eldiario.es

Menú

ENTREVISTA. Patricia Campos

“M’agrada que els homes i les dones tinguen els mateixos drets. Si això és ser activista o feminista, ho sóc”

Patricia Campos debuta com a escriptora amb ‘Tierra, Mar y Aire. El testimonio de una mujer que quiso cambiar el mundo’

“La vida de la dona a Uganda no té cap valor, la seua opinió no hi pinta res, se’ls practica l’ablació, se les viola, se’ls contagia la sida...”

“Legalment les dones o els homosexuals tenim els mateixos drets, però en la vida real no és així”

“El món del futbol és molt masclista i hauran de passar molts anys abans de poder veure una dona entrenadora a Espanya”

- PUBLICIDAD -
Patricia Campos, piloto, escritora y futbolista, en Valencia

Patricia Campos, pilot, escriptora i futbolista, a València

Patricia Campos (Onda, 1977) torna aquest mateix cap de setmana a Honolulu, Hawaii (Estats Units), després d’un mes ben intens a cavall entre la Península –on va promocionant el seu llibre: Tierra, Mar y Aire. El testimonio de una mujer que quiso cambiar el mundo (Roca Editorial)– i Uganda –on du a terme tasques de voluntariat amb xiquets i dones malalts de VIH–, però abans ens atén a València, entre dues visites a dues emissores de ràdio. Treballa com a entrenadora d’un equip de futbol nord-americà, el Honolulu Bulls Soccer Club, després d’haver deixat definitivament l’Armada, on es va convertir en la primera dona pilot d’un reactor militar a Espanya.

Abans que res, sorpresa després del debut com a escriptora?

Jo sóc una escriptora novella i no esperava que agradara tant. Estic molt contenta de veure que gent que no em coneix gens em diga que els ha encantat el llibre. És una gran satisfacció, perquè tot just acabe de començar a escriure. En sé una mica, de volar i de futbol, però això d’escriure no ho havia fet mai i m’ha costat molt provar de transmetre els meus sentiments i que s’entengueren.

Com sorgeix la idea d’escriure Terra, Mar y Aire?

Doncs, la veritat és que d’una manera casual. Em deien: “Tens una vida de pel·lícula, has d’escriure un llibre”. Però jo no ho veia així, era la meua vida i ho veia normal. És amb l’excedència de les Forces Armades que interioritze tot el que havia viscut i llavors decidisc que havia d’aportar el meu granet de vida a la societat. Em sembla que el devia a totes les dones que han mort per defensar els drets humans, explicar tot el que anava vivint com a dona i com a homosexual.

Has trencat moltes barreres en la teua vida, en diferents etapes, des de jugar al futbol amb xiquets a qui els costava acceptar que una xiqueta podia jugar millor que ells fins a entrar en un exèrcit masculinitzat i convertir-te en la primera dona pilot de reactor d’Espanya...

I totes han estat reptes, cada un al seu moment, i m’han costat, però he tingut el suport de persones com ma mare i els he afrontat pensant en cada situació que això era el més important per a mi. És cert que a Àfrica –sent dona i blanca– ha estat on més por he passat, per les circumstàncies. Potser ha estat temerari.

La teua vida està plena de contrastos...

Cert, he passat de volar avions i tenir una vida molt còmoda a anar-me’n a Uganda on no tens ni dutxa ni un simple vàter.

I et consideres una activista?

A mi el que no m’agraden són les injustícies. No està clar que una dona l’any 2016 no tinga el mateix salari que un home. No veig bé que hagen de passar 75 anys perquè açò s’iguale o 150 anys perquè a Àfrica totes les xiquetes tinguen la mateixa educació, igual que tampoc veig bé els matrimonis infantils. M’agraden els drets humans per a tothom, tant homes com dones. Si això és ser activista o feminista, ho sóc. Jo sóc feminista des d’abans de conéixer què volia dir la paraula.

En aquest sentit, encara queda molt per fer?

Hem progressat, però encara queda molt de camí per recórrer. La societat té una visió tergiversada de l’experiència del que és ser una dona o ser homosexual. Legalment tenim els mateixos drets, però en la vida real no és així: A Madrid s’han pegat palisses a homosexuals i a València han insultat i han amenaçat amics meus per creure que ho eren. Jo no m’atreviria al cent per cent a anar de la mà de la meua parella pel carrer. I perquè això canvie, s’ha de treballar des del col·legi i en les famílies. Si es tractara les dones amb respecte i igualtat, el món aniria molt millor.

Respecte al teu pas per l’exèrcit, si pogueres tornar arrere canviaries alguna cosa?

Per descomptat, tornaria a ingressar en l’Armada. El que sí que és cert és que, amb l’experiència i la maduresa que tinc ara, potser faria les coses de manera diferent. Potser ara no intentaria ocultar la meua identitat sexual, però en aqueix moment eres jove, tens menys informació, per una qüestió de supervivència perquè tens por que et facen més mala del que estan fent-te.

La vida en l’exèrcit va ser dura i frustrant...

Sí, era l’única dona i vaig tenir la sort de conéixer dues persones que eren meravelloses que em van ajudar en la mesura de les seues possibilitats aconsellant-me. M’hauria agradat trobar-me amb alguna dona o amb més suport dels meus companys, encara que no va ser el cas. Però vaig sobreviure. No obstant això, sóc pilot i sempre ho seré i si les coses canvien en l’Armada, si les condicions i les persones foren diferents, a mi m’agradaria tornar-hi. El que no puc fer és treballar amb gent que no comparteix els meus valors com a ésser humà.

I ara treballes com a entrenadora de futbol als Estats Units, una cosa impensable a Espanya.

Espanya té moltes coses bones, però el món del futbol és molt masclista i hauran de passar molts anys abans de poder veure una dona entrenadora. A mi m’agradaria que les dones se’ns valorara pels nostres mèrits professionals, i no pel nostre sexe, perquè estem perdent un gran potencial. Exjugadores internacionals que tenen el carnet potser serien grandíssimes entrenadores, perquè per a estar en una banqueta no té res a veure si ets home o dona. Has de tenir uns coneixements i saber transmetre’ls. Desgraciadament, a Espanya, l’esport femení està infravalorat, a pesar que va donant grans triomfs. Als Estats Units, sense conéixer-me, simplement perquè tinc la llicència d’entrenadora i he passat unes proves, puc entrenar de manera professional, perquè creuen que puc aportar alguna cosa de positiva.

Patricia Campos, autora del libro 'Tierra, Mar y Aire. El testimonio de una mujer que quiso cambiar el mundo'

Patricia Campos, autora del llibre 'Tierra, Mar y Aire. El testimonio de una mujer que quiso cambiar el mundo'

I ara estàs a Hawaii

Sí, i molt contenta a pesar que inicialment jo creia que anar-me’n a Hawaii seria un pas arrere en el pla professional. És un lloc que és diferent de pesar de formar part dels Estats Units, en què el seu esport és el futbol, no com en el continent, entrenant jugadores molt bones, tres de les quals en la selecció nacional, i amb un equip –Honolulu Bulls Soccer Club– amb què hem guanyat la lliga.

Per descomptat, com comentàvem abans, l’esport femení és una altra cosa als Estats Units

Per a començar, són professionals. De fet, el Congrés ha aprovat ara una llei per la qual les dones que són cridades per l’equip nacional cobren el mateix que els homes. I això es justifica en el fet que la selecció nacional femenina ha guanyat dos mundials o tres. La selecció masculina, cap.

Però la teua vida no sols se centra en la teua professió com a entrenadora, també és molt important per a tu el voluntariat. Com sorgeix la idea d’anar-te’n a Àfrica?

Doncs per mitjà d’un projecte que s’anomena ‘Futbol sense fronteres’, que té diverses bases, i vaig decidir anar-me’n a Uganda per la situació de la dona en aqueix país. Ara sóc independent, agafe les botes de futbol i unes pilotes i me’n vaig cap allà.

La vida de la dona a Uganda és molt, molt difícil...

La vida de les dones allí no té cap valor, la seua opinió no pinta res. Se’ls practica l’ablació, se les viola, se’ls contagia la sida... Jo volia estimular-los i fer-los entendre que una dona també pot estudiar i fer esport.

I quan hi arribes per primera vegada...

Imagina, una xica blanca que juga al futbol... tots em deien: “Tu ets un home”. No veuen bé que una persona blanca els diga què han de fer i dirigisca un equip de futbol, i menys una dona, i va costar molt que deixaren les seues dones o filles jugar amb mi.

I a més, com contes en el llibre, has passat por...

Jo anava corrent a tot arreu i estava espantada tots els dies, perquè tenia un trajecte d’hora i mitja per a anar i tornar a l’escola i se sabia perfectament el meu recorregut. També he estat molt malalta, i és cert que he viscut experiències que no desitge a ningú. I quan estàs allí, passant-ho malament, no pense en cap moment a tornar a Espanya perquè crec que he d’acabar la meua missió. És més, a pesar de tot decidisc tornar a Uganda perquè vull compartir coses amb ells i pense que, si no hi torne, els deixe desemparats, encara que sé que és una temeritat, i més després d’haver escrit Tierra, Mar y Aire.

Tinc por que coneguen la meua història. A Uganda, els homosexuals se’ls crema i les lesbianes se les viola

I tenint en compte com es tracta els homosexuals a Uganda, no tens por que arribe el contingut del llibre fins allà?

Sí que hi tinc por, perquè encara que el llibre estiga editat en espanyol, a través de les xarxes socials podria arribar a conéixer-se la meua condició d’homosexual. I és cert que hi ha hagut qui m’ha preguntat si he escrit un llibre, però no m’ha dit res més. Jo intente dissimular i passar desapercebuda, però és molt difícil. És un país en què els homosexuals els cremen en una foguera i les lesbianes les violen.

Amb quines experiències et quedes, positives i negatives?

Amb la força de les persones per a viure en situacions dramàtiques i la capacitat per a ser feliços i tirar avant a pesar de no tenir per a menjar o estar malalts de sida, així com també em quede amb el reconeixement silenciós i que es recorden de mi. Aqueix és un homenatge que m’acompanyarà eternament. I també em quede amb la injustícia que els poderosos es queden amb els diners que reben d’Europa i dels Estats Units, amb els quals es podria ajudar molta gent. Sents ràbia i impotència. És dur, però intentes pensar en les coses positives i mirar cap avant i pensar en els projectes que vols tirar endavant, fer un pou d’aigua, una escola, un camp de futbol... i per a fer-ho necessites ajuda i col·laboració d’altres entitats, encara que no diners, sinó material.

I quan els parles de drets humans...

Jo intente parlar-los dels drets dels éssers humans, de les dones, dels xiquets... I jo sé que m’arrisque, i que algun pare o algun tutor em pot atacar, però jo em sent en l’obligació moral d’explicar-los com són els drets humans al lloc on visc jo, perquè jo sé que són coses que són bones per a ells.

Utilitzes el futbol com a mitjà de comunicació

Sí, el futbol és un llenguatge universal. Ens vam posar a jugar en una muntanya i la gent va anar sumant-s’hi, encara que sorpresos perquè fóra una dona la que jugava.

Finalment, penses tornar a Espanya?

Jo sóc valenciana i espanyola, amant de la paella i dels meus amics. Si poguera tornar, ho faria, però no tinc cap porta (professional) oberta. M’encantaria venir a entrenar, però hui en dia és impossible i els Estats Units, professionalment, m’omplin més.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha