Polítiques valentes

Un acudit fàcil sobre les polítiques “valentes” seria dir que “van lentes”. Però no sé si seria encertat, més aviat no. Contribuiria a embolicar la troca, a continuar amb la gracieta, a estendre la déria, tan valenciana, de riure’s del mort i del qui el vetlla, una antiga tradició ultraescèptica que sovint és paralitzadora, i que probablement té molt a veure amb una fosca consciència de derrota històrica.

Perquè els altres... no són gens escèptics, ni van amb bromes. Dominen les lleis, el BOE, els decrets, els recursos (“de alzada” i “de reposición”) tot allò que Enric Juliana ha batejat com “la brigada Aranzadi”. I darrerament s’han aficionat a les “suspensions cautelars”.

Dos anys de Govern del Botànic ens semblen un gran assoliment. Venint d’on veníem. No hi ha color. Ara no es furta. S’ha desbaratat el mecanisme organitzat de desviació de fons públics. S’ha posat en qüestió la parasitació del sector públic per entitats de la dreta catòlica en l’ensenyament i els serveis socials. Perquè tenen uan estranya convicció de propietaris, de vencedors, d’estar fora i més enllà de la llei, quan haurien de saber que això ja s’ha acabat. S’han definit línies d’actuació interessants, s’han sanejat els comptes, s’ha fet molt amb unes limitacions financeres absolutament lamentables. S’ha donat un exemple de pluralisme, de convivència entre diferents, d’iniciativa, de política amb conviccions. I amb una forta sensibilitat social i també valencianista. Malgrat les limitacions, malgrat que se’ns fa curt, que comença a estendre’s una certa decepció. Però jo ja vaig esciure fa molt de temps que calia fer “l’aprenentatge de la decepció” amb antel·lació. Així no seríem tan somiatruites com en la transició, ni abonaríem aquell funest “desencís” que acabà com acabà.

El cas és que el PP va estar-se vint anys al poder al País Valencià. I més encara a València i altres grans ciutats. Això no es fa sense un discurs potent, una base social, una història i unes xarxes de tipus clientelar molt efectives, com les que es teixeixen des de les diputacions provincials.

D’altra banda, sovint l’esquerra és tan innocent que es creu en la posessió d’una veritat autoevident. Conec molta gent d’esquerres que els estranya que hi haja gent de dretes. I no. N’hi ha, i molta. No sols els privilegiats i els propietaris, els empresaris, els qui disposen d’un patrimoni, o els creients o convençuts d’alguna versió justificatòria de la desigualtat social. No, hi ha molta gent de dreta, també en sectors que socialment no haurien de ser-ho. Les pulsions en aquest sentit són diverses: ideològiques, de falsa consciència, de poble menut que s’arrima al poderós, d’incultura política, de seducció exercida pels que saben fer-se rics i estan avesats a manar.

La vella cultura obrera i popular, contrària a tot això, que estructuraven els sindicats, el socialisme, l’anarcosindicalisme, el republicanisme, amb tota la tasca cultural als ateneus, els llibres, les revistes, ha passat definitivament a la història. Tot això queda molt lluny. Una barreja d’interessos mal entesos i d’intoxicació ideològica i televisiva fa molt vulnerables els sectors populars. Durant un temps i encara ara, aquesta deriva ideològica jugava a favor del PP, de qui prometia ordre, autoritat i llocs de treball –el discurs constant de Mariano Rajoy-, encara que fos mentida. En el futur, ja veurem...

Dos anys de “polítiques valentes”. És un motiu justificat de celebració. Malgrat les incògnites. La primera i més important: tindrà futur? Es consolidarà el canvi? Durarà?

Perquè sense una durada considerable, res agafarà cos, i un breu interregne seria un desenllaç dramàtic per al poble valencià, per al País, que té reptes de gran envergadura quant al posicionament al món, el canvi de model productiu, l’ordenació del territori, l’arrelament de la democràcia, la revolució de les comunicacions i la garantia del dret a la informació, la difusió de la cultura democràtica, l’impuls al valencià, la cohesió social, la defensa dels més vulnerables, la sanitat pública, la dependència, un finançament just, el corredor mediterrani, les inversions de l’Estat, el medi ambient, l’aposta per l’ensenyament, la ciència, el capital humà... Tot assignatures pendents i urgents que la dreta va desatendre i que no durà mai a terme, interessada com està en els seus negocis particulars.

La gent raonable d’aquest país està neguitosa davant aquests interrogants. Tot és qüestió d’escales: la global, que gira cap a la dreta en un entorn inquietant. L’estatal, la d’Espanya, que no s’acaba d’aclarir i que apunta turbulències entre un PP corrupte que hauria de replantejar-se, un PSOE en mutació i un Podem que s’ha de temperar. I tot plegat enmig d’una fuita endavant de Catalunya que ja veurem com acaba.

Ací, a casa nostra, les coses s’han fet raonablement bé, amb el peatges lògics de la inexperiència i les errades. Una mica més de decisió, de resolució, de radicalisme en el millor sentit de la paraula, es troben a faltar. A veure si els nostres govertnants –tot i els embolics orgànics, i la resta- es convencen d’una cosa: són dipositaris d’un enorme cabal d’expectatives populars. Estan legitimats. Representen la majoria. Han de tirar endavant i cremar etapes. No cal tanta prudència. Caldria accelerar. No anar tan lents.

I ara, com no podia ser altrament, ha acudit al relleu el poder judicial amb les suspensions cautelars. Cautelars de què? I qui ens defensa als qui esperàvem les decisions que ha pres la Generalitat o els Ajuntaments? Els qui estàvem lesionats, daminificats, i en som majoria, per l’statu quo? Senyor, senyor...

En fi, no es va fer la ruptura democràtica, certament. Però això ja és massa. Tanmateix, caldrà pensar que aquesta judicatura reaccionària és un tigre de paper que, sens dubte, els nostres representats democràticament elegits sabran posar al seu lloc.