Filantropia sanitària

La Fundació Bill i Melinda Gates o la Fundació Amancio Ortega no només estan en el seu dret de finançar programes de salut, promoure la investigació sobre vacunes contra el paludisme o comprar equipament tècnic per a la detecció del càncer. També els empara el dret a obtenir beneficis fiscals de les seues donacions i, mitjançant la seva tasca filantròpica, millorar la seva imatge pública i corporativa.

Estratègies d'aquest tipus ofereixen la cara amable del capital i formen part de l'anomenada ètica de l'empresa i dels negocis. És clar que sí: benvinguts siguen els Gates, Ortegas, Roigs i tants altres filantrops que vulguen finançar projectes honorables, programes d'investigació, tecnologies sanitàries o plans culturals, iniciatives esportives o de restauració del patrimoni. Més iniciatives d'aquesta índole hauria d'haver-hi, per demostrar a l'opinió pública que els dimonis corruptes i evasors tenen un alter ego entre els poderosos, aquests àngels de la caritat que es compadeixen dels pobres, sovint representen a UNICEF, visiten regions devastades i practiquen la filantropia.

El problema sorgeix quan aquestes contribucions privades i individuals exerceixen un paper subsidiari de l'obligació que té l'Estat de garantir els drets fonamentals dels ciutadans. I el dret a la salut és un dret, tan fonamental com el dret a la vida, a l'educació o a l'habitatge. Per això l'assistència sanitària, l'accés a les tecnologies o als medicaments mai haurien d'estar a mercè del poder adquisitiu o de la filantropia. Que siguin els poderosos els que filantròpicament financen el que l'Estat no és capaç de finançar expressa un model de societat on les desigualtats han arribat a cotes inadmissibles i on l'Estat és incapaç d'aplicar un sistema fiscal que atenue aquestes diferències fins anul·lar-les quan es tracta de garantir els drets fonamentals.

El contrari és acceptar un sistema de beneficència pública que hauria de formar part del passat, encara que, per desgràcia, veiem que creix amb les polítiques neoliberals, generadores de desigualtat. Per això és comprensible la reacció crítica dels professionals sanitaris davant certes donacions, uns professionals que defensen una sanitat pública universal i eficient, amb independència de donatius benintencionats.

Com més, millor, però no a costa que l'empobriment estratègic de l'estat de benestar es pal·lie amb donatius. A les nostres societats occidentals és habitual la col·laboració entre el sistema públic i les iniciatives privades. Però tant en investigació com en sanitat, és el sistema públic qui ha de garantir el dret a la salut i les prioritats en la recerca. La justícia social i els drets humans, el dret universal i igualitari a la salut, només es pot garantir mitjançant una sanitat pública solvent. Després que vinguin milers de donatius!