És el moment dels programes electorals. Ja en plena precampanya, les diferents forces polítiques que tornaran a competir davant les urnes el 26J van publicant les seues propostes d’acció a la recerca del vot. Però no tots els programes de govern es juguen a les urnes; com bé sabem una bona part de les decisions que van marcar l’última etapa del govern de Zapatero i de les reformes del govern de Rajoy no venien incloses en els seus programes electorals, sinó que van ser adoptades en el marc de les anomenades “polítiques d’austeritat” aparentment imposades per la UE. De fet, és cert que les línies mestres de la bogeria reformista dels últims anys han estat dissenyades per la Comissió Europea, però també ho és que les recomanacions que han arribat des d’Europa s’han aprovat amb l’assentiment dels executius estatals, molts dels quals (especialment l’espanyol de Rajoy) han aplicat la majoria d’aquestes (auto)instruccions amb entusiasme. Es tracta, sens dubte, d’una jugada mestra: les recomanacions de la Comissió les han utilitzades els governs estatals per a diluir la seua responsabilitat en el pla supranacional i reduir el cost polític de l’adopció de les brutals mesures d’austeritat que han empobrit durant anys les majories socials de la UE.
El 28 de maig passat la Comissió Europea va publicar el programa de reformes que han d’abordar cada un dels estats membres de la UE (llevat de Grècia) entre el que queda del 2016 i el 2017, les anomenades “Recomanacions per país”. La situació dels 28 estats no és homogènia. Croàcia, França, Portugal, Espanya i el Regne Unit encara estan subjectes a un mecanisme específic (procediment per dèficit excessiu) mentre que Grècia té una situació particular perquè està sotmesa a un programa d’ajust macroeconòmic. En altres paraules, el conjunt dels països suara esmentats estan sotmesos a un control especial i han d’escometre reformes més contundents. En concret, per a Portugal i Espanya, la Comissió ha recomanat la correcció del dèficit mitjançant l’ús de les reformes estructurals que calga i l’aplicació de tots els recursos extraordinaris a la reducció del deute i del dèficit. A més, en el marc del mecanisme de control del dèficit excessiu, tornarem a ser examinats a l’inici del juliol. De la seua banda, Grècia continua sent un Estat intervingut pels creditors. Per a l’Estat hel·lènic no hi ha “Recomanacions per país” sinó una intervenció directa en el procediment intern de presa de decisions que ha forçat el Govern a presentar al Parlament l’anomenada “llei granera”, que inclou més retallades dels salaris dels funcionaris, més privatitzacions i més desregulacions. Hui sabem també que la cosa va agreujant-se durant el procés d’esmenes a la llei. Per a molts es tracta d’un quart memoràndum encobert, per a uns altres, la resposta a un xantatge del qual s’està aprofitant l’oposició. Qualsevol de les dues explicacions reflecteix una mateixa realitat: ni el Govern ni el Parlament actuen segons el programa que van presentar per demanar el vot al poble grec.
Paga la pena, abans d’entrar en el contingut del programa que la Comissió ha atorgat a Espanya, començar recordant com i per què les institucions de la UE estan marcant les línies mestres de la política estatal, sobrepassant els límits competencials que els atribueix la mateixa normativa de la Unió.
Com ja hem assenyalat en altres entrades d’aquest blog, des de l’any 2009 s’han posat en marxa un seguit de procediments orientats a aconseguir la coordinació (intervenció) de les polítiques econòmiques dels estats membres de la UE. En concret, i deixant de banda altres mecanismes, es va iniciar l’anomenat “semestre europeu”, amb l’objectiu de sincronitzar els calendaris de l’avaluació i els informes de la política econòmica i pressupostària en l’àmbit de la UE i d’ampliar els àmbits de supervisió i de coordinació a polítiques macroeconòmiques. Durant el semestre, s’estableix un calendari en què els estats membres reben assessorament de la UE i, posteriorment, presenten els seus plans d’actuació (Programes nacionals de reformes i Programes d’estabilitat o convergència) que s’avaluen per les institucions de la UE abans de presentar-se als propis parlaments estatals. Després de l’avaluació, els estats membres reben recomanacions separadament (les Recomanacions específiques per país) que són una guia, de facto de compliment obligatori, per a l’adequació de les seues polítiques pressupostàries i la realització de reformes nacionals.
Al llarg dels últims anys, en les Recomanacions per país per a Espanya s’han inclòs mesures com les següents: la reforma de la negociació col·lectiva (prioritzant la negociació en l’àmbit de l’empresa); la reforma del sistema de pensions a fi de retardar l’edat de jubilació legal i augmentar el nombre d’anys de treball per al càlcul de les pensions, així com també la reducció de la quantia d’aquestes (el factor de sostenibilitat); l’abaratiment de l’acomiadament tant en cost econòmic com en procediment; l’augment de l’“eficàcia” en costos de la sanitat, per exemple reduint la despesa farmacèutica dels hospitals, i un llarg etcètera. Totes s’han implementat mitjançant la utilització espúria de la figura del reial decret llei pel Govern, en innumerables reformes normatives.
El programa publicat el 28 de maig passat per a Espanya continua mantenint-se en la línia d’“austericidi” mantinguda els anys anteriors. La UE considera que la regla de la limitació de la despesa no l’han respectada les administracions públiques espanyoles (en cap nivell), que encara hi ha un risc palpable que Espanya no complisca les disposicions del Pacte d’estabilitat i creixement i que són necessàries més mesures per a garantir-ne el compliment els anys 2016 i 2017. La UE ens exigeix la correcció duradora del dèficit excessiu d’ací al final del 2017, reduint el dèficit de les finances públiques al 3,7 % del PIB el 2016 i al 2,5 % del PIB el 2107. Per a fer-ho, el pròxim govern haurà de prendre les mesures estructurals necessàries i utilitzar tots els beneficis imprevistos per a reduir el dèficit i el deute. Sembla clar, doncs, que governe qui governe, hauria d’abordar una reducció més gran de la despesa pública i, per tant, reduir les seues propostes en matèria de despesa social. En realitat això no és una novetat respecte dels anys anteriors, encara que el document del maig conté un pas més, i gosa durant aquesta en anualitat a endinsar-se en el terreny de l’educació per a establir les línies de reforma del nostre model d’ensenyament superior.
