eldiario.es

Menú

Dubtes a la meua nevera

- PUBLICIDAD -

Hui he repassat, per enèsima vegada, la llista de tasques pendents sense que hi haja hagut cap progrés significatiu ni haja resolt cap dels dilemes que em turmenten l’esperit.

Encara no sé si sóc partidari de donar suport al ple sobiranista català o d’oposar-m’hi. No m’incline ni per Iniciativa ni pel Bloc. Mire d’entendre’m pel que fa al fitxatge d’Irene Lozano pel meu amic Pedro Sánchez, si és més d’unió o de progrés. I fa mesos que no avance quant a allò de creure Bárcenas o Rajoy.

A la porta gran de la meua nevera s’acumulen les notes adhesives que em convoquen a resoldre urgentment tantes disjuntives. Per exemple: el Nou d’Octubre em vaig quedar al costat de Joan Ribó a les portes del temple reivindicant el caràcter laic de la processó, però, al mateix temps, a l’ombra de la “senyera” vaig mussitar una novena per congraciar-me amb el cardenal Cañizares. Perquè... Estem segurs els valencians que podrem sobreviure a l’infrafinançament de Rajoy i a la ira de Déu al mateix temps i en una sola legislatura? No ho veig clar.

De menut em vaig fer del Barça, no per la mala influència del pancatalanista claustre de professors que em va tocar, sinó per no haver de decantar-me pel València o pel Llevant. Ni tan sols vaig aconseguir decidir-me, al seu dia, entre Bisbal o Bustamante. I encara ara, al cap de més de vint anys del meu primer congrés del PSPV, no he pogut contestar amb rotunditat la pregunta que aquell vell militant em va fer en la mesa de credencials: ”I tu, xiquet, què eres, lermista, ciscarista o renovaor?”. Això de “renovar” ja no és la qüestió. No sembla prudent emprendre una comesa tan espinosa en els temps de govern. Però allò d’haver de triar entre el “lermisme” i el “ciscarisme” encara ara em dóna maldecaps, perquè a veure qui l’encerta a l’hora de decidir-se entre el poder i la immortalitat.

I ara, per complicar-ho tot encara més, alguns amenacen de constituir coalicions que plantegen disjuntives tan complexes que ni tan sols s’acaben elegint entre Puig i Oltra. Perquè, si et decideixes per la meua estimada Mònica, després hauràs de tractar un altre matís: si triaràs Mònica-Mònica; o Morera; o Montiel. Si tries Morera, hauràs d’afinar entre Nomdedeu o Fran Ferri. I si apostes per Montiel, hauràs de discriminar, abans de trobar un acomodament definitiu, entre Montiel i la seua “casta dirigent d’alegres professors” o els autèntics guardians de l’esperit del cercle que resisteixen amagats per les muntanyes de la ciutat de València.

En aquesta frenètica decisió a què sembla abocat l’humà modern, comence a plantejar-me seriosament que no hi ha res de més revolucionari que la indecisió militant. Potser, la negativa contumaç a prendre partit siga l’acció més eficaç contra un sistema que alimenta tertúlies, estadis, urnes i trinxeres amb la falsa necessitat d’alinear-se amb un bàndol.

Em sembla que em compraré un sac de roses de dacsa aquestes eleccions i seuré amb la meua amiga Salut a veure com aquest país, que, tot i que en llig el nom en el meu DNI encara no tinc decidit que siga el meu per sempre, s’afona en el caos, l’independentisme i el desgovern. Estic gairebé segur que ha arribat el dia de prendre’m un descans ben merescut com a ciutadà militant i relaxar en altre temps els meus tensos maxil·lars mentre faig apostes silencioses sobre qui pegarà la primera manotada a les ulleres de qui.

Potser així, si per un moment deixe d’ocupar-me d’un “dilema tan gran”, finalment trobe temps per als altres dubtes que encara no he resolt: els dubtes sobre qui genera tanta pobresa, qui alimenta tant de fanatisme, com i qui atendrà la meua salut o l’educació dels meus fills. Aquests dubtes que algú sembla voler que s’obliden a l’altra porta de la meua nevera: la del congelador.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha