eldiario.es

Menú

Connexió galaico-valenciana

- PUBLICIDAD -

Durant dècades les joves generacions de valencians interessats per la política, llevat de singulars excepcions, s´han decantat per orientar-se cap a Ponent o Tramuntana. Inapreciable, per tant, s´ha tornat la influència provinent de Galícia.

Vols dir? Haberla, hayla.

Efectivament, de l´oest han arribat, per contagi de les conjuntures polítiques, maneres de fer política que han tingut èxit a casa nostra.

Els valencians teníem uns estàndards econòmics i socials superiors als de les antípodes estatals, tot i que a nivell polític i decisori la consciència de perifèria era indubtable. Ara que ja som oficialment pobres, tal volta podrien catalogar-nos Rokkan i Urwin també com als gallecs: perifèria marginal.

Resulta complicat trobar més coincidències. I de lingüística no sóc especialista. Però comencem pel principi. On va aconseguir aquell PP recentment refundat la seua primera victòria de magnitud? En efecte, a Galícia. No obstant, interessa ara més el com que el quan. El triomf es va obtindre assajant la primera regionalització d´un PP que tractava de llevar-se de damunt, llavors, el llast de l´estigma aliancista de refractaris a les autonomies. González Lizondo, amb la seua retòrica característica, es va fer ressò de la mutació en un míting de 1993 a Dénia: “Fraga era español y centralista hasta que fue elegido presidente de la comunidad gallega, y entonces se hizo más nacionalista que la madre que lo parió”. No tan lluny estava la transformació del PP en el gran partit regional valencià i, en conseqüència, la fagocitosis d´UV. I és que a finals dels noranta començaren els homenatges populars a l´himne i la senyera i la dècada acabà amb l´operació de compra de voluntats polítiques més salvatge, vergonyosa i subvencionada per l´erari públic de la història de la democràcia espanyola.

D´altra banda, la influència galaica arribava també als partits autòctons de defensa de la perifèria. La unificació de l´oferta nacionalista a Galícia –i a Canàries- havia provocat un efecte multiplicador a nivell de resultats electorals des de principis dels noranta. Per ací eren els temps del nacionalisme moderat i centrista d´UV i del revisionisme del BNV. La conjunció dels enemics íntims estava en totes les travesses –i en totes les campanyes de JV- i Héctor Villalba mostrà les cartes primer: “la sociedad habrá de elegir en las elecciones qué nacionalismo quiere”. Els dos volien ser socis majoritaris. Al remat, ni l´un ni l´altre.

En l´ambient, com no, el precedent electorat més immediat: el sorpasso del BNG a la coalició PSdG-EG-OV al 1997. Mateix any del Congrés de l´Eliana, el qual representa el trànsit de la UPV al BNV. I innegable la inspiració paradigmàtica del model del BNG com a front d´integració sobiranista.

Fins ací arriba esta breu història contemporània de la connexió atlàntica de la política valenciana. Ara són els del BNG els que han de vore la secessió d´una Anova que, per la seua part, també es dividix internament.

Serà que estos gallecs ja comencen a parèixer un poquet més valencians.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha