El masclisme nostre de cada dia

Ens alcem cada matí enjorn, amb els senyals horaris de l’informatiu anunciant un altre atemptat en un aeroport d’Istanbul, un hotel de Kinshasa o un mercat de Bagdad, en què han mort centenars de persones de tota condició a les mans d’uns pocs terroristes suïcides (homes). Els comentaristes radiofònics debaten sobre les causes d’un fenomen que afona les arrels en els abusos i les injustícies perpetrats per governadors colonials (homes), dictadors sàtrapes (homes), invasors mentiders (homes) i fonamentalistes salvatges (homes). Alguna vegada el noticiari ens conta la història d’una xiqueta siriana o afganesa obligada a deixar els estudis i a servir d’esclava sexual en condicions inhumanes. Sol ser just abans d’un anunci de dietes miraculoses per a llevar-se aqueixos quilets de més i lluir un ventre pla en l’operació biquini.

De camí a la faena escoltem les declaracions de líders polítics (homes), analistes demoscòpics (homes) i comentaristes d’upa (homes) sobre una investidura que no arriba. Esporàdicament és entrevistada alguna dona –l’excepció que confirma la regla– de qui es destaca l’ambició de poder i es qüestiona la seua “política de gestos”. A continuació arriben les notícies de l’esport (masculí), que ens conten els últims fitxatges de futbolistes (homes) i la prèvia d’un partit històric de la nostra selecció (d’homes), que tindrà el suport a la graderia de Sa Majestat el Rei (primogènit baró), “que no se l’ha volgut perdre”.

Ja en la faena, el comentari del dia és el desgavell sexual en els “sanfermins”. Alguns companys es delecten davant de l’ordinador amb les imatges de guiris borratxes amb les mamelles a l’aire i envoltades d’una torba (d’homes) en zel. “Doncs, no sembla que estiguen passant-ho gens malament”, diu un. “Després que no se sorprenguen si els passa alguna cosa”, rebla un altre. Cap d’ells repara en el titular de la notícia que il·lustren les fotos: “Els agressors d’una jove a Pamplona van gravar la violació”.

Al final de la jornada ens comuniquen que tenim nova cap i comencen els nyic-i-nyacs a l’oficina: deu ser perquè és filla de tal o dona de tal. Ho diuen els mateixos que mai no s’havien preguntat de qui era fill o marit el cap anterior (home), ni es preguntaran quants títols tenen o quants idiomes parlen l’un i l’altra. Els mateixos que animaran els seus fills a ser triomfadors i les seues filles a estar formades. Els mateixos que diran que el feminisme és igual que el masclisme, però al revés.

De tornada a casa posem la televisió. En totes les cadenes es repeteix la combinació home divertit i dona sensacional, ell amb americana i vestit, ella amb vestit cenyit i curt. En un programa del cor entrevisten una jove pillada in fraganti amb el torero de moda; entre crits i alegries, els tertulians l’humilien amb preguntes íntimes i judicis morals mentre ella somriu agraïda. En una tertúlia política ningú s’atreveix a defensar l’impresentable que el dia anterior va qualificar de “puta” i “mal follada” la líder d’un partit d’esquerres, a qui també va enviar a netejar cases o a vendre peix. Quina grolleria, “això no es diu a una dona” (ni es diria mai a un home). A continuació, durant la pausa publicitària, els anunciants tracten de vendre’ns colònies amb lànguides nimfes en expressió orgàsmica, cremes anticelul·lítiques amb culs durs d’adolescents, i detergents miraculosos amb mestresses de casa preocupades per les taques de xocolate del berenar dels xiquets.

L’endemà sona el despertador i en la ràdio donen la notícia que una altra dona ha estat assassinada per la seua parella. I a continuació un grup d’experts (homes) analitzen el dramàtic fracàs i plantegen les possibles alternatives: la selecció va perdre ahir i es busca un altre entrenador…