Declaracions d’amor

“He hagut de raptar-te perquè em pugues conéixer a fons. Estic segur que llavors t’enamoraràs de mi, com jo n’estic de tu. Tinc 23 anys i 50.000 pessetes, i estic sol al món. Miraré de ser un bon marit per a tu i un bon pare per als teus fills”. Molta gent deu recordar aquesta escena d’Átame, una de les pel·lícules més bones d’Almodóvar, en què el personatge desarrelat d’Antonio Banderas segresta l’actriu pornogràfica interpretada per Victoria Abril. Una passió captivadora amb final feliç al ritme del “Resistiré” del DúoDinámico.

“Tinc 66 anys i des dels 22 que treballe. No sóc ni d’esquerres ni de dretes. He fet molt per la Comunitat Valenciana i per Espanya”. Si fa no fa, això ens va dir a una companya diputada i a mi un gran empresariben conegut, amb vincles familiars i políticsimportants, al principi d’una tensa reunió en el grup parlamentari d’Esquerra Unida. Havíem denunciat diferents operacions ruïnoses regades amb diners públics en l’època de Camps i aquest home no suportava que el seu nom isquera a la palestra. No van igual de bé els focus a la llotja que al jutjat.

No sé quin tipus de connexió mental va fer que jo relacionara immediatament les dues declaracions d’amor. La del xaval que s’havia escapat d’orfenats i de reformatoris amb la del prohom acostumat a obtenir homenatges i plusvàlues. Tots dos posen el “jo” per davant i conceben l’ésserpretesament estimat únicament com a objecte de la seua pròpia realització personal. En la ficció, Ricky vol posseir Marina per a aconseguir la normalitat formant una família; en la realitat, Fernando declara el seu amor a la pàtria mentre exigeix als governants que el salven de l’estafa de la Fórmula 1 socialitzant les pèrdues milionàries de Valmor. Hipocresia.

Jo, com tants altres, sospite dels que s’embolcallen amb la bandera i canten l’himne a plens pulmons per amagar el so –clic– de la seua caixa registradora. Des dels Pujol fins als Borbó, passant per l’ambaixador de la marca España i Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, Santiago Calatrava. Tots els seus camins porten a Suïssa, perquè el capital no té altra pàtria que la del benefici. Que li ho diguen, sinó, a Amancio Ortega, per unes hores l’home més ric del món, que va rebre del govern de Zapatero l’Ordre del Mèrit Civil per haver alçat un empori sobre l’explotació de les dones i de les xiquetes que cusen roba de Zara al Marroc, a la Xina o a l’Índia.

Per això, quan sent el president del BBVA lloar Ciudadanos perquè “sempre ha cregut en la unitat d’Espanya”, arribe immediatament a la conclusió que el banquer és un dels que ha comprés perfectament el programa d’Albert Rivera: ultraliberalisme econòmic en píndoles rojigualdas per a votants despistats. És a dir, la recepta de la dreta espanyola de tota la vida amb un toc de modernitat i sense complexos.

Al País Valencià hem patit una variant encara més nociva de la mateixa enganyifa patriotera, aplicada contumaçment pel PP durant vint anys: l’apropiació massiva de cabals públics al crit tribal de “no mos fareu catalans”. I no sembla que haja canviat molt el fil argumental de l’actual oposició bicèfala si veiem les diatribes d’Isabel Bonig i de Carolina Punset des de la trona parlamentària. Els preocupa molt que “Espanya es trenca”, però molt poc que els espanyols continuen triturats per les polítiques de retallades que imposa la seua ortodòxia econòmica.

Senyories, menys amor a la pàtria i més als seus compatriotes.