Esquilant transparències

Ahir van comparéixer els candidats a ocupar un lloc en el nou Consell de Transparència que han d’elegir les Corts Valencianes. Aquest òrgan de nova creació té com a comesa principal vigilar el compliment de la llei que el crea. Cinc candidats per a quatre llocs. Cinc propostes de cinc grups parlamentaris. Mal comencem.

Vaja per davant que, després de conéixer els currículums respectius dels candidats i les candidates, no tinc res a objectar sobra la idoneïtat de cap dels noms proposats. Tots sembla que reuneixen els requisits necessaris per a exercir amb autoritat la tasca que la llei els encomana. Només la portaveu de Ciutadans, que sempre que decideix tocar sense partitura acaba trencant un piano, ha posat entrebancs a la candidata socialista per les filies ideològiques d’Emilia Bolinches. Aquest fet és curiós en la líder d’un partit en què l’estructura de quadres s’ha nodrit en bona part d’un còctel de dretes en desbandada i en què, també, si parlem de tarannà demòcrata, no hi falten ingredients que no han d’envejar gens el chavisme veneçolà.

Però patinades a banda, el procés previ a l’entrada en funcionament d’aquest òrgan ha posat de manifest no poques contradiccions ideològiques que haurien d’ajudar a les seues senyories a reflexionar sobre la naturalesa i la utilitat real d’aquesta mena de procediments de selecció.

Per començar, cal recordar que és el PP el que redacta la llei que regula el procés d’elecció dels membres d’aquest òrgan. És el PP el que estableix que en seran quatre –i només quatre– els membres. És el PP el que determina que seran elegits per la menys exigent de les majories qualificades: tres cinquens en compte de dos terços. És al capdavall el PP el que dissenya una llei pensada per a excloure l’oposició de l’òrgan de control que la mateixa norma proposa. I aquesta afirmació no es basa en l’opinió d’un servidor. Aquesta afirmació se sosté sobre la pràctica consolidada del PP, tant autonòmic com nacional, que ha copat i expulsat l’oposició de tants consells, comissions i òrgans de control com ha pogut. I paradoxalment, si no s’hi posa remei, serà el PP en virtut de la seua pròpia norma el que quede fora d’aquest consell.

A parer meu, que el principal partit de l’oposició i el grup format pel nombre més gran de diputats no done suport amb els seus vots a la nòmina d’integrants del Consell de Transparència és una notícia pèssima. Proporcionarà una excusa perfecta per a deslegitimar la seua acció als que mai han practicat els principis que inspiren la llei que només van impulsar in extremis, en els últims dies del pànic i per motius electoralistes.

Si mai volem dotar-nos d’òrgans realment independents, capaços de fiscalitzar l’acció dels diferents actors institucionals, econòmics i polítics presents en l’àmbit de la cooperació, la cultura, l’audiovisual o la gestió d’una futura televisió pública, per esmentar-ne alguns exemples, cal que posem fi a la fórmula “a proposta del grup parlamentari”. Si es tracta de dotar de credibilitat aquesta mena de consells, cal que, escoltats els diferents grups parlamentaris, la proposta tinga l’origen formal en l’òrgan que representa institucionalment el poble valencià, que és el Consell, perquè siga validada posteriorment per una majoria qualificada exigent, mai no inferior a dos terços del parlament en què aquest mateix poble està representat del tot. Aquest procés ha de tenir com a objectiu forçar els diferents partits a implicar en aquesta tasca els homes i les dones de reconegut prestigi i independència capaços d’atraure el consens necessari per a obtenir, si no la unanimitat, sí una incontestable majoria que aporte a l’instrument fiscalitzador la més gran de les legitimitats.

Aquest és, sens dubte, un mal començament per a un òrgan necessari. Però aquest és també el resultat, no ho obliden, del disseny pervers d’una norma pensada per a tallar al seu gust la seua pròpia llana per aquells que hui probablement eixiran esquilats.