“L’absència de política industrial va afonar els salaris dels valencians”

Andrés García Reche (Cúllar, Granada, 1950) és professor d’economia aplicada en la Universitat de València i va ser conseller d’Indústria en un govern del PSPV-PSOE entre els anys 1987 i 1993, quan va impulsar diversos organismes (els instituts tecnològics, l’Institut Valencià de l’Exportació (IVEX) i el transformat IMPIVA, centrat en les petites i mitjanes empreses) per a modernitzar l’economia valenciana.

Ara, ha estat reclamat pel Consell per a liderar l’Agència Valenciana de la Innovació (AVI), la creació del qual l’aprovaran en breu les Corts Valencianes. Aquest organisme, que s’ubicarà a Alacant, haurà de posar fi, entre altres coses, a la dispersió de polítiques públiques en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) per a intentar que el sistema productiu econòmic gire cap a la generació de valor afegit. García Reche defensa amb il·lusió i pedagogia la necessitat transformar l’economia valenciana en l’era de l’economia del coneixement

Pregunta: La Comunitat Valenciana genera 98,3 patents per cada milió d’habitants. Navarra, 218 i Corea del Sud, 3.185.

Resposta: Necessitem 300 publicacions per a traure una patent, com a Espanya. Alemanya només en necessita 24 i França, 49. Aqueixes diferències ens indiquen que el nostre sistema de coneixement no està orientat a l’activitat productiva.

Per què?

Els incentius per a l’R+D de les universitats, el CSIC i altres organismes científics premien la producció científica. Qui publica té premi, però a penes hi ha motivació perquè els investigadors es connecten amb l’empresa. Tenim un gran nivell científic, molt bo, però hi ha un problema: aqueix coneixement, potent, no s’aprofita per l’economia productiva. L’agència naix per a intentar pal·liar aqueix problema.

Com?

Amb programes i incentius dissenyats ad hoc. L’agència naix de la constatació que a la Comunitat Valenciana, com a Espanya, hi ha una desconnexió entre coneixement i el teixit productiu, que no transforma aqueix saber en estratègies competitives solvents en el mercat global. Només un 5% de l’R+D+I de les universitats és finançat per les empreses. Amb els incentius correctes es pot corregir aqueixa situació, ara que, després d’un any de treball, hem detectat diversos problemes d’aqueixa índole de l’economia valenciana.

Pose’n un exemple pràctic. Com li agradaria que un fabricant valencià, per exemple, de sabates, es beneficie del treball de l’agència?

Les empreses valencianes tenen diversos reptes: Fabricarem com abans?, Entrem en la digitalització? En la revolució 4.0? Si un sabater, o qualsevol altra empresa, vol entrar ací, l’agència proporcionarà ajuda mitjançant la mobilització de tota la matèria grisa que tenim, 953 grups d’investigació que ja tenim detectats. Ajudarem a fer que les empreses que volen fer el salt renoven de manera integral la seua estratègia. Açò no va només de millorar el calçat, que també, sinó d’una cosa una mica més ambiciosa: com digitalitzar, millorar la distribució, usar materials nous. En aquest moment, cal prendre la davantera: No podem esperar que altres, el MIT, per exemple, ens diguen per on anirà el món. Ajudarem les nostres empreses perquè innoven, llancen la frontera cap avant, gràcies als nostres científics, desaprofitats. Tenim investigadors potentíssims en ciència i salut. On estan les empreses d’aqueix sector? No n’hi ha.

Parla molt de “compra pública innovadora”. Què és?

L’agència dissenyarà programes que compren productes altament innovadors i que milloren l’eficiència de l’Administració. La Generalitat guanya, i les empreses, també: escometen projectes a què abans no s’atrevien perquè no en tenien garantida la demanda. Per a coordinar aqueixa compra es necessita una agència horitzontal com aquesta.

Quins mitjans tindrà l’agència?

A l’espera que es constituïsca, que calculem per a l’estiu, tindrà un pressupost el 2016 de 30 milions i la seu principal estarà a Alacant, en principi, a la Ciutat de la Llum.

Vosté defensa que sense innovació no hi ha valor afegit, i sense aquest, no hi ha bons salaris. Com es trenca aqueix cercle viciós?

Els salaris són bons si hi ha empreses intensives en capital, companyies amb molts diners darrere (navilieres, elèctriques...) que a la Comunitat Valenciana escassegen. O si hi ha empreses grans amb economies d’escala, que tenen costos mitjans reduïts, però tenim poques empreses grans. En conclusió, la manera més realista que l’economia valenciana guanye en productivitat i, per tant, milloren els salaris és injectar la innovació en vena.

La Conselleria d’Economia Sostenible i Sectors Productius no ha aconseguit invertir gran part del seu pressupost. Podem i l’oposició titlen el 2016 d’“any perdut”. Pot funcionar l’Agència Valenciana de la Innovació sense agilitat en el seu soci natural en la Generalitat?

Treballarem amb aqueixa i totes les conselleries de la Generalitat. No em correspon opinar sobre la gestió del Consell.

PP i Ciutadans van dir que la seua agència només serveix per a crear més burocràcia, que ja hi ha organismes públics encarregats de fomentar la innovació, encara que finalment sembla que no s’oposen a la seua agència.

És important que l’agència nasca amb el suport d’empresaris, sindicats, entramat cientificouniversitari i, també, de totes les forces polítiques. Des del principi he intentat cooperar amb l’oposició perquè, establit el diagnòstic, tots remem en la mateixa direcció. Espere que la llei que permetrà la creació de l’agència isca per unanimitat. No va en benefici particular, sinó en favor de tot el teixit productiu valencià.

“La millor política industrial és la que no existeix”. S’atribueix aqueixa frase a Carlos Solchaga, ministre amb Felipe González.

No està clar qui va dir això, però és fals. Sense acció política (instituts tecnològics, Impiva, IVEX) tota la nostra indústria hauria desaparegut en els 90. El PP va abandonar tota política industrial a les acaballes dels 90 al llom de la bambolla immobiliària i les empreses innovadors van caure a la meitat. Què tenim ara? Una productivitat mitjana molt baixa –50.000 euros per treballador– que dóna per a salaris de 20.000 euros l’any. La renda per capita valenciana és inferior a l’espanyola perquè generem poc valor afegit. I això és per l’absència d’una política industrial. Cal una política d’innovació adaptada a l’era del coneixement.