eldiario.es

Menú

Josep Bertomeu (1950-2016), l’amic de tota la vida

- PUBLICIDAD -

“La mort dels altres m’ha impressionat sempre més que la idea de la meua pròpia, de la meua mort”, escrivia Juan Gil-Albert al començament del seu llibre Concierto en “mi” menor, publicat a València el 1964 . I afegia que la seua mort, en veritat, no li preocupava gens. Que era com si mai s’haguera de produir o ja hagués estat rebasada. Crec que la fina sensibilitat de Gil-Albert expressa en aquestes frases un sentiment prou general: vivim sense pensar en la mort, que és el final ineluctable. Si no fos així, certament, no podríem viure.

El que ens produeix un estremiment intens, i ens desconhorta, és la mort sobtada, i prematura, d’un ésser estimat, de l’amic, el company, la companya, una persona admirada i volguda, pròxima. Perquè ens revolta, la trobem injusta, i tenim el sentiment que al capdavall una part de nosaltres mor també.

Josep Bertomeu Moll va morir sobtadament el proppassat mes d’octubre a la seua ciutat, a Dénia. Encara relativament jove, encara amb moltes idees i projectes per dur a terme. Havia publicat recentment, enguany mateix, la seua primera novel·la, Capvespre (editorial Lletra Impresa), amb èxit indubtable i un nombre creixent de lectors, que hi comprovaven un rerefons de veracitat literària que moltes vegades no es troba als llibres que tot sovint llegim. Havia aconseguit un artefacte literari que funcionava, una narrativa autònoma, i els lectors que s’hi havien apropat en gaudien, els interessava. Un començament sens dubte prometedor.

L’experiència de publicar una novel·la de llarga maduració (havia estat escrita temps enrere, i hi havia tornat una i altra vegada), en un exercici d’autoexigència admirable, fou per a ell altament gratificant. Cosa és ben comprensible, tractant-se, com era el seu cas, d’un gran lector de novel·la, amb una cultura literària formidable, que l’empenyia a reescriure i millorar els seus textos.

Josep Bertomeu havia estat mestre, llibreter durant trenta anys a Dénia, bibliotecari, i sempre lector i activista cultural, des de la proximitat, la sobrietat i el caliu d’un tarannà tranquil, reservat però d’una generositat suprema. Ja gran, havia perfeccionat el seu valencià escrit, que aconseguí dominar amb eficàcia i ductilitat, a partir del fantàstic i melodiós registre oral de la Marina, de la mà de Maria Josep Escrivà.

Bertomeu tingué també, més enllà de la dedicació a la cultura, una clara trajectòria política, ferma, decidida, que per a mi era indestriable de la seua personalitat, car el vaig conèixer en l’ambient polític antifranquista de final dels anys seixanta del segle passat. A Capvespre s’hi troben traces dels inicis d’un compromís polític a la València de final dels anys seixanta i primers setanta, juntament amb el ressò de les indecisions i neguits, en el pla més personal, d’una etapa vital que va del final de l’adolescència a la primera joventut, en la qual hom sol fer tot de coses agosarades i arriscades que, mirant enrere, encara ens indueixen a la perplexitat i ens fan exclamar: aquestes coses feia jo? D’aquelles temptatives primerenques de compromís polític en va eixir, en el seu cas, una trajectòria sòlida, primer al PCPV durant la transició (en va ser secretari comarcal de la Marina Alta) i, posteriorment, a la UPV. I més tard sense militància concreta, però amb un compromís nacional amb el País Valencià sense fissures, i un compromís social irrenunciable amb les classes populars, quasi genètic, car son pare fou un socialista dels d’abans de la guerra civil i sa mare havia estat de la CNT. Bertomeu edità no fa massa temps les memòries de son pare (Joan Bertomeu, Depósito municipal), un llibre lluminós que explica la seua trajectòria política i especialment de l’època de la guerra, que va fer lògicament amb la República al front de Terol, on marxà amb els seus companys de les Joventuts Socialistes Unificades de Dénia, de les quals n’era secretari local. Després de la guerra, presó, repressió, silenci, i la vida truncada dels vençuts... Però sempre amb el cap ben alt. El seu fill guardà la memòria del pare, amb gran dignitat i una pietat filial exemplar.

Josep Bertomeu ha estat per a mi “l’amic de tota la vida”, qui em descobrí les meravelles de la Dénia dels anys setanta, amb el seu talent per a la fabulació, que llegia aquella ciutat estimada amb ulls de lector empedreït de novel·la negra, i que em mostrava antres i garitos on es trobaven pinxos i suposats contrabandistes, o els llocs on s’aplegaven els antics capitostos nazis refugiats a Dénia. Tot amb l’encant i el misteri d’una xarxa urbana encara no malmesa, amb aires mallorquins, amb el carrer Campos com a eix, i el barri de Baix la Mar encara de pescadors... i uns encontorns, cap a les Rotes, o als Campusos, a l’ombra del Montgó, d’una bellesa incommensurable.

Bertomeu fou un militant polític i un animador cultural incansable des de final dels anys seixanta. Una figura cabdal a Dénia i la Marina Alta. També al conjunt del País Valencià i més enllà. Un home generós i culte. Amb una vessant de crític literari solvent, com a gran lector que era, i com es pot veure als seus articles a Caràcters. La literatura amb majúscules significava cada vegada més per a ell. L’amistat amb Rafael Chirbes, a qui va fer la darrera entrevista llarga (publicada a L’Espill) fou també molt important per a Bertomeu i venia de lluny, car les respectives famílies havien tingut relació, i estava basada en conviccions compartides i en la conversa incessant sobre literatura.

La literatura, doncs, com a ressort vital, però també la música (era gran aficionat a l’òpera), la família i els viatges a Berlín (on viu la seua filla), els molts amics que tenia, l’interès permanent pel País i per la política... el món de Josep Bertomeu –de qui costa tant parlar en passat- era molt local i alhora molt universal. Encara podia haver fet moltes coses, i sé del cert que tenia entre mans proses força interessants. La seua mort és una gran pèrdua, un dol que ens costarà molt de fer. La mort dels altres ens impressiona molt més que la nostra. Sí, és així: quanta raó que tenia Gil-Albert...

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha