La hipòtesi confluència
El temps no és neutral. Si la política versa sobre les relacions de poder, l’estratègia política mai ha pogut escapar de la qüestió del quan. Els grans debats del moviment obrer, més que sobre el què, eren sobre el com i el quan, oferint un continuum de manuals que van des de “el poc a poc” de la reforma contínua socialdemòcrata al “ja mateix” de l’acció directa llibertària. El temps tampoc és uniforme. Els curts i intensos moments de sístole s’alternen amb els llargs i calmats de diàstole; els primers augmenten les tensions i eixamplen les qüestions que són discutibles; els segons relaxen el tauler amb un tancament parcial de les discussions que regirà durant un temps. Cada cosa té el seu moment: a voltes cal ser formigues lentes i constants; altres seguir el ritme, sent ràpids, imprevisibles i desbordants com un tsunami. Les eleccions de desembre no són plebiscitàries, però quasi: o prolonguem la sístole en termes constituents o els de sempre ens preparen una diàstole que pretenen duradora. L’actual acceleració del temps polític –“els dies que condensen 20 anys”- fa que les decisions no siguen neutrals; el que no fem ara potser ja no estem en condicions de plantejar-ho més tard. Si no ho fem ni la Història ens absoldrà.
El resultat que van donar les urnes el 24M permetia intuir per primera vegada en dècades el reflex d’un nou espai sociològic hegemònic construït entorn a tres demandes bàsiques: recuperació de la democràcia, protecció dels drets socials, dignitat per als valencians. La hipòtesi que existia una majoria social de canvi havia estat confirmada: més de 800.000 vots i 32 escons, tot i una llei electoral injusta. En el convuls escenari post-24M va anar emergint una conjectura: la Hipòtesi Confluència. Si existia una majoria que apostava pel canvi real i si esta multitud anava més enllà de Podem i més enllà de Compromís, calia fer-la emergir com a l’actor central de la política valenciana. La forma d’articular eixa majoria de canvi era amb un discurs de poble i una candidatura única, capaç de guanyar unes eleccions. L’alternativa era molt pitjor: no articular-la permetia al PSOE conservar velles glòries i a Ciutadans inflar-se d’aparences.
No estem parlant, però, d’una coalició electoral a lo vella política, merament conjuntural, forçada per unes expectatives d’algun diputat més ací o allà però sense química real. No consisteix en sumar partits ni negociar quotes. No es tracta només de sexe d’una nit. No és tant una qüestió d’aritmètica com d’una relació que done a llum un nou actor polític per a tornar a sacsejar el tauler i partir-lo en dos. Al desembre es baten dos models de país: la societat de privilegiats front a la societat de ciutadans iguals. Al desembre hi ha d’haver només dues paperetes: la dels partits de l’Íbex, la CEOE i el FMI i la de la candidatura de la gent decent. Per a crear-la, Podem i Compromís són ingredients necessaris. Però la cosa no va només de partits sinó també de moviments i de ciutadania. La unitat popular no és la suma d’organitzacions preexistents sinó l’articulació d’eixe subjecte nou capaç de guanyar. Això passa necessàriament per una candidatura en la qual la ciutadania participe i es reconega com qui es mira a l’espill.
Dèiem que les de desembre són unes eleccions gairebé plebiscitàries i per això molt importants. Segurament a la Comunitat Valenciana encara més. Arreu de la geografia hi ha una sensació compartida: els valencians ja no som el que érem. La regió de la corrupció que ens avergonyia està mutant en el país que per fi paga les ajudes a la dependència. Hem tallat la corda de l’àncora que ens ofegava en aigües fangoses i tornem a sentir el que sent a l’avançar amb el propi peu. Sabem que la defunció de la vella regió submisa del maig necessita del seu soterrar al desembre. Els valencians anem a Madrid a contribuir de forma decisiva al canvi allí per a consolidar el canvi ací. Però esta vegada el dòcil “Levante” anirà vestit de País Valencià per a que no se’ns prenga més el pèl. Açò si que depèn de l’aritmètica: només un grup parlamentari propi serveix per a ser algú a Madrid. I només la candidatura de la gent decent té eixa capacitat d’enviar suficients portaveus al Congrés.
Els ingredients estan a la taula i esta volta no se’ns passarà l’arròs. Alguns han tractat esta confluència amb cert egoisme, pensant més en un particular ball de trons intern que en quina era la millor manera d’atendre les demandes de la gent. Però no estem al 1982 ni tan sols al 2011. La cultura política naixent del 15M s’ha caracteritzat per una màxima: els interessos de la gent han d’estar per damunt dels interessos de partit. La política ciutadana no va tant de convèncer a la flora i la fauna interna; lo realment important és seduir als més de 5.000.000 de valencians. Amb més riscos i menys certeses; amb més potència i menys límits. El moment és ara i cal actuar amb valentia. Guanyarem.
Cèsar Jiménez és enginyer informàtic i tècnic de cooperació internacional. Diputat per Podem a Les Corts Valencianes i Secretari General de Podem a Castelló de la Plana.
Pau Belda és economista i doctorant a la UB. Membre del Consell Ciutadà Valencià i de la comissió negociadora de la confluència de Podem.
