eldiario.es

Menú

El PSOE amenaça ruïna

- PUBLICIDAD -

El 20 de desembre es va produir un moviment que va derrocar el pedestal sobre el qual Mariano Rajoy ha governat, hieràtic, el període més dissolvent per als consensos en què s’havia fonamentat la societat espanyola de l’era democràtica. El dirigent del PP intenta ara coste el que coste recuperar-se del bac i ajuntar peces per a recompondre el seu impossible poder. És el paisatge de després d’un terratrémol que obliga a bastir una nova arquitectura de la política a Espanya.

No obstant això, després d’un fenomen com aquest, els cruixits més alarmants no procedeixen del PP, sinó del PSOE, aqueixa altra gran estructura construïda al llarg de quatre dècades sobre l’estabilitat del bipartidisme democràtic, avui afectat per intenses tremolors de canvi. Als ulls de tothom, el partit dels socialistes amenaça ruïna, entre altres coses perquè alguns dels seus dirigents més significats semblen encabotats a derrocar els pilars que mantenen en peu les seues fràgils expectatives.

Amb epicentre en les eleccions europees del 2014, el terratrémol polític ha anat in crescendo al llarg de tot l’any 2015 fins a alliberar gran quantitat d’energia d’alt poder transformador. Susana Díaz va voler esquivar-lo en desfer-se prompte d’Esquerra Unida com a soci a Andalusia per a penar en una interinitat que la va portar, passats uns quants mesos de les eleccions anticipades, a pactar amb Ciutadans, el partit comodí que, a escala espanyola, s’ha revelat inútil per a garantir la continuïtat convencional del joc.

Van venir després les eleccions autonòmiques –en què, per cert, tret de la Comunitat de Madrid, el comodí ja va fallar– i els barons socialistes van donar sense piular per perdudes les grans ciutats a mans de les esquerres emergents, mentre cada un s’aplicava a compondre aliances, majorment amb formacions com Podem i Compromís, per tornar al poder autonòmic.

Catalunya mentrestant registrava l’activitat sísmica més gran, atrapada com ha quedat en la falla geopolítica d’una secessió independentista que ha conduït a un bloqueig d’eixida tan difícil com el del conjunt d’Espanya. Un paisatge, el de la governabilitat espanyola, que reclama negociació i audàcia. Precisament els dos atributs que la tropa de barons del PSOE s’ha afanyat a vetar a Pedro Sánchez, el seu candidat (almenys fins al 20-D) a president del Govern.

Davant d’una ruptura tan visible entre el nord i el sud com la que dibuixa el mapa polític del 2015, amb la nova esquerra (no sols Podem, sinó sobretot les plataformes que lideren Colau, Oltra o Beiras) entrant a fons, sota el guiatge del discurs de la imprescindible regeneració del sistema, en capes de població urbana i àmbits territorials de perfil industrial i modern, sembla insòlit que Susana Díaz lidere la rebel·lió contra l’intent del seu candidat d’explorar la nova geometria dels pactes polítics. No sembla lògic que la líder d’una organització com el PSOE andalús, que no ha fet la catarsi de l’escàndol dels ERO, pretenga agafar les regnes donant per liquidada qualsevol opció de Sánchez, de perfil bastant més renovador i obert, precisament quan l’agenda subratlla el rigor contra la corrupció.

Menys lògic encara resulta que Ximo Puig, el president valencià el poder del qual depén de les noves formacions d’esquerra, que ha criticat reiteradament Rajoy per la seua negativa a dialogar amb Artur Mas i ha propugnat la reforma constitucional i la via de la negociació, secunde amb tant d’entusiasme els moviments de Díaz, fins i tot a costa de reobrir una altra vegada les costures del PSPV-PSOE. És poc coherent, per a algú el futur del qual està lligat a una fórmula de pacte amb Compromís i Podem que fins no fa molt proposava exportar al Congrés dels Diputats, apuntar-se a l’operació de traçar línies roges, com la de rebutjar una consulta a Catalunya que haurà de produir-se prompte o tard si s’encarrila el conflicte.

Sembla insòlit, en efecte, que passe tot això, llevat que hi apliquem la lògica de la secta, la que transmuta en articles de fe els excessos més grans i que fa dels valors una mera coartada d’interessos endògens. En una demostració de falta de talla històrica, els dirigents socialistes, o una bona part d’ells almenys, es mouen per la vella pulsió de poder en l’interior del partit, encara que amenace de caure a trossos. Afrontar els reptes d’un present singularment complex els sembla massa arriscat. Al cap i a la fi, el conservadorisme no és una ideologia, sinó una actitud, o una mentalitat. A causa del terratrémol electoral, el conservadorisme d’esquerres, amb la seua por al canvi, ha quedat a la intempèrie també en el PSOE.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha