eldiario.es

Menú

Amor en funcions

- PUBLICIDAD -

La meua dona diu que em deixa, que es vol divorciar. Però jo he decidit que, mentre tot açò s’aclareix, em quede a casa de marit “en funcions”. Ella insisteix que li resulta insuportable veure’m cada matí. Diu, la molt exagerada, que no pot mirar-me a la cara sense que li vinguen al cap les imatges d’un missatge del meu mòbil que el meu amic Pedro José va publicar en Internet. No res, una criaturada. El meu assessor fiscal, Luis, un company de promoció de la facultat a qui conec de tota la vida, que ix amb mi en un vídeo en què estem junts al llit, jo així, com subjectant-lo per darrere mentre li dic: “Luis, sigues fort, aguanta”. Ja veus tu. Vés a saber què han pensat tots que devíem fer? Doncs, el que vam fer tants anys a l’habitació que vam compartir al col·legi major: jugar a barallar-nos.

A més, per a complicar-ho tot, resulta que el meu sogre, que és jutge, un d’aqueixos progres, que sempre m’ha tingut molta tírria, ha descobert que tinc un parell de comptes en el banc dels quals la seua filla, la meua dona, no en sabia res. Una fotesa, unes desenes de milers que jo hi guardava, més que res per no discutir, no pensen malament. Que amb això que no arribem a final de mes, que si no arriba per als llibres dels xiquets, les medecines del iaio i totes aqueixes històries, ella sempre sense voler gastar un duro. I un també ha de viure, i poder convidar els amics, que, al capdavall, són els que, de veritat, em poden ajudar en el meu negoci. Eh que vostés m’entenen? Doncs, això.

A veure, jo crec que ho reconsiderarà. Què farà ella sense mi? Si la vaig trobar feta un drap, una dona a la vora del rescat i ara, miren-la, si fins i tot li han proposat ser presidenta de l’escala. El problema més gran és la seua germana. M’ha tocat a mi la cunyada feminista. Tot el dia que si no sóc de fiar, que sóc un corrupte, un pocavergonya i un mentider. Com si el seu nuvi andalús no fóra també una bona peça. Ah!, i la meua sogra, sobretot la meua sogra. Que amb això que va estar a la presó per roja, no para amb la punyetera ètica, el prestigi, la dignitat i poder anar amb el cap ben alt pel carrer. Doncs, de la dignitat no es menja, que és el que li dic, jo.

De totes maneres, i per si de cas, ja he posat tots els empleats de la meua empresa a treballar en l’assumpte. Sé que ella els llig molt en Facebook. Els he passat un argumentari i, si volen que a Nadal els arribe l’extra, ja saben què han de fer. Ells em coneixen bé. Saben que, si em calfen, em declare insolvent i desfalque l’empresa. No seria la primera vegada. Vaja, que els tinc a sac en els seus murs amb allò que les coses cal parlar-les. Que l’important és arribar a consensos. Que per damunt de tot està el futur dels xiquets. I que hi ha coses que tots hem d’aguantar per responsabilitat. Fins i tot un que el tinc jubilat, l’Iñaki, que sempre va ser un tocacollons i que té un videoblog, deia l’altre dia que, encara que sóc un hipòcrita moral de repica’m el colze, un paio de decència dubtosa i poc de fiar, doncs, que la cosa era que tampoc veia ell la meua dona amb ningú millor que jo. Així que, sincerament, jo crec que la cosa està al caure i la seua actitud de bloqueig tan tossuda no pot durar molt.

Jo ho pose tot de la meua part, no creguen. A Luis li vaig enviar un altre missatge, aquesta vegada per Telegram i sense fitxer de vídeo adjunt. Li vaig dir que allò nostre, encara que ha estat molt bonic, ja no pot continuar. Ell s’ha rebotat i amenaça d’estirar la manta. Assegura que contarà també això del campament d’estiu de les joventuts legionàries i això de la sauna del gimnàs. Però no el veig capaç. Crec que faroleja. Ens hem estimat massa perquè tot acabe així. De la pasta que vaig desviar al compte en B, com ella en diu (perquè el vaig obrir en Bankia, on treballava el meu germà Rodrigo), li he promés que no tocaré un duro. Serà per a pagar la universitat dels xiquets. I encara que els trobaré a faltar, sé que els millors de la meua quadrilla de sempre (Alfonso, Rita, Paco...) m’entendran. Ja no pot ser res com abans. Així que jo l’espere ací, al sofà, de marit en funcions, que aquesta torna de segur. Espere que no tarde, que no sé quin canyaret s’ha armat al carrer i estic preocupant-me. Fa una bona estona que no paren d’arribar cotxes de la policia. Mira, ara just toquen al timbre.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha