Una cafrada per tapar una altra

Hui fa un any. El 5 de novembre de 2013 els treballadors de RTVV passàrem de l'eufòria a la incredulitat, de la confiança en la justícia a la indignació contra una cacicada. Han transcorregut 365 dies i encara ningú en el Consell ha assumit cap responsabilitat per una decisió irreflexiva i bàrbara que ha perjudicat clarament la societat civil valenciana.

Fa dotze mesos el jutge li donava la raó als quatre sindicats (CCOO-PV; Intersindical Valenciana; UGT-PV i CGT-PV) que havien recorregut el primer ERO després d’oposar-se a signar-lo. L’acte judicial declarava la nul·litat del procés. Confirmava que els gestors actuaren amb un criteri subjectiu i vulnerant drets fonamentals dels treballadors.

La sentència retratava molts protagonistes lamentables d'aquest intent de neteja política a RTVV. En primer lloc, el dimitit director general, José López Jaraba, que mai va donar la cara davant els treballadors durant el procés. També el seu suplent, Alejandro Reig, que posà la seua signatura sense cap mirament per donar el vistiplau a un ERO que, com confessà en el juí, no coneixia. Igualment quedà en evidència el simulacre de secretari general i ara opinador en una televisió de la TDT, Juan Prefaci. Eixe que tenia com a desig dir-li als seus nebots que havia contribuït a salvar RTVV. Prefaci encapçalà la infausta delegació de l'empresa que, en conclusió del jutge, no va tindre voluntat de negociaramb els representants dels treballadors.

La defensa jurídica de l'ERO i la seua gestió tampoc deixen ben parat el sector privat. El despatx de Garrigues a València, encapçalat per Fernando Crespo -un mal imitador de Don Draper- no va poder salvar el que era indefensable. La famosa Price Waterhouse Coopers tampoc demostrà el nivell del seu presumpte prestigi. Féu un vestit de fusta laboral als treballadors de RTVV encarregat a la mida dels objectius d'uns personatges, els directius, que no tenien ni idea de les funcions de les categories professionals ni de com es feia ràdio i televisió.

En eixa representació de l’empresa no podem oblidar la inestimable col·laboració de la cap de recursos humans, Noèlia Estarlich, ni tampoc de l’advocat David González Wonham. Els treballadors de RTVV estem en deute amb ells. Sense la incompetència d’aquests personatges no s'haguera pogut fer un empastre tan gran. Tots es van fartar de repetir, durant el període de consultes, que ens veuríem als tribunals. Així va ser.

També és moment per destacar altres còmplices necessaris que li serviren a l'empresa (i al Partit Popular) per intentar escenificar una possible divisió entre els treballadors. Ens referim al paper dels sindicats USO i CSIF que, amb la seua signatura, corroboraren un desastre gestat, com reconegué Jaraba en el juí, des del Palau de la Generalitat. Fonamental va ser també la funció dels membres de la comissió de baremació que, com indica el jutge, vulneraren els principis d'igualtat i mèrit i perjudicaren els seus companys. Assenyalaren i posaren en el carrer persones que complien els requisits per seguir en l’empresa. Com a estreles invitades a aquest sainet estan els designats pel PP com a membres del Consell d’Administració de RTVV que aprovaren l’ERO. Ells són Miguel Domínguez, Lucia Esteban, Manuel Martín, Paz Ferrín, Luis Barcala i Santiago Arévalo.

No podem oblidar, tampoc, el paper de la nova Directora General, Rosa Vidal. Si haguera volgut, podia haver aturat el comiat de 450 persones durant el seu mandat. Només ho va fer amb uns pocs i en els últims dies de juliol. Vidal es passà totes les reunions del Consell d’Administració de RTVV assegurant que l’ERO anava a aprovar-se i proclamant, a qui la volia escoltar, que havia arribat un temps nou. Efectivament, el de la privatització encoberta. És curiós que totes les franges de programació que van a eixir a concurs s’adjudicaren a una empresa, Vértice 360, que acaba d’entrar en concurs de creditors. Paradoxal sembla també que, per escollir-la, comptara amb l’ assessorament de determinats professionals de la casa (procedents bàsicament d’Informatius) que sempre s’havien caracteritzat per obeir cegament la superioritat. Curiosament, la bena dels ulls se’ls caigué quan Fabra decidí fer cas a Pedro J. Ramírez i tancar RTVV. Des de les plantes nobles de Burjassot buscant un lloc en el nou ordre vidalià passaren a la kale borroka insultant a qui, fins hores abans, lloaven. Alguns d’ells, pobres, están decebuts amb el PP després de tot el que han treballat per a ell. Misèries de la vida.