Hem de recordar que, sobre qüestions d’educació, la UE únicament hi té competència per a “donar suport, coordinar o complementar l’acció dels estats membres” (art. 6 TFUE). Així i tot, i per a justificar la seua intromissió en una àrea tan fonamental de la política estatal, la Comissió Europea utilitza el vell argument de vincular la desocupació actual amb el sistema educatiu, i culpabilitza el segon de l’insostenible nivell del primer. Per a fer-ho, la Comissió parteix d’una valoració de les reformes laborals del Govern de Rajoy i, sense compartir l’optimisme miop d’aquest, que relaciona directament i erròniament la baixada de la desocupació amb l’adopció de les reformes passades, es limita a dir que les normes que han desconfigurat el nostre model de relacions laborals han “augmentat la promptitud de la reacció de l’ocupació al creixement econòmic”. És palpable, així, l’escàs rèdit que s’atorga a la magnitud del desastre provocada, potser l’ocupació no respon normalment al creixement econòmic? Més enllà d’açò, la UE ja reconeix el que és evident. És cert, a Espanya assistim a un augment de la creació de llocs de treball, però a base de contractes flexibles i temporals i amb salaris moderats. A més, i malgrat del que hem abaratit la mà d’obra, no aconseguim ni una rebaixa contundent de la desocupació ni una reducció de la desocupació de llarga durada. Per què?. La Comissió ho té clar, el culpable de la desocupació és el nostre sistema educatiu.
El mantra de la inadequació de l’educació superior a les exigències del mercat de treball ens acompanya des de fa anys i ara torna a ocupar una part central del discurs de la UE, que acusa el sistema educatiu espanyol de mantenir un nivell general de qualificació baix i que “dificulta la transició cap a activitats de més valor afegit i mina el creixement de la productivitat”.
Assenyala la Comissió que “malgrat el gran nombre de persones amb estudis superiors, l’oferta de qualificacions no està prou adaptada a les necessitats del mercat laboral, de manera que els índexs d’ocupabilitat dels titulats superiors recents figuren entre els més baixos d’Europa, i una gran part d’aqueixos titulats exerceixen ocupacions que no requereixen un títol universitari”. Es tracta d’un argument inconsistent. Com pot no haver-hi distància entre les formacions cursades i els requisits particulars dels llocs de treball? Una planificació de l’oferta educativa com més “ajustada” millor a aquests requisits a hores d’ara no acabaria sent inadequada el 2020? Però, a més, el raonament anterior desenfoca les funcions del sistema educatiu, les quals, indiscutiblement han de superar l’objectiu de la preparació de la mà d’obra que requereix el mercat laboral en un moment determinat. Més enllà d’aquesta qüestió, les línies que planteja la Comissió per a la reforma del nostre sistema educatiu són tres: l’augment de la cooperació entre les empreses i les universitats, la “flexibilització” del sistema de governança universitària i el finançament per resultats dels organismes públics d’investigació i les universitats. Com es veu, torna amb força l’argumentació sostinguda en l’“Informe d’experts” del malaguanyat ministre Wert que va despertar entre els anys 2013 i 2014 l’alarma i el rebuig d’una bona part de la comunitat universitària.
Com assenyalàvem al principi, la Comissió Europea té un programa de govern per a cada un dels 28 estats membres, que és especialment dur per a Portugal, Espanya, Croàcia, el Regne Unit i França. És fonamental atendre hui la situació francesa a la llum de les recomanacions de la Comissió, la qual commina els nostres veïns a reduir la despesa pública, les pensions i els salaris mínims. És ja ben conegut el conflicte social que es viu hui a França com resultat de la reforma laboral impulsada pel govern del Partit Socialista. Es tracta d’una reforma de què podem assenyalar dues qüestions fonamentals: la descentralització de la negociació col·lectiva, que atorga més poder als convenis d’empresa, i la modificació de l’acomiadament per raons econòmiques, que persegueix facilitar l’adopció de les mesures d’extinció com a instrument de resposta a les necessitats empresarials i reduir el poder de valoració dels jutges respecte de l’adopció d’aquestes mesures. Ambdós tipus de mesures, que semblen una mescla de les reformes espanyoles dels anys 1994, 2010 i 2012, persegueixen una reducció del cost de la mà d’obra, bé mitjançant una contenció salarial, bé mitjançant una minoració del cost de l’acomiadament. La contestació social que aquesta proposta ha alçat a França està sent imparable. La vinculació entre els sectors laborals més precaritzats, els sindicats, els moviments socials i l’alumnat estan sostenint una protesta capaç de mutar de l’ocupació de les places a les vagues successives. La qüestió ara és no veure la reivindicació i mobilització francesa com una reacció de política interna, la reforma laboral francesa no és un fet aïllat, és una baula més en la cadena de destrucció dels drets socials i laborals impulsada des de la UE en connivència (en més o menys grau) amb diversos governs. Així, la protesta francesa ha de ser l’espill on ens mirem quan el pròxim govern espanyol siga interpel·lat perquè complisca el programa de govern de la Comissió Europea. Bé manifestant-nos contra una claudicació, bé sostenint un govern rebel, ens haurem de veure als carrers.
