Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Les quatre llibertats i el terror global

Agents dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona després de l'atemptat.

Adolf Beltran

Al gener del 1941, Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs que es faria famós. El president del New Deal va prendre dues idees de la primera esmena de la Constitució dels Estats Units i va afegir-ne altres dues per a plantejar quatre llibertats fonamentals que han de defensar-se de forma conjunta i universal: la llibertat d'expressió, la llibertat de creença i de culte, la llibertat de no viure en la misèria i la llibertat de viure sense por.

Malgrat l'oposició de la dreta política i econòmica de llavors, Roosevelt, un líder demòcrata que promovia els drets socials, era conscient que el seu país hauria d'implicar-se en la Segona Guerra Mundial per a lluitar contra la devastació que causaven en el món el feixisme i el nazisme. Preparava amb el seu “discurs de les quatre llibertats” un marc conceptual que acabaria inspirant, anys després de la seua mort, la Declaració dels Drets Humans.

Aquella concepció internacional de la seguretat humana, que estaria vigent en tot el que quedava del segle XX i que encara perviu, va venir condicionada per la irrupció d'aqueix monstre de la modernitat que és el totalitarisme. I va obrir una pàgina que va portar un enèrgic pacifista com Bertrand Russell a donar suport a la participació en la guerra i assumir, després, que la filosofia tenia la missió d'intentar ensenyar a viure sense certitud i, al mateix temps, a no deixar-se paralitzar pel dubte.

Si el totalitarisme amenaçava amb produir societats en les quals no valia la pena viure per falta de llibertat de pensament, d'expressió i d'acció, el terrorisme global ataca brutalment més de mig segle després la quarta llibertat, la de viure sense por, amb la intenció precisament que el pànic porte les societats a conculcar les altres llibertats fins el punt de destruir els valors de les democràcies modernes i fer-les caure. El seu èxit rau, en bona mesura, en la nostra divisió.

Per això és important el clam col·lectiu contra la por després dels atemptats del 17 d'agost a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. Encara més després de conèixer per la investigació policial la intenció dels autors de la massacre de cobrar-se molt més que aqueixa quinzena de vides segades per un grup de joves convertits en assassins sota la influència d'un imam.

Òbviament, el fanatisme i el totalitarisme, d'inspiració ideològic-religiosa, estan darrere de l'estratègia de terror global que s'executa en nom de l'anomenat Estat Islàmic. Però des de l'atac d'Al-Qaeda a les torres bessones de Nova York el 2001 el procediment ha acumulat -amb l'indubtable alè d'aquell immens error que va ser el pacte de les Açores oficiat per Bush, Blair, Aznar i Durao Barroso- un inquietant poder simbòlic d'autodestrucció.

Dues figures clau de la filosofia crítica com Jürgen Habermas i Jacques Derrida van dedicar el 2003 sengles diàlegs amb Giovanna Borradori a analitzar aquest altre monstre nascut de la modernitat i les seues contradiccions. Els seus enfocaments, tan diferents, van reflectir molt bé les dues principals formes d'abordar el fenomen. Per a l'intel·lectual alemany, el terror global era un símptoma del fracàs de la comunicació (entesa com a deliberació per a produir consensos) entre el món occidental, democràtic i ric, i “l'altre món”. El filòsof francés, per la seua banda, va considerar que el terror indica la marginació de “l'altre” al si d'una modernitat que ha aixafat la tradició i la fe.

Tots dos van coincidir, no obstant això, en el caràcter simbòlic, espectacular, amb el qual opera aquest terror. Dit d'una altra manera, sense els mitjans de comunicació no podria haver-hi terrorisme global. El que situa el comportament dels periodistes, i dels usuaris i gestors de xarxes socials per afegiment, en una posició d'especial responsabilitat. El dilema no consisteix en què s'ha de permetre i què no, ni en si s'han d'explicar les coses. El problema està més aviat en com fer-ho. I en aquest exercici és essencial que es puga expressar una sensibilitat plural. L'única cosa necessària és no perdre la dignitat ni fer que la perguen el altres.

Una mica de trampa hi ha, no obstant això, en aquells que justifiquen ara la publicació d'escenes dels cossos sense vida de les víctimes perquè entenen que, en cas contrari, s'autocensurarien, mentre fa temps que van apostar per no publicar imatges ni videos de les execucions i degollaments d'ostatges innocents divulgats pel gihadisme armat. No tenen els uns i els altres les mateixes implicacions propagandístiques?