Per tot açò, el matí del 5 de novembre de l'any passat fou inoblidable. Sentírem que hi havia justícia i que no es podia actuar impunement contra ningú. Comprovàrem que les persecucions polítiques s'aturen amb la força de la llei. Fou un miratge. Alberto Fabra no acatà la sentència que el comminava a replantejar l'ERO i decidí, com els bous que ixen amb les banyes embolades, envestir contra el mitjà de comunicació més potent que els valencians havíem tingut mai. Va tindre el mateix tacte que intel·ligència quan consentí que Rosa Vidal s’assabentara de tot en l’estànça prèvia al seu despatx, mentre esperava que el President la rebera per comunicar-li l’execució de l’ens públic.

Des d'eixa vesprada no hem parat d'esbalair-nos de com es pot gestionar de forma tan matussera una administració pública. Les mentides argumentades pel President han quedat en evidència durant aquest curt període de temps. No ha sigut una qüestió de diners. Amb la despesa que portem gastada en el procés de tancament, i el que queda, es podria garantir la continuïtat que plantejava el Comité d’Empresa. Si més no, durant quatre anys més.

Fabra i el seu Consell, i per extensió el PP, han demostrat una incompetència que eleva a l'Inspector Clouseau a la categoria de premi Nobel si el comparem amb ells. Només cal recordar els exemples de la desconnexió de TVE o el de la fallida venda de l’edifici de Burjassot. Els dos, curiosament, a iniciativa d’eixe prohom de la societat valenciana que és el Delegat del Govern, Serafín Castellano. Un polític, recordem, capaç de defensar que RTVV era imprescindible i, una setmana després, tot el contrari. Un exemple de coherència per a estudiar als manuals de psiquiatria política.

Fabra i el PP han destralejat el futur de tots els treballadors de la casa i els drets que els valencians tenim a escoltar i veure com és la realitat des del nostre prisma. El vot de 49 diputats del PP executà la bestiesa política, cultural i social que significa deixar sense emissió RTVV. El tancament també fou digne i definidor de les maneres populars: a la nit i amb la força policial com únic argument.

Durant aquests dotze mesos hem anat sabent més detalls del saqueig de RTVV i com, mitjançant l'empresa, es feien diners per enriquir trames relacionades amb presumptes finançaments il·legals. És una mostra més de com han governat els populars el nostre país.

El temps i els jutges acabaran per surar-ho tot.

Ara tornen a insultar la nostra intel·ligència. Creuen que amb un simulacre de televisió autonòmica podran recuperar els vots perduts per culpa d’una pèsima gestió. Només un polític de la talla moral d’Alfonso Rus podia idear, un any després de votar a favor del tancament de RTVV, posar en marxa una televisió que estan munyint des dels departaments de comunicació de les dues presidències: la de la Generalitat i la Diputació. Estan segurs que recuperaran vots tornant a fer un nodo, l’oratge, partides de pilota, programes de tradicions valencianes, salut i recuperant alguna sèrie emblemàtica de l’antic Canal 9. És la decisió de la desesperació política i la demostració del que pensen que són els seus votants. És també la prova de com balafien els nostres impostos per a benefici propi.

Intentaran demostrar que, amb 2-3 milions d’euros, fan una televisió pública i en valencià. Són tant arrogants com desconeixedors del mitjà que tenen entre mans. Estrenaran una nova mini televisió després d’haver destrossat un projecte vertebrador de tots els valencians. Així són ells.