“Incipit vita nuova”
En aquesta nova secció que avui encetem apareixeran ressenyes, lectures i consideracions sobre llibres, sobre l’ampli món del llibre en la nostra llengua i en altres llengües, des de la convicció que el llibre és un vehicle privilegiat de transmissió de saber i una font de plaer intel·lectual, d’eixamplament d’horitzons mentals, sense parió, per una sèrie de raons que s’aniran desgranant. O que hi apareixeran de manera implícita, comptant amb la complicitat del lector intel·ligent, al qual no caldrà insistir-li massa sobre la importància del llibre i la lectura, perquè n’és del tot conscient, sobretot si per ventura es sent atret i s’acosta als continguts que anirem desplegant. Sí que recordarem, arribat el moment, opinions molt fonamentades sobre aquestes qüestions, com les de George Steiner, Jorge Luís Borges o Joan Fuster, per exemple. Però tot al seu temps.
Vull fer referència, en aquestes pàgines, a llibres acabats de publicar, als nous llibres que marquen tendència, que són objecte de lectura compartida i de debat –als petits cercles on això, tan radical i tan fecund, encara es manté-, que són d’una actualitat roent.
Sí, per descomptat. Com ara L’ordre du jour, d’Éric Vuillard, el darrer premi Goncourt, acabat d’aparèixer a França i que una bona amiga em va portar directament de París. Té tot el meu agraïment. Perquè aquest llibre breu, condensat, de només 150 pàgines, és una meravella: ben escrit, pulcrament editat, innovador, un llibre que enganxa... La història dels tractes entre els grans industrials alemanys i Hitler, el rerefons de l’inquietant ascens del pitjor monstre del segle XX (i tenia molt competència, no cal dir-ho) a la respectabilitat, a l’acceptació per les elits dels diners, de la gran empresa, dels grans interessos, cosa que li permeté fer el salt al poder. Un relat sense concessions que talla l’alè. Editat magníficament, amb lleugeresa i elegància per Actes Sud. Per cert, l’editora d’Actes Sud, una senyora molt preparada, és ara ministra de Cultura amb Macron. França marca la diferència: encara. (Sembla que el llibre s’està traduint ja a tot drap al català i també al castellà).
Però sobretot voldria prestar una atenció especial a l’esforç editorial valencià. Perquè s’ho mereix. Els editors i editores valencians publiquen cada vegada més i millors llibres. I cal deixar-ne constància. Cada vegada s’organitzen més i millor, amb idees originals i imaginatives (la Plaça del Llibre, Santa Llúcia...). Amb gent espavilada i insistent, que viu del seu treball i no ho espera tot de les subvencions o del pressupost. Per descomptat, confien també en les subvencions a les quals tenen tot el dret, però han deixat enrere –i és una gran notícia- l’enfocament subsidiari i trepitgen el dur camí de construir empreses i una indústria que es puga valdre per si mateixa. I compten amb un gruix creixent d’escriptors i escriptores que no tenen la visibilitat que caldria, però que fan propostes literàries qualitativament molt dignes i que haurien de ser objecte de consideració i de seguiment.
El context més ampli de l’edició en català serà seguit amb atenció, com també l’edició de llibres en castellà (i altres llengües). Llibres actuals, com ja he dit. Però també recuperacions i suggestions una mica laterals o bandejades, i que s’han de tindre en compte. Per què no? A tall d’exemple, em sembla molt interessant un llibre difícil de trobar, que no he vist comentat enlloc: Joan Josep Rovira Climent, Breu Tractat de Filosofia Rural (Tartaruga edicions, 2014). Un seguit de reflexions sobre l’home, la tècnica, l’arrel profunda en el món rural i el desbordament tecnològic, a partir del llibre de Günther Anders L’obsolescència de l’home, traduït per Josep Monter al castellà (a l’editorial Pre-Textos), qui en fa també el pròleg d’aquest volum. Reflexions competents sobre els esquinçament del món actual, amb una veu mesurada i gens arbitrària. Així mateix em sembla interessant un altre llibre que corre el perill de passar desapercebut: Vicent Micó, Reflexions des de Turballos(PAM, 2017), un recull d’articles d’opinió entre 1988 i 2014 obra d’un pensador arran de terra d’inspiració profundament cristiana que té com a referents, en les seues reflexions sobre temes de gran entitat (“Déu i la llibertat”) o bé de no tanta ambició (“El desdejuni”, “L’oli ecològic”), Jesús de Natzaret, Joan de la Creu, Gandhi, etc. Turballos és un llogaret a la comarca del Comtat on s’han aplegat en diversos moments grups de reflexió, al voltant de Vicent Micó, sobre la vivència de l’evangeli, el país, la llengua, la natura, l’església valenciana, el destí del planeta, la pobresa... No cal compartir creences, això va més enllà. Una sensibilitat realment desperta, que aborda amb desimboltura i autenticitat la problemàtica del món actual... vista de d’un petit indret al peu de la Serra de Mariola.
Perquè hi ha llocs màgics al País Valencià. On s’encalma la natura i es veuen nítids els estels, que conviden al pensament seré. Un d’aquests llocs és, sens dubte, l’ermita de Llutxent, restaurada i habitada al seu temps per Alfons Roig, al qual dedicarem més endavant una atenció especial. Recentment s’ha pogut veure al MUVIM de València una exposició sobre Alfons Roig “i la generació del 27”, comissariada per Rosa Mascarell Dauder. A hores d’ara l’exposició es troba a Gandia. Una magnífica ocasió per a tornar sobre la personalitat d’Alfons Roig, magnètica no sols per la seua familiaritat amb l’art contemporani, i la seua aportació a airejar l’ambient resclosit del franquisme en el terreny artístic, sinó també com a capellà humanista, culte i conciliar avant la lettre... Alfons Roig fou un dissident del nacional-catolicisme i un esperit lliure enmig de les constriccions eclesials (igual com també hi havia esperits lliures enmig de les constriccions del Partit per antonomàsia, el PC). Un vertader personatge, un homenot, amic d’Eugeni d’Ors, de la vídua de Kandinsky i de Maria Zambrano...
Arran d’aquesta exposició ha aparegut un catàleg que no té pèrdua (Alfons Roig i la generació del 27, MUVIM, 2017), ple de treballs interessants, i també l’Epistolario Alfons Roig Maria Zambrano, 1955-1985, a cura de Rosa Mascarell Dauder (IAM, 2017). Rosa Mascarell fou secretària personal de Maria Zambrano i té informació i documentació de primera mà. Una aportació molt digna i exemplar. Per cert que el MUVIM té això, que irregular com és presenta també de tant en tant coses sorprenents i inesperades, imprevisibles. Una virtut, certament... enmig de tanta previsibilitat ben engreixada.
La vida dels llibre és també el batec de la cultura, el batec del país, la materialització en uns objectes singulars i útils dels esforços, els treballs i les dèries d’un conjunt d’homes i dones que es fan càrrec de l’herència cultural d’un poble, que la connecten al món, que la refan i l’enriqueixen, que hi aporten saba nova. La cultura és això, com va dir aquell, corregir i augmentar. I és una necessitat de primer ordre, a poc que hi pensem.
Els valencians hem oscil·lat històricament entre l’agricultura i la cultura. En l’agricultura hem excel·lit sense cap mena de dubte. Potser que ara li donem, a la cultura, la importància que li pertoca. Ja és hora!
0