Més enllà de la histèria d'elements racistes i xenòfobs o de certs extremistes polítics i mediàtics per als quuals val tot amb tal de culpar els seus enemics de qualsevol infàmia (n'hi ha hagut exemples menyspreables que no mereixen més comentari), caldria aturar-se a pensar si té algun sentit relacionar amb l'atemptat la polèmica sobre el turisme, el conflicte independentista a Catalunya o la utilització del català en les compareixences públiques. És l'escenari traumàtic d'una massacre el marc on dirimir les discrepàncies d'una societat civilitzada?

Més pertinent resulta avaluar en què s'ha encertat i en què no en termes de resposta policial, sobretot per a aprendre dels errors i els encerts, no tant per a cercar bocs expiatoris d'una agressió de perfils imprevisibles. i menys encara per a orquestrar una campanya contra un cos com el dels Mossos d'Esquadra per motius aliens a la seguretat. La lluita contra el terrorisme global és, sobretot, preventiva i es basa en una bona i coordinada informació que ha permès evitar molts altres intents i que desgraciadament no ha aconseguit detectar aquesta i altres amenaces amb els seus dolorosos resultats.

Quan es polemitza sobre la instal·lació de bolards o barreres als carrers i places per a defensar-se d'atacs com el de les Rambles no caldria perdre de vista que aqueixa lògica es mou en espiral cap a l'infern de ciutats com Bagdad o Kabul, on els potencials objectius viuen protegits per blocs de formigó, murs i sacs terrers. La prudència hi desaconsella qualsevol exageració.

El terror global és mutant: va començar estavellant avions contra gratacels, va fer després saltar trens i autobusos per l'aire, va utilitzar cotxes bomba, va metrallar multituds en recintes de concerts, va atropellar la gentada amb camions, ara amb furgonetes, i va acabar acoltellant indiscriminadament vianants. Qui sàp com matarà demà.

D'altra banda, la repressió té un escàs efecte en aquells que practiquen una ideologia assassina i suïcida al mateix temps. Per aquest motiu mesures antiterroristes com la reforma del Codi Penal han servit per a deteriorar amb condemnes i presó l'espai de la llibertat d'expressió, en les xarxes i fora, però resulten inútils contra els violents.

Té, sens dubte, la comunitat musulmana, amb el suport de tots, la necessitat de diagnosticar i atallar els factors que han permès que un grapat de joves que no vivien en una massificada banlieue dels voltants de París sinó a Ripoll, una ciutat mitjana de la Catalunya profunda, que van estudiar en l'institut i feien vida normal, s'hagen transformat en màquines de matar i de fer-se matar per la influència d'un fosc religiós amb antecedents penals. De cap manera poden emparar-se l'odi i l'atrocitat en la llibertat de culte.

Evitar que en nom de la quarta llibertat se soscaven les altres tres és una forma cabdal de lluitar contra el terrorisme, i no està renyit amb la catarsi. Al contrari, proclamar col·lectivament que no tenim por és expressar que no caurem en el joc macabre amb què se'ns vol deshumanitzar.

Tampoc no han de fer-ho els qui estan temptats d'aprofitar avantatges, reals o suposats, propiciats per successos tan dramàtics. Al març del 2004 un Govern va mentir després de la massacre en els trens de rodalies de Madrid per a salvar les seues expectatives electorals i ho va pagar en les urnes, però el verí d'aquella mentida va persistir en certs mitjans de comunicació durant bastant de temps. Avui, el mateix partit intenta escudar-se en la commoció generada per l'atemptat perquè el president no responga en el Congrés de greus casos de corrupció que no tenen res a veure amb el terrorisme. La manipulació d'un atemptat amb finalitats partidistes va demostrar ser tan repugnant com inflamable en termes d'opinió pública i ningú no hauria de caure en una cosa semblat una altra vegada per molta raó d'Estat i molt de compromís sobiranista que s'intente enlairar d'un costat o d'un altre.

És noble i democràtic plorar pels morts i admirar els heroismes que inclou una tragèdia com la de les Rambles, apostar per la solidaritat, sentir-se units en la ciutat i fins i tot trobar motius per riure'ns plegats de la solemnitat impostada d'aquell que només predica la barbàrie. Són emocions a les quals estan obligats a respondre els qui actuen en l'esfera pública, siguen polítics, policies, capellans o periodistes, mantenint la mesura i fugint d'extremar el judici.  Unes dosis de temperància farien molt de bé.

Etiquetas
stats