora que sorgeixen noves editorials que fan propostes insòlites i molt dignes. Fa poc Adesiara, una editorial que publica sobretot traduccions de clàssics en català, presentava les darreres novetats i celebrava el seu èxit. Edicions del Buc, a València, ha renovat l’edició de poesia. Balandra, Andana, Onada, Vincle, Edicions 96, Lletra Impresa, entre altres, són petites editorials que arrisquen i ja donen mostra d’imaginació i qualitat prometedores. Les grans editorials, més concentrades que mai, tendeixen al producte estàndard, i al llibre de venda més o menys massiva. Sovint –tot i que no sempre- perden l’empenta i l’originalitat que tingueren en un altre temps, juguen sobre segur, rebaixen plantejaments i es centren en el best seller de baixa qualitat (com ara els premis Planeta) o en llibres d’autoajuda de variada inspiració. En una altra dimensió, hi ha editorials mitjanes que combinen una sòlida presència en el mercat amb l’ambició intel·lectual. Seria el cas, per exemple, de Galaxia Gutenberg o Acantilado, que demostren que l’exigència cultural pot fer-se un forat molt important al mercat del llibre. Entre nosaltres, Bromera és un exemple d’editorial mitjana fortament arrelada que tempteja terrenys que només ella, per la seua entitat, podria treballar amb èxit. Si se’m permet una opinió, li caldria un replantejament estètic a fons dels seus productes. I Afers, centrada en la història i el llibre més o menys acadèmic, o basat en la recerca acadèmica, també té la coherència i la qualitat com a marca de la casa.

Precisament Afers ha publicat fa poc un llibre molt considerable: Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, a cura de Ferran Archilés. Ara que va quedant clar que es problema real és el nacionalisme espanyol, com a límit per al desplegament de la democràcia, un volum com aquest que repassa aspectes molt diversos relacionats amb la problemàtica construcció nacional espanyola –en la ideologia i en la pràctica-, els partits polítics i la transició, certes facetes del catalanisme, el paper del Madrid autonòmic, etc., és del tot pertinent. La diversitat constitutiva (nacional, cultural, lingüística) ha estat de mal pair per a la cultura política espanyola. Un llibre coral, erudit, però a l’abast del lector interessat.

Fins fa relativament poc el nacionalisme espanyol com a objecte d’estudi era escassament atès. A hores d’ara la bibliografia comença a ser abundosa. Un altre exemple recent és el volum de Gustavo Alares Políticas del pasado en la España franquista (1939-1964), publicat per Marcial Pons, on el lector es pot adelitar amb capítols sobre la mitologia castellanista del feixisme espanyol, la celebració el 1943 (!) del Mil·lenari de Castella, la commemoració del V centenari dels Reis Catòlics, de Carles V, de la guerra de la Independència, etc. Memòria històrica? Sí, i tant, la del franquisme, selectiva i manipuladora, inscrita en el subconscient de generacions. Un gran llibre, del qual s’aprèn molt.

Deia més amunt que uns llibres porten a uns altres. Per exemple, el 2014 va aparèixer una extensa biografia política de Werner Scholem, el germà de Gershom Scholem (Ralf Hoffrogge, Werner Scholem. Eine politische Biographie, 1895-1940, UVK Verlag), que segons he llegit ha estat traduïda a l’anglès. Gershom Scholem (1897-1982) fou un gran pensador i un erudit, màxima autoritat en la mística i la Càbala jueves. Amic de joventut de Walter Benjamin (i de Hannah Arendt), es decantà pel sionisme i emigrà als anys vint a Palestina. Durant prou temps, insistí a Benjamin perquè fes el mateix, però aquest no es va decidir. Werner Scholem fou també sionista, però es decidí finalment pel comunisme i fou un actiu dirigent del Partit Comunista Alemany fins que topà amb Stalin i en fou expulsat el 1926. El 1940 fou assassinat al camp de concentració de Buchenwald. El germà de Walter Benjamin fou també comunista, diputat, i metge en barris obrers de Berlín, i fou assassinat igualment en un camp de concentració, el de Mauhausen, el 1942. Walter Benjamin i Gershom Scholem foren molt amics. Els dos tenien germans comunistes que acabaren assassinats pels nazis. La seua relació intel·lectual fou intensa. El 1987 J. F. Yvars (un esperit sempre inquiet, persona informada) publicà, amb Vicente Jarque, la traducció del llibre de Gershom Scholem Walter Benjamin. Historia de una amistad (Península), que sempre m’ha paregut una meravella de llibre. Sionisme, erudició, filosofia, cultura, comunisme, en les cruïlles del segle XX. Què ens explica? Entre altres coses, que tot plegat fou molt –però molt- més complex i subtil que les visions sumàries que de vegades ens n’arriben.

Llibres nous, llibres vells. Unes lectures duen a altres. L’atzar també hi té un paper destacat. La iniciativa d’un editor fa arribar a les taules de les llibreries volums ignots, o inesperats, que ajuden a fer descobertes estranyes. És el cas del petit llibre de Simone Weil El geni d’Oc. Reflexions sobre la civilització occitana medieval (J. J. de Olañeta, Palma, 2017), que reprodueix bàsicament un parell d’articles que la filòsofa havia publicat al núm. 249 de la revista Cahiers du Sud el 1942, en un número espacial dedicat a Génie d’Oc et l’homme méditerranéen. En la introducció, Jordi Quingles subministra la informació contextual escaient. Fa pensar, aquest petit llibre. D’entrada, la deriva mística i el pensament espiritualista de Weil no expliquen gaire, més aviat no gens, la naturalesa de la societat occitana abans de la seua destrucció. I en aquell any de 1942, què volia dir exactament aquesta reivindicació? Quins perills i quina significació de fons, enmig del devessall tràgic d’Europa, tenia aquesta publicació de Marsella, els Cahiers du Sud? No pot sorprendre la reserva i la protesta implícita que va manifestar llavors Louis Aragon.

Finalment, faré esment de dos llibres que no sé si han tingut la recepció que mereixen però que bé podrien atraure l’atenció del lector curiós. Cafarnaüm, de Jaume Subirana, publicat a Bromera el 2016 és un compendi d’anotacions de dietari que combina registres diferents, alguns més lleugers, altres més profunds, però que manté el to i l’interès, que és el derivat d’un mosaic d’incitacions i pensaments espurnejants. L’altre és L’amic de la Finca Roja (Tusquets, 2017), de Mercè Ibarz, en el qual l’evocació de Carlos Pérez és tothora present. Un conjunt d’assajos diversos, una aproximació a la personalitat de l’amic, textos sobre Mercè Rodoreda, sobre l’Equip Crònica, sobre Fontana Rosa (la vil·la on va viure Blasco Ibáñez, a Menton), sobre art, literatura, cinema, i vida, mirant de trobar vincles entre unes coses i altres. Un llibre altament recomanable. València hi és ben present, de la mà de Carlos Pérez, de l’IVAM, de la memòria i la reflexió sobre el que hauria estat possible i el que fou, sobre la realitat i el desig.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha