eldiario.es

Menú

Censura i política

- PUBLICIDAD -

Els debats que la moció de censura contra Rajoy presentada per Podemos ha provocat tant a l’opinió pública com a les sessions de les Corts denota una fractura immensa entre les cultures polítiques i la noció de democràcia al nostre país. I això no sols afecta als polítics en actiu. Un ample ventall d’opinadors, sindicalistes, militants, periodistes i gent de bé, va desqualificar d’entrada la iniciativa d’Iglesias pel simple fet de què no tenia opcions de guanyar. Si no pot guanyar, per què proposa una censura al govern? Els que d’aquesta manera han argumentat, sembla que entenen la política essencialment com a una estratègia per guanyar la partida i derrotar l’adversari. La política –permeteu-me la comparació- com un combat per obtenir l’única cosa que de debò importa: el poder que atorga ocupar les institucions i governar l’economia. La democràcia esdevé així una caricatura, una mena de sistema reglat de mesura de vots, un instrument per calcular qui té major nombre de supporters, i eixe guanya, domina i controla. Mirat així, la ideología política es redueix a estratègia: la que consisteix en estar capaç d’obtenir els vots necessaris per guanyar i adaptar les idees i els programes al que demana el votant.

La moció de censura de Podemos i les intervencions dels representants dels grups parlamentaris han estat una excel·lent exhibició de qui és qui en la política espanyola actual, una cartografia molt nítida del mapa, dels límits i les fronteres, de les explicitacions i les ambigüitats. Ara sabem una mica millor què és el que cadascun busca, i de quina manera entén l’exercici de l’acció parlamentària i del debat deliberatiu.

Amb independència del resultat i, fins i tot de l’acord o el desacord amb les idees expressades, aquesta radiografia implacable de disset hores de diàleg, ens permet perfectament diferenciar els qui malden per fer gran la política i els qui fan tot el possible per denigrar-la, convertint-la en una simple partida d’enginyosos trilers. Diuen alguns que certs partits polítics tenen com a estratègia parasitar les institucions. La metàfora és encertada però no és exacta del tot, perquè de fet més que parasitisme és depredació. Una depredació que va més enllà de les institucions, s’apodera dels agents econòmics i destrueix la natura i la dignitat. Els paràsits poden establir relacions de simbiosis amb l’hoste, però els depredadors acaben sempre amb la presa. No faça cas ni de l’aritmètica ni del que diuen els demòcrates de calculadora, senyor Iglesias: la moció de censura ha estat tot un èxit.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha