eldiario.es

Menú

La demagògia hídrica no serveix de res contra la sequera

Les dessaladores que va atacar el PP en la seua furibunda i inútil campanya pro-transvasament són ara un recurs clau per a pal\·liar l'escassetat d'aigua

- PUBLICIDAD -
Una vista de la planta desaladora de Torrevieja

Una vista de la dessaladora de Torrevella.

Podríem dir-ne maniqueisme, argumentació hiperbòlica o senzillament demagògia. Les formes d'atiar les passions, de simplificar els conflictes fins a convertir-los en un enfrontament de bons i dolents i d'atribuir-se la raó en nom del poble, convertit en un col·lectiu homogeni que no admet matisos, no són noves entre nosaltres. El PP, partit actualment en el Govern, ha practicat aqueix populisme contundent i desacomplexat en moltes ocasions amb resultats quasi sempre lamentables (vegeu com està Catalunya anys després de la seua nefasta campanya contra l'Estatut).

Una d'aqueixes erupcions de populisme demagògic va ser la guerra de l'aigua, amb les seues exageracions i magarrufes. I els seus aquelarres. Un dia de març del 2003, per exemple, en la ciutat de València es van cuinar 400 paelles gegants i es van repartir 120.000 racions d'arròs entre els assistents a un acte convocat al crit de “Aigua per a tots”.

L'aclaparant campanya mediàtica i la seua organització van ser regades generosament amb diners públics per les institucions valencianes controlades pel PP mentre les comarques del sud de Catalunya protestaven massivament contra el transvasament de l'Ebre. La victòria inesperada del socialista José Luis Rodríguez Zapatero en les eleccions generals del 2004, una de les primeres mesures del qual va ser derogar el projectat transvasament, va trastocar el brutal panorama que s'havia dissenyat però no va afluixar el furor hídric de la dreta espanyola. Al contrari, tot aquell que estiguera en contra del transvasament o li posara objeccions va passar a ser un mal ciutadà o un enemic aferrissat del progrés.

El mecanisme és tan simple com devastador. La ministra socialista de Medi Ambient Cristina Narbona, que va posar en marxa com a alternativa a la conflictiva i superada política de transferències entre conques un ambiciós programa de construcció de dessaladoras per a fer front a la sequera, va ser injuriada fins a extrems delirants pels dirigents del PP, els seus hidden persuaders i el lobby hídric de les comarques d'Alacant al quual alimentaven generosament.

“Si el PP guanya les eleccions, no hi haurà dessaladores”, profetizà un il·lustre polític valencià, enmig d'un cor en què van destacar veus com les de Francisco Camps o Miguel Arias Cañete. Una dècada després, el Govern del PP destina 11,5 milions d'euros a obres urgents per a poder ampliar l'ús de sis plantes dessalinitzadores a Alacant i Múrcia que subministren aigua a la Mancomunitat dels Canals del Taibilla. Entre elles hi ha la dessaladora de Torrevella, la més gran d'Europa, la construcció de la qual va boicotejar el PP des de la Generalitat fins a extrems grotescs.

No hi ha solucions perfectes a problemes com el de l'escassetat d'aigua. Les plantes dessalinitzadores no són una solució miraculosa. Consumeixen molta energia i produeixen un aigua més cara que la que estan acostumats a usar els agricultors. L'impacte de la salmorra excedent sobre les prades de posidònia, que va portar els populars a qualificar-les com “les nuclears del mar” (González Pons dixit), s'ha resolt en bona mesura gràcies a l'ús de difusors. I els sobrecostos originats per la corrupció en l'empresa Acuamed, singularment mentre va ser ministre Arias Cañete, han llastrat innecessàriament els comptes públics.

Però és innegable que ara mateix, si es pot fer front a la sequera, especialment per a donar de beure a les ciutats d'un litoral superpoblat, és gràcies a que en el seu moment es va fer una política racional, és a dir, es va actuar sense deixar-se acoquinar per la desqualificació permanent. I perquè els que van esgrimir aquella demagògia, com sol passar, van acabar actuant en tornar al Govern com havien jurat i perjurat que no ho farien.

Va haver-hi un exemple molt clar d'aquesta mescla de virulència argumentativa, gestió corrupta dels recursos públics i inconseqüència manipuladora. Va ser la Fundació Aigua i Progrés, creada pel govern de Camps només entrar Zapatero a la Moncloa i dissolta quan Mariano Rajoy va ser triat president el 2011. Va bastar que tornara el PP a manar a Madrid perquè es desactivara un engranatge de propaganda pro-transvasament en el qual només la Generalitat Valenciana hi va gastar 7,2 milions d'euros de tots els ciutadans.

La ideologia transvasista es desgasta acceleradament. La Comunitat Valenciana intenta defensar els seus drets sobre el Tajo-Segura enfront de Castella-la Manxa, però aquest transvasament es torna cada vegada més insostenible. Pressionen els regants del sud valencià sobre una transferència entre conques internes, la del Xúquer-Vinalopó, intentant reobrir les ferides d'una guerra que es va saldar amb l'enviament d'aigua al sud des d'una presa quasi en la desembocadura del Xúquer que no amenaça la comarca de la Ribera ni el parc natural de L’Albufera però que aquells s'obstinen a traslladar riu amunt, on si ho faria… Són reminiscències d'una polèmica del passat. Però les dessaladoras, al final, estan aquí per a resoldre la papereta.

“Les sequeres no es resolen amb mesures urgents sinó amb prevenció i planificació”, sosté un document que signa, entre altres plataformes ecologistes, la Fundació Nova Cultura de l'Aigua. I no et dic si, a més, a algú li dóna per encendre la traca de la demagògia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha