eldiario.es

Menú

Quan hauria d’haver-se refundat el PP i per què no ho va fer

- PUBLICIDAD -

Alguns deuen pensar que el Partit Popular mai no hauria d’haver-se fundat, sobretot ara que s’albira en tota l’amplitud l’abast d’una manera d’entendre el poder heretada de l’originària Aliança Popular, no com un servei públic, sinó com un patrimoni adquirit que el càrrec públic té la possibilitat d’aprofitar en benefici propi, del partit, dels seus amics, coneguts i coreligionaris. Aquell primigeni PP del 1989, presidit per Manuel Fraga i amb Francisco Álvarez Cascos com a secretari general, va heretar d’Aliança Popular aqueixa mentalitat, tan característica del franquisme i les oligarquies de qualsevol condició, que el poder consisteix en la capacitat de vulnerar certes lleis que s’apliquen en general a la resta dels ciutadans (una mentalitat, per cert, que va contaminar també alguns sectors del PSOE, com es va veure en el cas Filesa i, després, en els ERO d’Andalusia). I el cas Naseiro ho va certificar immediatament. Ja amb José María Aznar al capdavant, el flamant PP va afrontar la dècada dels noranta ficat en un escàndol de finançament il·legal que no va quedar en res judicialment, però que va retratar, com en un flaix de pel·lícula de terror, el que hi ha podrit de la seua estructura i la indecència de l’activitat d’alguns dels seus dirigents.

Dos tresorers, dos, Rosendo Naseiro i Ángel Sanchis Perales, van salvar la pell perquè el Tribunal Suprem va anul·lar les gravacions que, per pura casualitat, havien tret a la llum a València un retall de la trama. Qui sap què hauria passat si en aquell tràngol s’haguera expulsat, com es va insinuar, un jove dirigent anomenat Eduardo Zaplana, caçat per la policia quan parlava amb el regidor de València Salvador Palop de certs tripijocs relacionats amb el seu desig de comprar-se un cotxe. El cas és que la carpetada judicial va servir per a soterrar l’assumpte com si no haguera existit i Zaplana (amb el fitxatge previ d’una regidora trànsfuga per a aconseguir l’alcaldia de Benidorm) va acabar arribant a la presidència de la Generalitat Valenciana.

Els seus dos mandats van estar esguitats per escàndols confusos de parsimoniosa fortuna en els tribunals, com el cas Ivex o el cas Terra Mítica, que només ha arribat a judici una dècada i mitja després de comesos els fets. Va ser llavors, en el primer govern de Zaplana –i no deixa de ser sorprenent que sovint s’oblide–, que un conseller de la Generalitat va haver de dimitir per delictes que acabarien amb ell a la garjola. Luis Fernando Cartagena, titular d’Obres Públiques, exalcalde d’Oriola i figura emergent d’aquell PP en hores altes, va ser condemnat per manejar uns quants milers d’euros en negre que van donar a l’Ajuntament unes monges. El seu partenarie va resultar ser, ni més ni menys, Ángel Fenoll, corruptor per antonomàsia en l’actual cas Brugal i en tants altres embolics que podreixen la política del Baix Segura.

Vam ser molts els que vam pensar, quan Zaplana se’n va anar a Madrid, que el nou dirigent del PP valencià, Francisco Camps, si no carisma, aplicaria a la gestió de l’immens poder acumulat pel seu partit una certa honestedat. No era una refundació, però l’etapa campista podia frenar la desimboltura depredadora de l’anterior. No res més lluny de la realitat. Camps va portar el sectarisme demagògic dels populars, recolzat en el secular victimisme valencià, a extrems delirants. I sota la cobertura d’aqueix discurs, el saqueig va fer metàstasi. Quan el 2009 va esclatar el cas Gürtel, que implicava de ple els aparells partidistes liderats per Mariano Rajoy i Francisco Camps, el PP va tancar files, va escenificar en una oprobiosa foto la unitat de la seua direcció nacional i es va presentar com a víctima d’una conspiració diabòlica, disposat a defendre el seu tresorer Luis Bárcenas, fins que va esdevenir impossible. Ni Rajoy ni Camp, –molt menys Camps, perquè va tenir el mal cap d’implicar-se personalment en el tracte amb un dels principals agents de la trama corrupta–, estaven en condicions de refundar res, ni de regenerar res.

La caiguda de Camps el 2011, assetjat per la corrupció que l’embolcallava, obria una oportunitat a qui el va rellevar en la presidència, Alberto Fabra, de dissoldre les Corts Valencianes, convocar eleccions anticipades i desfer-se dels nou imputats en Gürtel o Brugal que formaven part del grup parlamentari majoritari. No ho va fer. Es va limitar a deixar, mitjançant les famoses línies roges que prescrivien la dimissió dels imputats, que els jutges feren la faena d’anar eliminant fitxes amortitzades en aqueixos casos i en molts altres que es van destapar en una espiral imparable. Diputats, exconsellers i fins i tot expresidents de les Corts i un delegat del Govern en actiu van anar caient en desgràcia. Aquests dies Fabra està passant factura a Rita Barberá per les humiliacions i els menyspreus patits en aquells temps amb la seua al·lusió al fet que ara s’entén per què alguns criticaven les seues línies roges de llavors. I desvela amb això una clau de fons.

L’exalcaldessa de València, convertida a aquestes altures en un saldo polític pel desmantellament policial del seu grup municipal i de la cúpula local del PP, només protegida de la imputació judicial per l’aforament com a senadora després d’haver esquivat Gürtel, Emarsa i fins i tot el cas Nóos, estava allí des del principi. La posseïdora del carnet número tres del PP ha exercit un robust matriarcat sobre els populars valencians, còmplice en el cas de Camps, sofrit en el cas de Fabra, que resumeix perfectament la deriva d’un partit l’ aggiornamento del qual mai no es va produir.

I ara arriba Isabel Bonig. Si Fabra no va voler o no va poder; bé perquè el partit, a diferència del que va ocórrer a les Balears amb José Ramón Bauzá, no venia de perdre el poder sinó dels cims més alts conquistats per Camps; bé perquè la seua ambició consisteix a detenir un càrrec polític però no a liderar un territori i una societat; bé perquè, senzillament, no podia tenir cap suport de Mariano Rajoy; la nova presidenta del PP valencià es disposa a convocar un congrés de refundació. El fet que la mateixa Bonig presente símptomes de la mateixa malaltia que tot el PP (va sol·licitar donacions des del seu càrrec de consellera en el Govern de Fabra i, com a alcaldessa de La Vall d’Uixó, va permetre que una adjudicatària finançara un part de la seua campanya, mentre la seua mà dreta, avui imputat, autoritzava un pagament a una altra concessionària contra tots els informes tècnics que ho desaconsellaven), indueix al pessimisme.

Perquè el dilema, al cap i a la fi, es resumeix en dues preguntes que es responen soles. Pot regenerar-se el PP mentre Rajoy continue sent-ne el líder? És possible refundar un partit que ha arribat a aqueix extrem de promiscuïtat amb la corrupció sense que passe una temporada ben llarga en l’oposició?

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha