eldiario.es

Menú

Què ha fet bé, què ha fet malament i què ha de fer el govern de Ximo Puig i Mónica Oltra

Radiografia col·lectiva d’un any del valencià Pacte del Botànic, que ha produït un canvi polític clar, però té encara molta gestió pendent

Vuit especialistes aporten opinions sobre l’acció del Consell en àrees com l’economia, la cultura, la política territorial, l’educació o els serveis socials

- PUBLICIDAD -
Puig reivindica su gobierno honrado y cohesionado en su primer aniversario

El president valencià, Ximo Puig, i la vicepresidenta, Mónica Oltra. EFE

Han tret la política valenciana de les pàgines de successos. I això ja quasi justifica una legislatura. Els seus predecessors del PP cobrien les finestres amb la bandera mentre saquejaven l’edifici i s’emportaven el botí per la porta de darrere. Posar fi a això ha estat l’aportació principal del govern del canvi en la Generalitat Valenciana, liderat pel president Ximo Puig, del PSPV-PSOE, i la vicepresidenta Mónica Oltra, de Compromís. Però això ja ho sabem els ciutadans. I si a una part els dóna igual, com sembla que apunten certs comportaments electorals, una altra part exigeix ja, al govern sorgit del Pacte de Botànic –gràcies al qual socialistes i Compromís compten també amb el suport parlamentari de Podem–, molt més que la denúncia, una vegada transcorregut el primer any de funcionament.

La normalitat democràtica ha tornat a les institucions i l’experiència de govern compartit, amb el seu peculiar mestissatge, funciona més enllà de lleugers desacords propis de qualsevol equip. Però el govern a la valenciana ha de fer front a la seua tasca en condicions de dificultat extrema, atés que no té marge de maniobra. El principi d’autonomia política ha quedat reduït a la mínima expressió.

Hi ha departaments la primera faena dels quals consisteix ara a disposar d’informació bàsica fiable per a prendre decisions. Les polítiques, com sol dir el premi Nobel d’Economia Angus Deaton, comencen per l’estadística. I hi ha departaments fonamentals per a fer realitat el primer compromís del Pacte del Botànic, el de rescatar les persones, que no tenen informació bàsica sobre la realitat. Perquè l’absència d’informació pública transparent era una manera de fer política: així es garantia la discrecionalitat i el clientelisme.

S’han adoptat mesures interessants en transparència i bon govern, mentre alguns departaments estan prenent decisions importants, encara que no es vegen ni siguen molt mediàtiques. Per exemple en política territorial o en medi ambient. A vegades és una bona idea escoltar abans de prendre decisions.

Governar també és gestionar. Governar no és gens heroic. En gran manera és saber dir no a vuit de cada deu peticions o reivindicacions ciutadanes. És prioritzar. Culminada la tasca de “desenrunament” i encabotats a tornar a la Comunitat Valenciana la reputació perduda, els correspon ara el més difícil: passar dels plans anunciats a les polítiques i a les determinacions; construir un nou relat fonamentat en sòlids valors ètics que siga compartit per una majoria social; tornar a incorporar el pensament estratègic a l’agenda política. Per a una radiografia col·lectiva de la situació, set especialistes de diverses àrees ofereixen a eldiario.es altres tantes respostes a aquestes dues preguntes: A) En què creu que ha encertat i en què no el govern sorgit del Pacte del Botànic? B) Què recomanaria amb vista al futur immediat al Consell sorgit d’aquell pacte?

Economia

Francisco Pérez (catedràtic d’Anàlisi Econòmica i director d’investigació de l’IVIE)

A) En l’àmbit econòmic, és indubtable que el Govern ha posat el focus en la importància que té resoldre el problema de l’infrafinançament de la CV i, en general, la presència feble del sector públic a la Comunitat. Encerta en això, perquè és un condicionant de la seua capacitat de desplegar qualsevol política, i en particular les de foment del desenvolupament econòmic. Els recursos dedicats a aqueixes matèries –inversions, R+D+I, suport a les empreses– estan quasi en la meitat que en altres regions, tant riques com pobres. Cal continuar insistint que no té justificació que una comunitat clarament per davall de la mitjana en nivell de renda no reba la solidaritat de les altres per a prestar els serveis públics a un nivell semblant ni per a impulsar el seu creixement. Atesa la dificultat que la veu de la CV es faça sentir i les seues reclamacions ateses, l’esforç del Govern és necessari i és encertat.

Però, tot i ser cert que l’infrafinançament limita moltíssim, cal treballar també per a millorar la capacitat de l’Administració autonòmica de gestionar els recursos, els que té ara i els que puga tenir en el futur. No és prou aspirar a gastar més, sinó que cal prendre mesures clares per a demostrar que es té la capacitat de gastar millor. El punt de partida de la gestió pública era baix i els senyals d’avanç en aqueixa direcció són, de moment, insuficients. Els objectius d’eficàcia i d’eficiència han estat mencionats pel Govern, però les iniciatives no són tan perceptibles. No n’hi ha prou d’identificar els errors precedents o denunciar la corrupció: es necessita assentar les bases perquè les males pràctiques no es repetisquen i la gestió millore.

B) La primera és professionalitzar decididament l’Administració: tractar amb unes dosis elevades de professionalitat els problemes de gestió que comporta el desenvolupament dels objectius polítics. Cal recolzar-se en gestors experimentats i formar adequadament en aqueixes competències de gestió els responsables dels nivells superiors de l’Administració que no posseeixen la formació i l’experiència necessàries.

Per a avançar més decididament en la millora de la gestió que els ciutadans i les empreses desitgen, cal que les directrius polítiques vagen acompanyades de criteris professionals capaços de construir una Administració pública diferent: moderna i àgil, orientada a resultats i a la rendició de comptes, que tinga la necessària capacitat de disseny i d’avaluació de les polítiques i també les estructures de gestió idònies. Es necessiten recursos directius ben preparats i una organització adequada. Sense aqueixos ingredients, serà difícil obtenir resultats adequats.
La segona recomanació és tractar en profunditat i amb realisme els problemes de fons, sabent que les reformes que poden oferir avantatges per a molts a mitjà termini poden bloquejar-se a curt termini perquè perjudiquen alguns, i probablement s’hi oposaran.

Per a poder confiar en la capacitat transformadora de la societat pel sector públic cal poder confiar abans en la seua pròpia capacitat de reformar-se per a oferir millors serveis. No n’hi ha d’escriure els titulars sobre els objectius últims i els impactes esperables de les polítiques sanitàries, educatives, de serveis socials o el canvi de model productiu: cal entrar en els detalls de les polítiques, precisar-ne els objectius i els instruments, i provar l’eficàcia i l’eficiència de les eines triades.

Innovació i desenvolupament tecnològic

María Teresa Sanchis (professora d’Anàlisi Econòmica)

A) Sens dubte, pel fet d’haver situat al centre del debat el replantejament del model productiu valencià. Aquesta és una qüestió fonamental si tenim en compte que, des del 1985, la posició relativa de la Comunitat Valenciana respecte de la mitjana nacional s’ha deteriorat en termes de renda i de riquesa. Hui en dia el nivell de vida d’un valencià mitjà no arriba a la mitjana nacional i, amb la crisi, les seues expectatives d’ocupació i de millores salarials s’han truncat. Per no parlar de l’impacte previsible d’aquest deteriorament sobre la sostenibilitat de l’actual model d’estat del benestar.

Entre les conclusions principals d’aquest debat hi ha la idea que, si els salaris són baixos, és per-què la productivitat del treball també ho és. La renovació del teixit productiu passa per millorar l’eficiència, i això significa apostar per la innovació. Un diagnòstic senzill per a un problema complex. Una de les iniciatives més ambicioses en aquest sentit és el projecte de l’Agència Va-lenciana de la Innovació (AVI), entesa com un instrument semblant al que funciona als països nòrdics, de caràcter transversal, dirigida a coordinar el “sistema d’innovació valencià” (empreses, universitats, centres de recerca, parcs tecnològics, sistema financer). Amb l’ànim de reanimar el crèdit per a la inversió, la Generalitat ha aprovat la reestructuració de l’Institut Valencià de Finances (IVF) i la creació del Banc públic per al final del 2017. L’IVF se centrarà en la gestió del deute i el Banc públic en el finançament del sector privat, especialment dels sectors més dèbils (autònoms i petites empreses) i de l’emprenedoria innovadora. Una altra iniciativa interes-sant i necessària, d’impacte a mitjà termini sobre la productivitat global, és l’anunciat pla d’infraestructures per a estendre la xarxa de banda ampla i reduir el dèficit valencià en l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Lamentablement, de moment moltes d’aquestes iniciatives són només projectes.

B) Entre les iniciatives preses pel Consell, una de les més qüestionades ha estat la que, sens dub-te, pot arribar a tenir més calat en la modernització de l’economia valenciana: la creació de l’Agència Valenciana de la Innovació. Aquesta sembla que es fonamenta en el concepte teòric de sistema d’innovació nacional que deriva d’un enfocament evolutiu del canvi tecnològic, segons el qual la dinàmica innovadora depén més dels processos d’aprenentatge tecnològic que dels recursos disponibles, per tal com l’aprenentatge té un caràcter acumulatiu, sistemàtic i cultural. L’empresa és el lloc on es materialitza la innovació, i l’entorn institucional, l’espai on es creen les externalitats dinàmiques positives que l’afavoreixen.

Per tant, hauria de correspondre a una agència estatal d’aquesta mena no sols eliminar traves, generar incentius i prioritzar línies estratègiques d’actuació en l’R+D+I regional, sinó contribuir a desenvolupar una cultura de la innovació. Per a fer-ho, una de les seues tasques hauria de ser establir ponts i propiciar el contacte entre els distints agents. Un dels actius més potents de la societat valenciana actual és una universitat pública que està al capdavant de les universitats es-panyoles i que té una presència creixent en els fòrums acadèmics internacionals. El capital humà dels investigadors reverteix també en la formació d’uns graduats que no troben acomodament en el mercat de treball regional. Per això, cal obrir espais de diàleg i cooperació entre la universitat i l’empresa, siga quina siga la grandària d’aquesta, a fi de no balafiar aquests recursos.

Un dels punts dèbils que requereix una actuació urgent és el dèficit en les comunicacions. Urgeix potenciar la interconnexió entre les distintes xarxes de transport. El contrast amb els sistemes de transport integrats dels nostres veïns europeus és massa evident i un sector molt afavorit en aquest sentit podria ser el turisme. També hauria de ser una prioritat la millora de les noves auto-pistes de la informació, perquè són per a l’economia actual el mateix que els ferrocarrils en la primera revolució industrial i el transport aeri i per carretera en la segona. És a dir, tecnologies d’abast general amb impacte en la productivitat de tots els sectors del nostre teixit productiu.

Igualtat i inclusió social

Joaquín Azagra (professor d’Història Econòmica)

A) Potser el més destacable siga haver col·locat la política social com a prioritat per a aquest Govern pel fet d’integrar-la en la Vicepresidència. Amb això es llança un missatge potent als ajuntaments respecte de la importància d’un tema en què les corporacions locals tenen tant per dir. El PP havia optat per la mercantilització de parts del sistema de protecció i, en aqueix sentit, la municipalització és política adequada per a limitar-ne l’abast i permetre una gestió més integrada del sistema. En temes concrets, les ajudes als cuidadors, el reconeixement del suport familiar, els matisos introduïts en el controvertit tema de les taxes o copagaments, plantejats ara en funció de les rendes dels beneficiaris, o l’acceptació del desenvolupament de la dependència com a tema crucial, són aspectes que cal destacar en positiu.

