Monoleguistes ansiosos

És un plaer veure a mitjan estiu els poetes Vicent Alonso i Anna Montero. Entre altres motius de satisfacció, aquestes dues persones escolten. Saben que no hi ha diàleg possible sense la participació de tothom. Els monòlegs són per a llegir-los davant l'espill de casa o aprofitar que s'han posat de moda als teatres. Tanmateix, el diàleg és un principi bàsic dels àmbits civilitzats. És com menjar en companyia, que cal distribuir els aliments entre tots, perquè inevitablement tothom té gana i fins i tot de vegades fam, i a ningú li pot fer cap gràcia quedar-se sense res a l'hora d'acudir a taula.

A més dels habituals, aquest estiu he tingut contacte amb uns quants monoleguistes, que només són capaços de parar de parlar per esgotament i mai per a escoltar l'altre. Curiosament, cada dia en trobe més en aquest petit país, sobretot en el sector que abans es deia de les arts i les lletres. Ni cas fan si els dius alguna cosa respecte a la seua manera de comportar-se. I la rama conservadora sempre et pot dir que el diàleg és entre el que sap i l'ignorant --ja sabeu qui és el Plató del grup--, com l'amo mai no ha deixat d'arrapar el menjar dels altres, encara que els altres es moriren de fam.

Amb totes les excepcions que es vulguen, un dels factors del monoleguisme és, segons la meua percepció, sentir-se davall una gran llosa de cementeri. En aquesta autonomia més que enlloc, la consigna de fer desaparèixer els de les arts i les lletres prové del mateix franquisme i encara continua aplicant-se. Les figures dels últims setanta anys han sigut normalment la gent més coenta del país i la gent que passava per allí... Els altres els mantenien sepultats. Per això el personal es posa nerviós per la falta de mitjans públics i també privats que sàpiguen configurar la gent valuosa del país, i brollen ací i allà monoleguistes ansiosos.