eldiario.es

Menú

Ser més carca que la punyeta

- PUBLICIDAD -

És sabut per tots els valencians que la paella del cap i casal és l'Autèntica paella, malgrat que la gran majoria no sàpiguen situar Sueca en el mapa. I qui diga el contrari és un miserable que no ha vist mai en la seua vida com es cuina una paella. La paella, així, amb un parell (ara sí!) de pebrots-pimentons-bajoques deformant entrecuixos.

“Jo he vist com es fa, però no en sé fer” o “jo he vist com es fa, però és que m'ix fatal” són expressions molt valencianes per tots conegudes. És com aquell que no parla valencià, però l'entén; o no el parla perquè l'entén perquè, d'entendre'l, no el parlaria... Què sé jo! Hi ha arrossos com hi ha valencianoparlants, els quals són tancats o oberts. Que cadascú ho entenga com li vinga en gana.

Al que anem. L'altre dia em disposava a cuinar un suculent arròs al forn quan, sobtadament, la veïna de dalt em cridà en un atac d'histèria per la galerieta diguen-me que d'això res, que havia de fer una paella valenciana a la manera de València. El millor de tot és que ella dinava a sa casa. Jo me'n fotia de menjar paella (ja en vaig fer, d'una, el darrer diumenge) i vaig prosseguir la meua marxa inicial fent cas omís dels crits psicòtics d'aquella dona d'ordre o de lo social. Acte seguit va començar en amenaces: que si obria la porta del forn açò, que si no posava ja el garrofó a bullir en aigua allò, que ja me les veuria amb el delegat de govern, etc. “Aquesta dona no està bé, ajuda-la”, deia encomanant-me de genolls al retall d'una maredeueta que tinc pegada en la porta del microones. Ignorant de mi, desconeixia que la verge havia dimitit de tots els seus càrrecs després que la fiscalia general de l'estat li haguera plantat una querella per malversació, prevaricació i no-sé-quantes collonades més.

I de la bogeria passàrem al guirigall en aplegar-se la resta de veïns a la galerieta. Tots van estar d'acord en imposar-me la paella com a plat del dia i a retreure'm la meua falta d'amor i solidaritat pel desig de la valenciania. L'arròs al forn ja el tenia quasi fet i algú colpejava la porta de ma casa fent-se passar per un policia. No li vaig fer cas i vaig deixar la font de fang reposant en la finestra de la cuina que fita amb el pati interior de la finca. Llavors (i que em disculpe l' entoncesià Alfons Rus), els colps a la porta foren més intensos. Enmig de tant aldarull, em vaig servir una cervesa per a ofrenar noves glòries al veí que encara penja, putrefacte, des del balconet del segon. Fou després de patir un llarg avorriment quan es morí d'angúnia.

A poc a poc, vaig sentir el sabor gloriós d'una cullerada triomfal de l'arròs a banda que em vaig cuinar mentre distreia al veïnat amb l'arròs al forn i, tot seguit, vaig posar la televisió en marxa. L'informatiu retransmetia a Mariano Rajoy comunicant que la manera en la qual han de viure tots els catalans no la poden decidir solament ells a través d'un referèndum, sinó tot un veïnat que mai dina ni viu a Catalunya i que viu en geografies tant llunyanes com Tenerife (als quals també se'ls ha prohibit utilitzar un referèndum per a impedir les prospeccions petrolíferes de Repsol en les seues costes). Prohibit i pam.

No en vaig poder escoltar més, del que fóra que diguera aquell subjecte socialment infravalorat o governador de les Espanyes, perquè el crit veïnal arribà al zenit quan el vell anarquista que viu a l'últim pis, molest perquè li havien fotut la migdiada, es posà a pixar pel desllunat. La gent va tancar les finestres i va tornar als problemes quotidians i íntims de dins sa casa. Problemes de veritat i tant espanyols com no residir a Catalunya i voler votar-li un futur, malgrat no tindre una cullerada d'arròs blanc que dur-se a la boca. Cagar en corral aliè per covardia a fer-ho en aquell en què sí toca. Embriagar-se de patriotisme, tornar a donar un plus de confiança al govern d'Espanya i que ho netege qui vinga darrere.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha