“L'economia creix, però la desigualtat no disminueix: això és culpa de la precarietat laboral”

Francisco Goerlich és catedràtic d’anàlisi econòmica en la Universitat de València i investigador en l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Els seus camps d’especialització són la macroeconomia, la distribució de la renda, la demografia, l’economia regional i l’econometria aplicada. Acaba de publicar en la Institució Alfons el Magnànim el seu estudi ‘El empobrecimiento valenciano’, que analitza què ha passat en aquesta societat durant la crisi i després.

Pregunta: En el llibre dibuixa un panorama bastant pessimista. Érem pobres i continuarem sent-ho?

És una mica el que hi ha. En termes de renda per capita, la Comunitat Valenciana va començar a perdre posicions fa molt de temps, abans de la crisi. Ja al final dels 80 va començar a distanciar-se. En aqueix sentit, com a societat ja érem pobres. La crisi, l’única cosa que va fer va ser agreujar la situació, en especial a partir del 2007. Som més pobres que la mitjana nacional.

Això es deu a l’estructura productiva valenciana? Al model basat en la construcció i el turisme?

En gran part, sí. Els sectors que creixien més abans eren el turisme, la construcció i l’hostaleria, els relacionats amb l’activitat turística. Els mateixos que han començat a créixer de manera important en els últims anys.

El nostre model econòmic ja ens acostava a això?

No necessàriament. L’economia valenciana tenia molta indústria manufacturera que s’ha perdut. La producció física s’ha anat traslladant als països emergents i la tendència continuarà en el futur. No hem sabut anar adaptant-nos. La valenciana i l’espanyola són economies desenvolupades, però no estan en la frontera del coneixement i tenen dues grans pressions. La globalització pressiona molt a la baixa els salaris per a ser competitius amb els països emergents, on està la producció. L’única solució d’això és moure’s cap a la innovació i el desenvolupament; si has de competir en la producció física, ho fas amb països amb salaris molt baixos. L’altra pressió és la bretxa digital, que la revolució tecnològica crea una divergència enorme entre els salaris dels treballadors qualificats –per al món tecnològic– i els que no ho estan. La gent que en la crisi es va quedar sense faena als 40 anys té més difícil tornar a trobar faena. I si ho fa és en sectors poc qualificats i en les seues escales més baixes.

Sembla que el món evoluciona de manera que els no qualificats es queden abandonats...

Sí. Per això necessitem un canvi en l’estructura productiva. Tot el creixement no pot dependre de la construcció i aqueixos sectors.

Diu en el llibre que part de la culpa la té la precarietat.

En els últims 4 anys l’economia ha tornat a créixer i es veu també en la renda per capita, però els índexs de desigualtat no disminueixen al mateix ritme. Això és culpa de la precarietat laboral. El tipus d’ocupació que es crea té salaris inferiors –als d’abans de la crisi– i una gran taxa de temporalitat.

Per als joves que s’incorporen al mercat de treball, la precarietat sembla la regla, la norma. Quines conseqüències té això per a la vida laboral d’una persona i per al sistema econòmic?

Els joves ho patiran més. Continuarem creixent, però també els nivells de desigualtat. La relació entre augment de la riquesa i el seu repartiment no és la mateixa hui que abans de la crisi. En l’època del boom, fins i tot era més baixa.

Amb aquests nivells es pot garantir un moviment del consum, l’emancipació d’un jove de la llar?

Normalment no. Els indicadors indirectes ho diuen: la taxa d’edat d’abandó de la llar ha crescut, s’ha produït un reagrupament familiar... És el fenomen dels working poor. No se t’etiqueta com a pobre, encara que tingues una jornada reduïda, encara que sigues autònom i no factures... Molta d’aquesta població activa ocupada no té prou ingressos per a emancipar-se. No és suficient per a eixir dels llindars de pobresa.

Crida l’atenció la manera de mesurar la pobresa. Que abans de la crisi, amb un nivell de renda de 8.000 euros, un entrara en la categoria de pobre i hui no. Amb la mateixa renda.

La pobresa es mesura a escala de llar. És una de les crítiques que es fa en el llibre, que en desigualtat no hi ha unitat en els indicadors. En la pobresa estan els indicadors de la Unió Europea (AROPE, en el marc de l’estratègia 2020), que fan una mitjana de rendes per a mesurar el nivell de pobresa. Aquesta línia varia tots els anys. D’aquesta manera, quan mires les estadístiques de pobresa que fa l’INE, per exemple, si la renda cau molt, la pobresa no hi apareix augmentada.

Els indicadors són tramposos?

(Riu) L’estadística sempre cal mirar com està mesurada. Si cau molt la renda, has de fixar-te com queden els que estan en la cua. En el llibre es proposa no fixar-se en el nivell de renda de cada any, sinó en el nivell que teníem abans de la crisi. Si fas això, veus que l’augment de la pobresa és molt més gran. S’ajunten els que estan en la cua de la distribució i que mesurem els pobres, no amb el nivell de renda de cada any, sinó amb el del 2007. No és que siguen tramposos, però cal tenir en compte què mesurem. Si mesurem els pobres en funció del nivell de renda anual, el creixement és més baix. Si mesures des d’on vam estar, t’adones que som molt més pobres. Entre altres coses, perquè no hem recuperat els nivells de renda de la llar abans de la crisi. Hi vam perdre molt, al voltant d’un 24% de renda en les llars.

Ens estem acostumant a la pobresa? Abans ser mileurista era una vergonya; hui es veu com un privilegi.

Es pot veure així. Per què ara és un privilegi? Perquè els nivells de renda han caigut tant que amb mil euros la gent es conforma. En una part sí, ens estem acostumant a nivells més baixos.

