Pactant i jo

Qui m’havia de dir fa un parell d’anys que jo, periodista amortitzat de Canal 9, resistent i derrotat, em veuria aquests dies fent part del grup de persones («els negociadors») que, en nom de Compromís, treballa per fer realitat un acord de govern d’esquerres i transformador en aquest malmés País Valencià colpejat per massa temps de renúncies, misèries, covardia, corrupció, incompetència i delictes. Qui m’ho havia de dir.

Hi ha moments que els calendaris es desboquen, que el temps es desferma com si les quietuds passades només hagueren sigut la pausa prèvia al vertigen. I comencen a passar coses, després d’una, una altra, i canvien les vides de les persones, d’una, de cent, de mil... i, en realitat, assistim a un canvi de món, que se’ns ofereix disposat a arribar fins allà on siguem capaços d’estirar-lo.

Qui li havia de dir a Carlos Fabra que el dia que Francesc Colomer era escollit president de Les Corts, ell portaria ja sis mesos i onze dies tancat en una presó; amb la de vegades que l’havia menyspreat i insultat. Doncs ara: Fabra, entre reixes i Colomer, president. I Rafael Blasco? El totpoderós Blasco està a poc més d’una setmana d’entrar també en la presó. Podria ser que quan això passe, Clara Tirado o Mireia Mollà, les dues diputades que el van desemmascarar, siguen membres del Govern valencià. Podria ser, qui ho havia de dir. I Blasco, tancat en una cel·la: llit, taula, estanteria i vàter, tot en 12 metres quadrats.

Estem en una cruïlla i no podem errar, ni defallir. Ara toca estirar el món, aprofitar que els calendaris s’han llevat de damunt les cadenes, i canviar-lo. Ens cal la valentia de Colomer, de Tirado i de Mollà; la de tanta gent anònima que a «territoris comanxes», fins i tot a Canal 9, va aguantar la bandera de la seva responsabilitat social, de la seva dignitat, i va remar a contracorrent. Són un exèrcit però se’ls vol invisibilitzar.

No és senzill. Tots som ostatges de les misèries que patim i amb les quals ja ens hem acostumat a conviure, i ens fem porucs, tristos, antics. Es diu cultura, la més bàsica, la que se’ns enganxa a la pell. Només amb convenciment, decisió i fermesa aprofitarem l’oportunitat que se’ns dona. Enfront no tenim tristos ni porucs, tenim a malvats, milionaris, els amos del poble i del planeta, els que pretenen que res canvie. Són poderosos perquè tenen teles, bancs, ràdios, grans empreses, diaris, molta influència, molts amics... i pocs escrúpols.

Aquests dies, i torne al privilegi que estic vivint d’estar en la «cuina» dels acords polítics que han de transformar el país, es nota molt. La gent viu atemorida, nerviosa; la gent combina il·lusió i desconfiança. Fins i tot les persones molt pròximes et miren incrèdules quan els dius que «tranquil·litat», que s’estan explorant camins nous perquè el destí també serà una novetat. Tot es llegeix d'acord amb pautes antigues donat que, certament, són les úniques que coneixem, les úniques que coneixen els mitjans de comunicació i, per tant, les úniques que ens arriben.

El pessimisme no ajuda a construir però és molt humà, i a més, si té altaveus, s'estén ràpid. Els pessimistes mai perden: quan el desenllaç és dolent, ells «ja ho deien»; i si, per contra, les coses ixen bé, doncs a gaudir-ho. En definitiva, que si els pactes acaben bé (que acabaran) els «Nostradamus» profetes del desastre hauran de buscar una nova data per l’apocalipsi però, això sí, Blasco seguirà en presó i, el que és molt més important, milers i milers de persones que ara no arriben ni a una vida digna, arribaran inclús a final de mes.