Línies roges i de flotació

El president Alberto Fabra ha tornat a incidir en les seues línies roges –les connotacions dels colors, en sentit wittgensteinià donarien per a un altre article- pel que fa a la corrupció. Pense que fa bé perquè, en el marc d´una legislatura tirada al fem des de la defenestració de Camps per dictat de la matriu madrilenya del partit en el govern, el castelloner no té un producte molt atractiu per oferir als votants. Propis i aliens, però especialment al segment menys fidel dels de casa, el qual fuig a l´abstenció o busca refugi en els nous partits emergents.

El PP valencià té un sòl molt alt, difícilment inferior al 30% dels votants, com el del PSPV dels noranta. Això fa que encara siga de la partida per a optar al govern, més enllà de les desfeta protagonitzada i tot i la soledat pactista que el pot afectar si UPyD i/o Ciutadans no arriben a les Corts, hipòtesis molt plausibles. Amb estes credencials i en les acaballes d´una legislatura marcada per la imprevisió, les retallades i la fita quant a la demostració palpable de la incompetència que va suposar el tancament de RTVV, una neteja de corruptes seria lo més paregut a un programa electoral –i un propòsit d´esmena- que els populars podrien argüir de cara als comicis.

Hi ha qui es pregunta quants delictes s´han d´escometre per part dels polítics d´un partit en concret per a què siga considerat una mena de banda criminal o declarat il.legal, com va passar amb Batasuna. El PP valencià acumula en els últims temps més de cent imputats. No és un problema només d´esta formació, puix també afecta sistèmicament, entre d´altres, a organitzacions com PSOE-A, CiU o UGT-A. En tot cas, no servix com a pretext. Tampoc resulta admissible ja el recurs a la presumpció d´innocència, ja que no parlem només dels imputats actuals, sinó de tots els anteriors. I ja són legió. Els ciutadans, per tant, estan farts de confiar en revelacions personals i preferixen procediments revocatoris eficaces a les qüestions de fe.

Fabra, a banda de les mancances notòries, té un indubtable dèficit de legitimitat. El seu pecat original dimana de la llibreta blava de sempre, la de Madrid. Si Camps volia ser absolt, en una metàfora infortunada i capciosa, de la corrupció per les urnes, el mateix efecte purificador desitjaria ara Fabra per a bandejar la seua imatge de president de lloguer.

Si tenim en compte l´escàs pes a Madrid i el bagatge negatiu de la legislatura, pareix evident que l´únic rèdit valuós serien els caps de tots els corruptes. Així, en fred. Constituiria el fet diferencial del seu mandat i l´única política d´altura que Fabra podria esgrimir. I, realment, seria digne d´agrair. No em compte entre els votants populars, però en conec molts que no van a confiar en el PP perquè entenen que donar-li els seus sufragis no enviaria, ara per ara, eixe missatge de càstig i regeneració que alhora volen transmetre. Em consta que, tot i els calfreds que els provoquen els altres partits, desitgen, per higiene democràtica, que el PP pague pel que ha fet.

És molt probable que el PP valencià, d´altra banda, mantinga les Diputacions Provincials. Pel sistema indirecte d´elecció de les mateixes, per les polítiques assistencials que generen vot captiu i perquè les tendències de canvi de vot es desenrotllen més lentament als pobles que a les ciutats. Però també perquè en l´àmbit municipal tenen els populars valencians una maquinària molt compacta i una militància nombrosa, activa i arrelada.

Tal volta, eixes bases haurien de donar un pas endavant a l´hora de demanar responsabilitats als qui deixen per terra el nom del seu partit per a no acabar com a còmplices i víctimes de les seues malifetes.