La precarització de les noves ocupacions és conseqüència de la reforma laboral?

Sí. Cal reconéixer que una part de les mesures impulsores per a reactivar el mercat laboral són generadores de desigualtat. La pregunta és “Val la pena tenir ocupacions precàries o gent en desocupació?”. Bé... ara és millor tenir gent ocupada, però ha d’evolucionar, ser una transició. Les polítiques no poden perpetuar aquestes situacions. Cal forçar que les ocupacions temporals siguen residuals i en sectors determinats, no la norma.

Hem eixit de la crisi?

Ací només puc opinar. Si mires els grans números i les normes, sí. Des del punt de vista dels nivells de vida, no. No hem recuperat ni els nivells de vida ni els d’ocupació. La taxa de desocupació continua sent molt alta, és més baixa, però continua alta. Hem millorat, però no hem tornat al punt de partida.

Les ocupacions relacionades amb l’economia col·laborativa, a través d’apps... Quin impacte tenen?

És molt difícil de mesurar. Les noves tecnologies acabaran portant formes d’economia que créiem desterrades, com la barata. Hi ha intercanvis de cases, compartir cotxes... Pensàvem que estava fora de les economies desenvolupades. Encara no hi ha estadístiques, moltes d’aqueixes activitats escapen al mesurament. Algunes pràctiques canviaran l’estructura del mercat laboral i, si no es regula, no serà per a bé. Per exemple, en les empreses de distribució, la Magistratura de Treball ja ha sentenciat en contra de les seues pràctiques, en què el treballador ho aporta tot i es relaciona amb l’aplicació. El treballador ha de buscar-se els seus mitjans de producció i els seus clients... No està clar que beneficie la societat. Beneficia els consumidors, que poden triar i tenen preus més baixos, però pot perjudicar els que presten el treball. No tinc gens clar que siga positiu per a la distribució de la renda ni per al mercat laboral.

La tendència és que aquest tipus d’activitats siguen cada vegada més importants. Fa pocs anys no es coneixien i van creixent. En els taxis, distribució de mercaderies, distribució d’alimentació... Empreses com Amazon es comprometen a fer-ho en dues hores. És una pressió enorme sobre els treballadors.

Per què la majoria d’informes no se segreguen per gènere o mesuren si hi ha cap mena de discriminació? Generalment, els fan les ONG o altres entitats i hem d’acudir-hi per a un col·lectiu concret.

Això es fa basant-se en l’Enquesta de Condicions de Vida. Són genèrics. Llevat que faces un estudi específic, no és possible saber-ho. Les variables les decideix Eurostat o un acord entre els països membres. L’enquesta, amb nom diferent, existeix en tots els països europeus amb preguntes pactades, perquè tots els resultats siguen comparables. Sempre es pot recollir més informació.

Què hauria de fer el Govern per a pal·liar les desigualtats?

A banda de les transferències monetàries (pensions) i l’accés als serveis bàsics, per a combatre la pobresa s’ha de fer mitjançant els serveis socials. Cal incrementar els esforços en el curt termini, moltes llars ho necessiten.

I a llarg termini? Per a un sistema que no abandone la gent.

Fomentar la formació. Que la gent puga buscar les millors faenes que puga. Sempre hi haurà un percentatge de llars per atendre, però hem de procurar que siguen com menys millor.

I què hi ha de la renda bàsica universal?

Hi ha moltes maneres d’implementar-la. Alguna vegada existirà, però tardarà molt a arribar a Espanya. En alguns països n’hi ha alguns tipus, per exemple per als estudiants. Tardarà perquè cal buscar un mecanisme de finançament i no crec que arribe fins que estiguem en nivells econòmics més bons. No he vist encara estudis financers sobre això. Suposa un canvi radical en el sistema de prestacions públiques. S’hauria d’implementar en conjunt amb altres països europeus per a evitar l’efecte reclam entre els membres i establir unes bases comunes, igual que amb la política fiscal.

A l’hora d’activar la indústria, quines mesures hauria de prendre el Govern per a solucionar l’escassa competitivitat de les empreses?

Invertir en R+D, canviar l’estructura de les empreses i buscar la manera d’augmentar la grandària o crear agrupacions d’empreses. Les molt menudes, que són la majoria, tenen menys capacitat d’eixir als mercats, de dedicar recursos a la innovació i al canvi en el teixit productiu.

Cap a quin tipus de sectors hauríem d’anar?

En sectors industrials, probablement l’economia valenciana acabe en els sectors tradicionals, però renovats. Indústria agroalimentària, del moble, tèxtil... però movent-se cap als dissenys i la innovació en compte de cap a la producció.

L’Estat hauria de fomentar polítiques de consum de proximitat?

Cal educar la cultura del consum, però no ha de descansar en això. El consumidor es mou o per preu o per qualitat, en funció del nivell de renda. Però hui no es mou tant per la proximitat del producte. Has d’oferir un producte de qualitat, en què hagen intervingut empreses d’ací.

Al final del llibre assenyala que cal buscar un creixement inclusiu. Quina és l’estratègia?

Cal buscar ocupacions que no siguen a temps parcial, ni amb salaris tan baixos. La millor política contra la desigualtat és una d’ocupació de qualitat.

Sabem aprofitar tota la informació de les anàlisis econòmiques?

Moltes vegades no. No sabem aprofitar la informació estadística. Una altra cosa és la implementació de mesures concretes, que requereix posar-se d’acord i voluntat política. No tots els analistes proposen les mateixes mesures i els actors de la política econòmica han de portar-ho a la pràctica.