Dit això, encara no s’ha notat més eficàcia en la gestió i no s’ha avançat prou a desfer “taps” heretats. Cert que n’eren molts. El conegut Informe DEC (que elaboren anualment els directors i els gerents dels serveis socials a tot Espanya) situava aquesta Comunitat, ja el 2015, en l’últim lloc quant a rellevància i desplegament dels seus serveis socials, i la puntuava amb un 1,05 sobre 10, quan la mitjana espanyola és de 4,53 i el País Basc arriba al 6,1. O siga, que en el primer mig any de l’actual Consell encara no s’havia invertit la tendència a la irrellevància del sistema. És herència, sí, però encara massa present. Cal millorar la gestió. Potser també haja mancat una mica de finezza a l’hora de tractar qüestions en què intervé el sector privat, especialment el que no té ànim de lucre. Accions lloables encaminades a evitar l’estigmatització de la pobresa, com el que ha passat amb els menjadors socials, han arribat a l’opinió pública desfigurades per mal enfocament de com s’han dut a terme, no del perquè.

B) A curt termini i amb limitacions pressupostàries, insistiré en la necessitat de millorar la gestió. El sector públic ha de fer millor fins i tot allò que ja fa bé, perquè en la seua eficiència radica una part del recorregut i de la viabilitat d’un estat del benestar sotmés a pressions contraposades per a l’ampliació i la reducció. A mitjà termini, no obstant això, la qüestió és una altra. Cal revisar moltes coses, començant per la garantia de les rendes mínimes, la seua amplitud i els seus condicionaments, el desplegament definitiu de la Llei de dependència, les ajudes familiars… Perquè aquest era un sistema que es va crear pensant en la pobresa severa i la crisi, amb la seqüela consegüent de desocupació, s’ha esgarrat per les costures. Cal repensar prioritats i formes de les polítiques, inclosa la definició de les relacions amb el sector privat, que en aquest cas no està definit només per les empreses amb ànim de lucre, sinó per voluntaris i organitzacions benèfiques. En suma cal “crear sistema” alhora que s’articula i es desenvolupa. Crec que ara es prepara un pla integral sobre això. Una bona notícia. És imprescindible i espere que siga punt de partida per a un espai de l’estat del benestar que en la nova realitat adquireix una rellevància creixent i que si es compara amb altres del sistema de protecció social, especialment la despesa en salut i farmàcia, no pot sotmetre’s a cap retallada, perquè la quantia no pot ser causa de desequilibris.

Bon govern i transparència

Salma Cantells Salah (advocada, professora de Dret Administratiu i politòloga)

A) En termes generals, el camí iniciat és molt bo. S’ha encertat amb la creació ex novo d’una Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, com a òrgan implementador i coordinador de les polítiques en la matèria. S’encerta amb la creació d’espais oberts de reflexió per a la ciutadania, com el Fòrum Ètica Pública i Democràcia. S’encerta amb la fermesa en l’impuls de normes que milloren el marc legal de qualitat democràtica i de foment de la cultura del públic, com amb l’aprovació de la Llei de comptes oberts per a la Generalitat Valenciana o l’aprovació del Codi de bon govern de la Generalitat (text de gran qualitat); i amb desplegament d’altres textos –en curs–, com el Reglament de transparència, o la regulació del Consell de Participació Ciutadana. No s’ha encertat, tanmateix, amb el fet de seguir el model encotillat del Consell de Transparència, provinent de la definició feta en legislatura anterior, el resultat del qual és que encara no està en marxa. El model parteix d’un Consell tan auster que el fa quasi inviable. No s’hi preveu retribució per als membres, amb la congruent (des del punt de vista econòmic) compatibilitat amb altres activitats, la qual cosa el mena a no avançar i, per tant, a no estar encara disponible per a la ciutadania. S’està privant la ciutadania d’exercir els drets i els recursos previstos en les diferents lleis en matèria de transparència i bon govern; se l’està privant de l’òrgan de control.

No s’estava encertant amb una certa omissió en la perspectiva, dels ajuntaments (administració més nombrosa i pròxima, alhora que escassa de recursos); si bé, precisament coincidint amb el compliment de l’any de Govern, s’ha posat en marxa la signatura de convenis amb diputacions per a la coordinació necessària i la posada a disposició de recursos, especialment tecnològics i formatius.

B) En termes generals, el camí es pot millorar. Recomanaria una reconsideració del model de Consell de Transparència que en permeta la immediata posada en funcionament. El Consell ha de ser un òrgan de control, eficaç.

Recomanaria un desplegament formatiu, pel que fa a l’iniciat, en institucions autonòmiques i especialment, locals, de la cultura del bon govern i la transparència. Cal treballar la sensibilització del concepte d’allò públic, i de la disponibilitat d’informació comprensible per a la ciutadania, especialment en l’àmbit local. Recomanaria l’establiment de pautes concretes en matèria de transparència que faciliten la tasca i el compliment de la llei en l’àmbit de les administracions locals.

Proposaria l’establiment de mecanismes de consulta ciutadana, àgils, que permeten més informa-ció i més participació (per mitjans telemàtics i d’un altre tipus). Convindria treballar en la difusió de la informació d’activitats i de projectes que s’emprenen des del Govern (de qualsevol mena, en l’àmbit de la transparència i el bon govern), atenent també els temps i els moments idonis, que afavorisquen una autèntica participació de la ciutadania i accessibilitat a la informació, oblidant els compliments formals.

Educació

Francesc J. Hernàndez Dobon (professor de Sociologia)

A) Al meu parer, els responsables de la Conselleria d’Educació han encertat a l’hora de formar un equip cohesionat, independentment de la procedència de partit de cada persona, i han mantingut infatigablement el diàleg amb representants sindicals, municipals, d’institucions, etc. Han pal·liat (com afirmava el pacte) els efectes més negatius de la LOMQE i han resistit, per ara, l’atac furibund d’empreses acostumades a treure benefici d’afavorir la desigualtat social, de vegades, fins i tot, de manera presumptament fraudulenta. S’han pres mesures per reduir la ràtio en les unitats dels centres educatius. No solament s’han començat a eliminar els barracons, sinó també sembla que s’ha afavorit la investigació judicial dels mecanismes corruptes que, també presumptament, afavoriren CIEGSA i altres iniciatives semblants dels governs anteriors.

Encara que en general han encertat, potser en alguns assumptes tinc certes reserves. N’apuntaré tres. El nou equip s’incorporà en dates summament difícils (la fi del curs escolar), la qual cosa exigia algunes mesures immediates; algunes altres, però, es podien haver ajornat fins a tenir-les preparades del tot, i això hauria estat, al meu parer, ben entés per la comunitat escolar, que ha hagut d’afrontar assumptes amb precipitació (potser ha passat això amb Xarxallibres). Certament, els mitjans de comunicació pressionen moltíssim els responsables d’aquesta Conselleria; al meu parer, haurien de ser extremadament cautes fent declaracions per no “encetar melons” que no han madurat prou (ha passat, tal vegada, amb les exempcions del valencià). Hi ha conflictes educatius de consens difícil o impossible. Fer política (educativa) és prendre partit en aquests conflictes, i no traslladar-los a altres instàncies. Si la Conselleria considera, per exemple, que la jornada continua no beneficia l’aprenentatge de l’alumnat, no s’ha de dur a votació; i ja trobarà altres maneres de satisfer la flexibilització de l’horari laboral presencial del professorat o d’incrementar l’oferta d’activitats formatives de l’escola pública.

