Montserrat Roig: memòria i utopia

Fins al 30 de març de 2018 es pot veure al Centre de Cultura i Memòria El Born de Barcelona una exposició extraordinària. Dedicada a Montserrat Roig (sota el rètol de “1977. Memòria i utopia”). El pas del temps sobta, el més sovint per la rapidesa. El temps no és uniforme: de vegades lent, de vegades accelerat, sempre paradoxal... Ja ho suggeria sant Agustí: sabem què és el temps, però no sabríem “dir” què és. Perquè Montserrat Roig, nascuda el 1946, va morir el 1991. Sembla mentida. Ha passat ja tant de temps, i la seua presència mai no s’ha esvaït. Un temps comprimit. Ha viscut amb nosaltres, en la nostra memòria i sentiment.

Fa poc s’han publicat dos llibres dedicats a la seua biografia, les seues obres s’han reeditat sovint, noves generacions la descobreixen, el seu gran llibre Els catalans als camps nazis  (Edicions 62) –que justificaria per ell mateix una vida- finalment s’ha reeditat enguany mateix, amb un pròleg de Rosa Toran...

Montserrat Roig va viure una vida breu però intensa. Va indagar en el seu entorn social i familiar de classe mitjana catalanista de l’Eixample i el va mirar amb ulls crítics i alhora comprensius i tendres, va ser una estudiant rebel i una pionera del feminisme, es va aproximar al PSUC, es va obrir camí com a periodista i escriptora. Avui és quasi un mite i en tot cas un record inesborrable d’una època.

L’exposició el centre El Born, comissariada per Manuel Guerrero, és modèlica, intensa, austera, impactant. Combina el registre documental (llibres, cartes, testimonis) amb tres eixos de la tasca de Montserrat Roig: el gran i excepcional treball sobre els catalans als camps nazis, amb una sala especial que evoca Mauthausen (inenarrable) i amb tot de fotografies recuperades del fotògraf català que va fer i va salvar aquests documents fefaents, Boix, que corprenen i aborronen. Després els Personatges, les entrevistes escrites o gravades i emeses per TV de Montserrat Roig amb tota mena d’homenots i donasses del país, d’Espriu a Manent, d’Estapé a Fuster, de Pere Quart a la Capmany, de Mercè Rodoreda a Neus Català (ex deportada a Ravensbrück). I en tercer lloc, ella mateixa a través d’una sèrie de retrats impressionants que li va fer la seua gran amiga, la fotògrafa Pilar Aymerich, al llarg del temps: jove, ingènua, esperançada, madura, reservada, seductora, frívola, llesta, combativa, seriosa, tendra, afirmativa, feble, puixant...

Montserrat Roig és magnètica. Resumeix en la seua vida malauradament tan breu –morí víctima d’un càncer als 45 anys- la trajectòria accelerada d’una generació rebel que havia d’oposar-se a la ignomínia del franquisme, recuperar la memòria d’un temps millor negat i difamat (els anys republicans) i alhora viure la contemporaneïtat i preparar el futur. Ella ho va fer, des de la literatura, el feminisme, el periodisme  i el compromís polític.

Amb Joan Fuster va establir una relació fluïda i càlida. Ella mirava més enllà del Principat, s’interessava pels temes valencians. Va fer-li una entrevista magnífica, com a Josep Pla. Ja se sap que aquest, tan sorneguer i mofeta, li digué: “Però vostè, senyoreta, amb aquestes cames, com és que vol dedicar-se al periodisme?”.  Ella, resignada, supose que posaria cara de pòquer.

La vaig conèixer. Un dia dels anys setanta havia quedat amb el seu marit d’aleshores, Joaquim Sempere, a la seua casa del carrer Bailén, tocant a Gran Via, a Barcelona. Quim encara no havia arribat. Ella estava banyant als nanos (Roger i Jordi) i preparant-los el sopar. Al tocadiscos sonava disc  de cançons tradicionals catalanes. En recorde sovint la tornada d’una d’elles. “Amb  València, Mallorca i Catalunya...”. Parlàrem una mica. Tots els adjectius d’aquest article responen a la meua vivència d’aquell moment: magnètica, tendra, combativa, feinera, intel·ligent...

Ens acompanyen els sues llibres –El temps de les cireres, Molta roba i poc sabó, Els catalans als camps nazis, els reculls d’articles, la sèrie Personatges...  Quanta feina que va fer en tan pocs anys! Filla d’un temps, condicionada -com tothom- per les circumstàncies, però amb una força i un talent i una obertura de mires i una voluntat d’aportar coses per a millorar la vida de les persones, de la gent, del poble... i recuperar la dignitat col·lectiva, que impressionen. Que emocionen.

Una gran exposició –gran pel contingut i la concepció, no pel devessall de pressupost o mitjans-  al Born de Barcelona, que val la pena  veure. I que hauria de vindre tal qual a València, perquè aquesta història és també nostra, a la Nau o al MuVIM. Si voleu, podreu!