Com una casa sense llibres

Convindran amb mi que existeix un tràmit inevitable quan es visita a uns amics que estrenen vivenda: el moment mundialment conegut com “ensenyar la casa”. Cal recórrer una a una les estances atenent a les explicacions dels amfitrions, habitualment orgullosos del seu mobiliari, equipament i decoració. Supose que en eixe recorregut cadascun ens fixem en allò que més ens interessa, ja siguen mobles, quadres o aparells electrònics; jo ho faig en els llibres, i segur que no sóc l'únic. M'interessen les biblioteques perquè diuen molt de les persones: què lligen i, de manera indirecta, què pensen i amb què s'emocionen. Per a mi són l'ànima d'una casa.

Sempre m'ha semblat trist comprovar que hi ha llars sense llibres. Succeeix en cases humils però també en habitatges immensos i luxosament equipats que denoten el poder econòmic i la falta de cultura dels seus propietaris. Ja poden ensenyar-me jacuzzis o pantalles gegantes i ultraplanes, que si veig les prestatgeries ocupades únicament per fotos o figuretes de porcellana em dóna el baixó. Tantes comoditats materials i tan poques inquietuds intel·lectuals retraten bé la buidor d'algunes vides.

La imatge d'una casa sense llibres em ve al cap cada vegada que pense en la política cultural del PP durant els seus vint anys de govern en la Generalitat. Una gran inversió en infraestructures -a major glòria dels comptes de resultats d'empreses de construcció amigues- però la més absoluta desatenció, quan no menyspreu, als creadors i professionals de la nostra cultura. Molt de continent -Ciutat d'açò, Ciutat d'allò...- però poc de contingut, sempre programat en funció de criteris partidistes aliens a les necessitats d'uns sectors -editorial, teatral, artístic, audiovisual...- que han sobreviscut en la més absoluta penúria per un exercici de resistència militant.

Ara, amb el canvi de govern, es percep una altra política. Col·lectius fins ara proscrits són rebuts en la Generalitat i en pocs dies hem tingut diverses mostres del compromís del Consell amb la cultura del nostre país. Divendres passat 20 de novembre, aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc, es va celebrar el Dia del Llibre Valencià amb un acte d'entrega de premis als millors llibres i llibreries presidit pel conseller Marzà, que també va acudir, com un visitant més, a la Plaça del Llibre celebrada al centre Octubre. No va faltar tampoc el màxim responsable de la política educativa i cultural a la Nit d'Escola Valenciana el dissabte 21 a Alginet. I el diumenge 22 en el Palau de la Música va haver-hi ple d'autoritats, amb el President de la Generalitat al capdavant, per al lliurament dels premis a la música en valencià organitzats pel Col·lectiu Ovidi Montllor.

Els nostres escriptors, artistes i professionals de la cultura poden per fi respirar després de dues dècades d'asfíxia política. Ara falta acabar amb l'econòmica perquè puguen també menjar. En eixe sentit, són importants els plans anunciats de foment de la lectura o de la música, i especialment trascendents els treballs parlamentaris per a la recuperació d'una radiotelevisió que ens segueix costant uns diners que caldria dedicar a fer efectiu el dret a la informació, la promoció de la nostra llengua i l'impuls del sector audiovisual.

El diumenge 29 es compleixen dos anys del fatídic tancament de RTVV, decidit unilateralment per Alberto Fabra per a complir els desitjos de Rajoy, Montoro i Pedro J. Els qui vam estar aquella nit als platós i als passadissos del Centre de Producció de Programes de Burjassot no oblidarem mai l'experiència viscuda. Els qui creiem en la necessitat de mitjans de comunicació públics -de qualitat i en valencià, per descomptat- no defallirem en l'exigència als partits que conformen el govern i la majoria parlamentària perquè complisquen les seues promeses electorals. Ja sabem que no és fàcil però sí absolutament necessari. Han de retornar l'ànima de la cultura a una casa que el PP ens va deixar sense llibres… i sense televisió.