B) Prenent com a criteri els objectius de la Unió Europea per al 2020, els tres problemes més importants en l’educació valenciana són: a) la majoria de la població activa no disposa d’una acreditació professional; b) les universitats (i no els centres de formació professional) carreguen amb la major part de l’acreditació professional; i c) les elevades taxes d’abandonament educatiu, que per a la UE no és l’abandonament “escolar”, sinó la manca d’estudis de secundària postobligatòria (batxillerat o formació professional). En la major part, la solució d’aquests problemes no és escolar. Té a veure sobretot amb un mercat laboral desregulat, que privilegia la mà d’obra desqualificada o poc qualificada, l’horitzó de precarietat que s’estén davant la joventut, que la porta a buscar en els estudis universitaris l’esperança d’una ocupació digna) i en el manteniment d’una quota elevadíssima d’ensenyament en centres privats. Des de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, el dret a l’educació ho és també a la formació professional i permanent. Per això, una Llei valenciana d’educació (com la que s’acordà al Botànic) no es pot reduir a tractar del sistema escolar. La qualificació professional, l’acreditació de l’experiència laboral, els mecanismes de la formació contínua al centre de treball, la formació de persones adultes, la competència multilingüe de la població en general o els programes formatius per a les persones majors són parts fonamentals de l’educació, tal com s’entén ara a la Unió Europea. La futura llei haurà de partir d’anàlisis generals (i no només escolars), per a la qual cosa calen observatoris de la igualtat educativa, preferiblement a escala comarcal o municipal, i, tal vegada, procedir a una reorientació de l’Agència Valenciana d’Avaluació i Prospectiva (centrada ara en l’educació superior), que aporten les dades necessàries amb transparència total.

Cultura

Amparo Tórtola (periodista)

A) La inversió de 500 milions d’euros compromesos en #FesCultura o Pla Estratègic Cultural Valencià 2016-2020 ha estat l’anunci més destacat en matèria cultural del Consell constituït fa ara un any a l’empara del denominat Acord del Botànic. Es tracta d’una iniciativa ambiciosa que preveu set objectius prioritaris i una relació extensa de mesures concretes dirigides al “rescat del sector cultural valencià”, toscament definit pels seus agents com “un edifici en ruïnes”.

La viabilitat d’aquest pla i els seus compromisos –creació d’una indústria cultural autòctona, democratització de l’accés a la cultura, descentralització territorial, cooperació entre institucions, creació de 10.000 llocs de treball, etcètera– queden a costa de la disponibilitat d’uns recursos econòmics sotmesos a les rígides tensions financeres de la Generalitat Valenciana.

Atenent la lletra de l’Acord del Botànic, la cultura no és per al Consell actual, presidit pel socialista Ximo Puig, una partida “prioritària”, com sí que ho són l’educació, la sanitat o els serveis socials. Comprensible el temor estés entre els professionals del sector davant de la possibilitat que #FesCultura acabe convertint-se en “paper mullat” o, pitjor encara, en “propaganda política”. Llavors, sí que plouria sobre mullat.

Els altres dos ancoratges destacats de la gestió cultural del Consell han estat la potenciació de l’ús del valencià –objectiu gravat en l’ADN dels seus integrants– i un voluntariós Pla de Foment del Llibre i la Lectura amb què conjurar l’ínfima vocació dels valencians envers la producció editorial.

En matèria de mitjans de comunicació, els esforços més grans han anat dirigits a recuperar el desaparegut servei públic autonòmic de ràdio i televisió. També a posar ordre en el complex entramat de llicències de TDT i d’FM.
Les escasses ajudes a la premsa escrita i altres mitjans han estat vinculades al foment del valencià.

B) La política cultural sol figurar entre les primeres víctimes de les situacions econòmiques adverses. L’alarma social que generen les retallades en altres esferes de gestió més vitals per als ciutadans emmascara les conseqüències del retrocés inversor en àmbits tan necessaris per al progrés equilibrat d’una societat com les arts escèniques i plàstiques, la música, el sector del llibre, l’audiovisual, els arxius i les biblioteques, etcètera.

Per tant, és exigible al Consell que atorgue a la cultura el caràcter de sector “prioritari”, no com un pronunciament retòric que compromet poc o gens, sinó amb un reflex fidel en els seus exercicis pressupostaris. Si no es fa així, es perdrà de nou l’oportunitat de construir –amb el concurs dels professionals i el suport de la ciutadania– aqueixa indústria cultural valenciana que contribuïsca a incrementar el nostre producte interior brut (PIB) i genere sinergies amb un altre sector estratègic valencià com és el turisme. Reclamar fins a la sacietat el compromís econòmic del Ministeri de Cultura esdevé una obvietat.

