eldiario.es

Menú

Bárcenas, el delator impossible

Pot funcionar la llei del silenci sense alguna coacció o incentiu, sense que estiga actiu algun entramat fosc, encara que siga polític?

- PUBLICIDAD -
El PP renuncia a preguntar a Bárcenas y reitera sus críticas a los "torquemadas" que quieren desgastarle

Luis Bárcenas, en la comissió del Congrés.

Elia Kazan va dirigir aqueix magistral cant a la delació que és La llei del silenci. Terry Malloy, el personatge que interpreta Marlon Brando, en efecte, és un heroi ombrívol que acaba denunciant els gangsters dels molls del Hudson per als quals treballa. Una figura en què molts van veure l'intent d'expiar, mitjançant la justificació d'una confessió “bona”, el pecat del mateix cineasta i del seu guionista Budd Schulberg, delators tots dos d'amics esquerrans de Hoollywood durant la caça de bruixes del senador McCarthy.

Encara que podria passar perfectament per un comptable de sèrie negra caigut en desgràcia, cap sentiment semblant, ni real ni de ficció, habitava en l'individu que l'altre dia va comparèixer davant la comissió del Congrés dels Diputats que investiga el finançament del PP. Luis Bárcenas no ha mostrat la més mínima necessitat d'exculpar-se, ni sent impuls moral algun de desvetlar el funcionament delictiu emparat darrere de les sigles de l'organització política a la qual va pertànyer i que encara governa Espanya, com va fer en el seu moment sense que l'assetjara la justícia José Luis Peñas, el regidor de Majadahonda que va denunciar la trama Gürtel.

L'altivesa de l'extresorer del PP és proporcional als càrrecs judicials que pesen sobre ell i, com va demostrar, està disposat a administrar-la a la seua conveniència fins i tot davant els parlamentaris. Aquell a qui Mariano Rajoy va encoratjar un dia de gener del 2013 mitjançant un missatge de mòbil a “ser fort”, quan estaven arribant a les mans de la premsa els papers de les donacions opaques al PP i les revelacions que dirigents i alts càrrecs havien cobrat sobresous, està complint el consell després de passar per la presó i amenaçar amb tirar de la manta. Podia pronosticar-se una altra cosa?

Com ja va passar amb Francisco Correa, un altre saquejador amb pretensions que va fer com que confessava el sistema de cobrament de mossegades en un document dirigit a la fiscalia que va lliurar també a Ignacio Escolar i del quual després es va desdir, Bárcenas ha optat pel silenci. Un silenci selectiu, trencat únicament per a protegir els seus arguments poc creïbles de defensa i proferir impertinències contra els diputats, en la línia d'aquell gest obscè amb el dit dedicat als periodistes que l'esperaven a la tornada d'un viatge que va coincidir amb moviments de quasi dos milions d'euros en els seus comptes a l'estranger.

Terry Malloy era en el fons una bona persona. Els seus creadors Kazan i Schulberg hi van projectar certa mala consciència perquè havien delatat uns altres per a salvar les seues carreres. Ni Bárcenas ni Correa semblen bones persones, ni tenen ja carrera alguna per salvar. Si de cas un patrimoni pastat il·legalment. Ni tan sols la perspectiva de reduir les seues condemnes (i Correa ja en té, en el rosari de peces del cas Gürtel, una de 13 anys per l'adjudicació fraudulenta dels pavellons de la Generalitat Valenciana en Fitur) sembla estimular en ells la idea de soltar la llengua.

El mateix dia que Bárcenas compareixia, es feia pública la sentència que obliga el PP a pagar 568.000 euros a Fira València per l'ús opulent de les seues instal·lacions en el congrés que el 2008, amb l'inestimable suport de Francisco Camps, va salvar el llavors discutit lideratge de Rajoy. En el punt àlgid de la seua embriaguesa de poder, simplement, els populars se sentien els amos de tot a València i no van pagar aquell congrés a la institució firal. Si ara els toca fer-ho és perquè uns altres manen en les institucions locals, perquè s'ha portat l'assumpte als tribunals i perquè s'ha avariat la màquina electoral que cavalcaven, una vegada ha deixat d'estar lubricada per un finançament il·legal que els mateixos empresaris implicats ja han confessat. El més curiós del cas és que el PP valencià, amfitrió del conclave, ha atribuït ara davant el jutjat a un “acord verbal”, que hauria gestionat Bárcenas des de la direcció nacional i que no va arribar a formalitzar-se en un contracte, l'escandalós impagament d'un esdeveniment en el qual sembla que la trama Gürtel també va ficar la mà.

Amb la irritació a flor de pell (com si fórem la resta dels mortals els que li deguérem alguna cosa), Bárcenas no va desmentir davant els diputats en la comissió el que havia deixat dit al principi sobre l'existència d'una “comptabilitat extracomptable” i el pagament de sobresous, entre uns altres a Mariano Rajoy. Es va limitar a corregir detalls que potser juguen algun paper en la seua estratègia, com el lliurament de diners negres per Álvaro Lapuerta, el seu predecessor en els comptes, dins d'una caixa de puros. Tot apunta al fet que no té intenció d'anar més lluny. Per aquest motiu l'oposició es va queixar de l'existència d'un pacte de silenci de l'extresorer amb el seu antic partit.

Però més enllà de l'instint primari de no autoinculpar-se, pot funcionar la llei del silenci sense alguna coacció o incentiu? Pot fer-ho sense que estiga actiu algun entramat fosc, encara que siga polític? Proposa Compromís en el Congrés, amb el suport inicial de la majoria de la Cambra, que el Codi Penal contemple la possibilitat d'il·legalitzar partits corruptes. Serà interessant veure com es desenvolupa aqueix debat que el PP intentarà frenar per tots els mitjans. De moment, per a deixar als corruptes sense incentius i sense possibilitats de xantatge, per remotes que siguen, en nom d'una elemental salut democràtica, hauria bastat amb no permetre que aqueixa dreta tèrbola tornara a governar. Segur que sabríem més del Rajoy "extracomptable”.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha