Zero responsables

Com tantes altres matèries objecte de manipulació en la lamentable trajectòria informativa de Canal 9 durant els anys de ferro del control del PP, les informacions sobre l’accident del metro esdevingut el 2006 a València van passar al llarg del temps per moltes mans i avui ningú se sent involucrat en la seua factura. Tampoc se senten culpables els exdirectius de la cadena (no diguem els polítics) de la línia editorial (per anomenar-la d’alguna manera) seguida amb les víctimes del succés i la seua protesta, en el que va ser una autèntica estratègia del silenci.

La comissió d’investigació de l’accident creada en les Corts Valencianes gràcies a la nova majoria parlamentària, que ha fet desfilar personatges totpoderosos llavors en les institucions (com ara Camps i Cotino, atés que Barberá ha pres el costum de no donar la cara) i a manaires en Ràdio Televisió Valenciana (Pedro García i Lola Johnson, sense anar més lluny), ha confirmat una cosa que les víctimes de l’accident ja sabien: 43 morts, 47 ferits, 0 responsables.

L’espectacle, no per previsible, és menys sinistre. Un Camps patètic va negar haver fet res malament i va dir que no sabia res d’instruccions impartides a Canal 9 o als tècnics i als directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana que van acudir a la infame comissió exprés que va muntar el PP arran del descarrilament i va tancar en unes poques setmanes. Segons la llavors gerent de l’empresa pública que gestiona el metro de València, Marisa García, no va haver-hi intenció d’alliçonar ningú quan una consultora va passar per escrit als compareixents abans d’acudir a les Corts “reflexions” consistents a afirmar “que el que ha ocorregut ha estat un accident, la causa del qual ha estat l’excés de velocitat”, i que “no pot atribuir-se a cap deficiència tècnica ni a cap desistiment de responsabilitat”.

En efecte, de responsabilitat, cap ni una. Encara que periodistes de Canal 9 com Frederic Ferri hagen detallat el clima de control i tergiversació regnant en la televisió pública pel que fa a aquell accident tan inoportú que va fer ombra només uns quants dies a la triomfal visita de Benet XVI a València –“la cobertura del papa era intocable”, va explicar en unes declaracions que l’honoren–, l’exdirector general ha assegurat als parlamentaris que “va haver-hi rigor” a l’hora de tractar els fets “en compte d’especular”. I Lola Johnson ha anat una mica més lluny: “Nosaltres no féiem el que feien altres, nosaltres féiem periodisme”.

Era un periodisme sui generis. “Només una versió va tenir dret a ser exposada”, assenyala l’informe elaborat per la Unió de Periodistes Valencians per a la comissió parlamentària sobre la informació que Canal 9 va fer de l’accident i que condensa la intencionalitat de la cobertura en un exemple: l’espai en què la televisió autonòmica va resumir els esdeveniments més importants d’aqueix any va dedicar nou minuts a la visita del Papa i només un a l’accident del metro. És clar que el que es va ometre, el que es va ignorar o el que es va tergiversar segurament procedia de “la utilització política que altres feien de l’accident”, en simptomàtica fórmula esgrimida per Johnson, sempre disposada a trobar les responsabilitats que s’espolsa de damunt en adversaris reals o ficticis, encara que foren enemics sobrevinguts, molt a pesar seu, com aqueixos familiars de víctimes tan molestos que clamaven des d’una plaça i quasi no van existir per a Canal 9 quan ella el dirigia.

I no pot al·legar el PP ni poden fer-ho els seus comissaris polítics en la radiotelevisió pública que la deriva passara desapercebuda. Ja el 2002, la Unió de Periodistes havia atorgat al comité de redacció de Canal 9, quan encara n’hi havia, un dels seus premis Llibertat d’Expressió per haver denunciat la manipulació en la cadena. La mateixa RTVV va informar del fet… però en va ometre el motiu, com si haguera rebut el reconeixement la mateixa empresa. Deia Susan Sontag que la mentida és la forma més simple d’autodefensa.