Més enllà de la posada en marxa d’un servei públic de ràdio i televisió valencià –imprescindible– l’actual executiu autonòmic, com els precedents, no sembla que tinguen una política de mitjans de comunicació. Conseqüència, també, de les estretors econòmiques i de no entendre la informació com un servei vital en les societats democràtiques. El nostre índex de difusió de la premsa –la quantitat d’exemplars que es venen per cada 1.000 habitants– està per davall de la mitjana estatal i molt allunyat dels 100 exemplars que la UNESCO atribueix a les societats avançades. No seria mala idea que el president Puig recuperara aquella proposta seua del 2009 d’implantar un Pla de Foment de la Lectura de Premsa entre els més joves. Encara que siga en format digital.

Ximo Puig junto a los miembros del Consell.

Ximo Puig amb els membres del Consell.

Política territorial

Josep Sorribes (professor d’Economia Regional i Urbana)

A) Des del punt de vista de la política territorial, l’Acord del Botànic suposà una declaració de principis coherent amb els nous temps i aquest en fou l’èxit seu principal. Tanmateix, l’acció de govern posterior presenta un balanç poc encoratjador. No s’ha prioritzat l’enfocament territorial enfront dl sectorial i això és un greu defecte d’origen, perquè és al territori (molt divers i amb diferents especialitzacions relatives) i a les seues ciutats on es visualitzen les polítiques i la seua eficiència. Tampoc s’aprofità la part vàlida de l’Estratègia Territorial Valenciana del 2012, que responia als principis de subsidiarietat, cohesió territorial, policentrisme i cooperació, i que incorporava àrees funcionals que obrien la porta a governs supramunicipals i subregionals. Continuant amb el principi de “Catarroja descoberta”, el mateix ha esdevingut amb el Pla d’Actuació Territorial de l’Horta (PATH), que es podia haver millorat puntualment i encetar actuacions concretes en lloc de definir un nou PATH que trigarà bastant, en el millor dels casos, a fer fruit. El PAT del Litoral sí que era necessari, però no cal un any per a identificar les àrees que han de ser no urbanitzables en l’àrea costanera. S’ha enquistat el conflicte de les diputacions quan la Llei de coordinació està vigent i sols caldria tornar a aprovar els decrets que deixaren d’estar vigents amb l’aprovació de la nova Llei local valenciana.

No s’ha avançat en el nou model territorial ni en l’encaix de les àrees metropolitanes. El pretés reforçament de les mancomunitats no és una mala noticia perquè tot el que siga col·laborar és bo, però entre les mancomunitats i les noves unitats de gestió hi ha un món. Ni tan sols les comarques són, amb alguna excepció, àmbits lògics de gestió territorial.

B) Amb caràcter general jo faria tot el possible per tal d’evitar la parsimònia letal que crec que es transmet. L’anàlisi dels resultats del 26J no hauria de “moderar” (una altra cosa és l’excés de gestos) i sí accelerar l’acció de govern. És cert que la necessitat de consens entre els signants del Pacte fa complicat anar de presa, igual que la participació té un cost temporal. Caldrà canviar els mètodes, i no els principis, en tots dos casos
Jo suggeriria, en primer lloc, crear una Conselleria Transversal de Territori que “traduïra” a l’espai les polítiques sectorials. L’espai no és una excusa, sinó una exigència. Totes les polítiques són, al capdavall, espacials. Cada conselleria no pot anar per lliure en els seus plans espacials –si en té– i ha de testar-los a peu d’obra.
Caldria també aplicar la Llei de coordinació (aprovada ja fa temps pel Tribunal Constitucional) amb molta més decisió, aprovant nous decrets operatius basats en la delegació de competències prevista en la Llei valenciana
En tercer lloc, no es pot ajornar posar en discussió un nou model territorial, amb la nova Conselleria com a protagonista. Com a hipòtesi –que cal confirmar amb estudis ad hoc molt poc costosos–, un model territorial basat en àrees de gestió supramunicipals i subregionals que descentralitze el mateix Govern de la Generalitat pot ser més democràtic i, alhora, més eficient i no cal mantenir les diputacions. Però cal atrevir-s’hi.

Finalment, com que no s’ha reutilitzat alguns documents preexistents de política territorial (l’Estratègia Territorial o el PATH) i se n’han encetat de nous, caldria agilitzar tots els tràmits per a tenir documents que feren possible actuar en un termini màxim de 6 mesos perquè l’arròs se’n passa i el desori heretat no és argument electoral.

Política lingüística

Rafael Castelló (professor de Sociologia i director del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València)

A) Pel que fa a la política lingüística, el govern sorgit del Pacte del Botànic va canviar bastant ràpidament les xarxes de relació amb la societat organitzada en relació als usos lingüístics. Així va refer vincles entre el Govern de la Generalitat i institucions tan rellevants per a la política lingüística com ara les universitats públiques valencianes, o la Xarxa Vives, però també d’altres de la societat civil vinculades amb la defensa dels drets dels valencians i que havien estat bandejades pels governs del Partit Popular.

En segon lloc, ha posat damunt la taula tot un seguit de propostes i revisions d’aspectes rellevants de la política lingüística, com ara el canvi en la política d’ajuts i subvencions, o el debat sobre les competències lingüístiques en valencià del personal que treballa en l’Administració pública, o la revisió i recomposició de les relacions amb els governs dels altres territoris que tenen el valencià com a llengua pròpia...

També pense que cal destacar la renovació duta a terme en l’àmbit de la Junta Qualificadora, la seua composició i la seua actuació, amb l’objectiu de frenar el deteriorament progressiu i vetlar per la millora de la qualitat en la transmissió i el reconeixement de les competències lingüístiques en valencià.

Ara bé, des del meu punt de mira, no és només una qüestió de cultura i d’educació, ni tan sols només de l’Administració pública: la política lingüística és una política de caire transversal, com pot ser-ho la de transparència, la política territorial o la d’igualtat de gènere o la de no-exclusió social; i requereix, per tant, na atenció en tots els àmbits de govern.

En aquest sentit, per exemple, no s’ha posat l’èmfasi adequat, al meu parer, a posar a l’abast de la població valenciana mitjans de comunicació capaços d’expressar-se en valencià amb la qualitat necessària i exigible. Així, per exemple, si la posada en marxa de RTVV és lenta per culpa dels processos judicials, ben bé es podria haver accelerat la reconnexió amb la TV3 i l’IB3, mentre arriba de nou la televisió valenciana. Els mitjans de comunicació són una eina de política lingüística de primer ordre i massa valuosos per a dependre de càlculs a curt termini.

B) La Direcció General compta amb un equip de persones sobradament preparades i coneixedores del camp de la política lingüística, que de ben segur saben el que cal fer. Ara bé, si em preguntaren, jo centraria la meua atenció en tres aspectes. En primer lloc, el disseny del paper de les llengües en el sistema educatiu valencià, en tots els nivells. Aquest és un assumpte de molt de calat social i projecció a llarg termini, per això cal abordar-lo al més aviat, atés que es tracta d’una qüestió de fort impacte sobre l’estructura social valenciana i de segur que requereix molt de treball de negociació.

En segon lloc, les necessitats de competència lingüística en valencià de les plantilles de l’Administració pública al País Valencià també s’han d’establir al més aviat possible. És una qüestió amb efectes molt rellevants sobre el valor social de la nostra llengua. Això també pot requerir processos de negociació llargs i per això cal encarar-ho al més aviat possible.

I, en tercer lloc, abordaria amb profunditat l’estructura comunicativa valenciana, mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals. La inexistència d’aquesta estructura comunicativa en valencià fa un mal terrible i cal construir-la al més aviat possible.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha