Hi havia un polític desafinat...

Ara fa un parell de setmanes, vaig tindre el gust d’estar invitat a una ronda de converses amb una afamada personalitat política valenciana per entretenir-se parlant sobre les urgències i necessitats que els valencians tenim sobre la taula. Estava interessat en confrontar la meua visió personal i les meues vivències professionals amb el pensament polític. No obstant, a les meues preguntes i comentaris, sols vaig obtindre construccions molt educades buïdes de contingut. Inenarrable.

Convindreu en mi que manipular, mentir i balafiar són els tres verbs que resumeixen clarament l’a-política musical del Consell Valencià governat pels conservadors del Partit Popular. No vull continuar amb una visió fatalista d’una societat com la nostra. Crec però, que aquesta realitat salvatge de desgovern contra el teixit cultural valencià no pot, als possibles actors del nou govern, donar-los per satisfets amb un canvi de formes higièniques, de discurs i un abandonament de les antigues i tòxiques pràctiques. Clar i ras, amb un canvi d’estil no n’és suficient.

No es pot solventar la situació de colapse cultural que pateix la música, la cinematografia, les arts escèniques, el disseny sens una visió propera del problema i sens un sentit profund d’estructures d’Estat. I el que és més ridicul si escau, els assessors de l’alternança i l’alternativa no poden empenyar als seus líders polítics a solventar la dialèctica amb una decorativa proposta: “Es pactarà tot amb el sector”. Déu ens pille confessats!

Fet i fet, em pregunte quí és el “sector”? I quina persona decideix quí ha d’estar a eixe “sector” on consensuar les polítiques culturals del demà? Així doncs, si el futur cultural dels valencians passa per un consens entre el govern del “canvi” amb les “forces vives” que han col•laborat amargament en la destrucció del teixit cultural i d’institucions culturals que han begut del silenci subvencionat còmplice al llarg d’aquests dos decennis; millor serà que els polítics que aspiren a canviar el nostre territori es dediquen a altres menesters.

Per descomptat, no podem estar injustos i demanar un control absolut de totes i cadascuna de les matèries socials a les persones que encapçalen projectes polítics. Malgrat això, més els valdria a aquells que aspiren a encapçalar la nova política a rodejar-se de bons assessors amb conciència diversa i plural de la problemàtica de país i no caure en el vell error de pensar que amb el discurs de carnet, el registre de butxaca i la politologia de “tertúlia de café” es solventen els greus i estructurals problemes culturals que arrastra el  País Valencià.

Dit això, és precís remarcar que el problema no és accidental, si més no, Mayrén Beneyto abandona el Palau de la Música o Helga Schmidt balafiava més o menys diners. L’assumpte cabdal a la cultura valenciana és estructural, d’uns Instituts Valencians amb una concepció desfasada, inactius, sens cap model d’acció ni cap horitzó, amb uns èlits culturals noucentistes que s’han apropiat d’unes estructures i d’una manera de concebir la política cultural ja amortitzada. Un model esgotat que no hauria de ser interlocutor de cap acció de cap govern que defense la cultura pròpia.

Aqueixa reflexió hauria d’estar a la diatriba o crítica virulenta cap el passat: ara bé, o l’engendre CulturArts es converteix en un veritable instrument per a generar múscul cultural i ajudar a la creació d’un entorn favorable a la creativitat i la innovació; o ara bé que el desballesten definitivament. Irreverència. Malgrat la professional tasca dels seus treballadors, la finalitat de la política cultural del PP i del PSOE poc o res han servit a la societat valenciana, mantenint xarxes clientelars, èlits “d’autobombo” d’un model cultural noucentista, elitista i poc innovador.

És per allò, que quan alguna de les persones que bastiran el futur immediat del País Valencià proposen una continuïtat de consens amb el denominat sector del desencís d’un teixit cultural agònic, no es pot copsar com es conjugarà amb la voluntat d’un govern que pretén transformar el País.

Cal dir-ho alt i clar: els creadors tenen dret a treballar al seu país. Comptat i debatut, no voldríem perpetuar un escenari per als creadors, obligats a fugir del seu país; ara governat per uns personatges ignominiosos i gens preparats per a generar un entorn favorable i amb una oposició incapaç de treballar i construïr una alternativa mitjanament decent. En el pecat portaran la penitència, els uns i els altres.