El dia que Camps va salvar Rajoy... i ‘El Bigotes’ va organitzar la festa
“Jo recorde el congrés del 2008 i per tot això vull donar-vos les gràcies”. Mariano Rajoy va evocar així, al juny del 2013, en un acte a Peníscola, el XVI Congrés Nacional del PP en què va resultar clau per a la seua supervivència política el suport de l’organització valenciana. Però aquesta vegada no es va recordar de Francisco Camps. Amb els casos de corrupció creixent i Alberto Fabra al capdavant d’un partit que anava camí de la derrota i el grup del qual en la cambra autonòmica tenia imputats un terç dels seus diputats, tampoc no va parlar de corrupció.
Feia dos anys que Rajoy, aleshores president del Govern després de la seua indiscutible victòria al final del 2011 sobre el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, no es deixava veure en territori valencià. Quasi tant de temps com havia passat des que al juliol del 2011 havia conclòs la dimissió de Camps en l’antesala del judici pel cas dels vestits com a president de la Generalitat en assegurar: “Ha actuat amb grandesa, en una situació molt difícil. Ho ha fet per la seua terra i pel seu partit. Ha estat a l’altura de les circumstàncies. És una persona que té futur on vulga tindre’n”.
Com la corrupció, Camps va passar de sobte a formar part dels temes a què Rajoy no es tornaria a referir mai. Un fet cridaner si es té en compte el rosari d’elogis que li va prodigar en els anys anteriors. “En Paco Camps es pot confiar”, afirmava en un acte al maig del 2007. “Paco, sempre estaré darrere teu, o davant o al costat, m’és igual”, li va dir al juny del 2009 en una abarrotada plaça de Bous de València. “Paco, ets un gran president, tens el meu suport, el del teu partit i el dels valencians”, li va regalar les orelles al maig del 2011, en plena campanya per a unes eleccions autonòmiques que Camps guanyaria amb una majoria absoluta impressionant, només dos mesos abans que dimitira.
Situat, com Rita Barberá, en primera fila de la famosa compareixença davant de la premsa que Rajoy va protagonitzar amb la direcció nacional del PP al febrer del 2009 per a assegurar que la investigació de Gürtel era en realitat una conspiració contra el seu partit, Camps s’havia convertit en l’home fort de l’organització. Si Rajoy va sobreviure a l’assalt dels seguidors de José María Aznar en el conclave immediatament posterior a la seua segona derrota com a candidat a La Moncloa va ser gràcies a l’organització valenciana que Camps liderava.
Rajoy va arribar a aqueix congrés, que es va celebrar al recinte firal de València els dies 20, 21 i 22 de juny del 2008, amb el seu lideratge seriosament amenaçat. Si la primera de les seues derrotes davant de Zapatero, el 2004, era difícil atribuir-li-la en solitari, després del deplorable intent del Govern d’Aznar, amb els ministres Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, de mentir sobre l’autoria dels atemptats gihadistes que es van cobrar 190 morts a Madrid l’11 de març, la pèrdua de les seues segones eleccions generals, al maig del 2008, va desencadenar una ofensiva de l’aznarisme i els mitjans afins contra la seua reelecció.
Rajoy va arribar a aqueix congrés a València amb un equip heretat d’Aznar, del qual Acebes era secretari general, i amb Esperanza Aguirre movent-li la cadira en un principi i l’exministre Juan Costa amagant de presentar la seua alternativa. El suport en bloc del PP valencià liderat per Camps va dissipar aqueixos intents i Rajoy va renovar el seu lideratge amb un suport del 84% i un 16% de vots en blanc. En qualsevol altre partit s’hauria considerat una golejada, però aquell és fins ara el rebuig més gran registrat dels compromissaris del PP en un congrés nacional.
El suport providencial de Camps, que guanyava amb això una influència inusitada en el si del partit, va permetre a Rajoy situar Dolores de Cospedal com a secretària general i Soraya Sáenz de Santamaría com a cap del grup parlamentari en el Congrés. L’escenografia del conclave, organitzat sense estalviar mitjans, va ser responsabilitat de l’empresa Free Handicap, que presidia Elena Sánchez, dona de Juan Costa, però Camps va voler oferir a Rajoy una festa de celebració de la seua victòria que va organitzar Orange Market en el mateix recinte firal i que va pagar el PP valencià.
L’empresa d’Álvaro Pérez El Bigotes va cobrar 100.000 euros pel muntatge, la beguda i el càtering d’aquella festa celebrada a poqueta nit amb discursos del dirigent valencià i del mateix Rajoy. Ficada de ple en els engranatges del PP local, la trama Gürtel cobraria mesos després, a l’octubre, 790.000 euros per muntar el congrés regional dels populars valencians, que va durar un dia i mig.
La Gürtel va cobrar, però Fira València va haver d’esperar nou anys per a cobrar pel XVI Congrés Nacional del PP. Ho va fer al setembre del 2017, després que el nou alcalde de València, Joan Ribó, de Compromís, recorreguera als tribunals, que van obligar el partit a pagar 568.511 euros més els interessos i les costes, en total, 625.000 euros.
L’agraïment de Rajoy cap a Camps va durar el que va tardar el cas Gürtel a cobrar-se el seu cap polític. Es va produir una asimetria perversa en l’evolució de l’escàndol. Quan Camps va caure, Rajoy va arribar al Govern, on s’ha blindat fins ara dels seus efectes. Contra les expectatives dels populars valencians en un cert moment, no hi ha hagut ministres valencians i quasi cap alt càrrec en els executius presidits pel polític gallec. Ningú no espera el més mínim gest de simpatia des del PP a un Camps a qui assenyala ja el seu “amiguet de l’ànima” com a responsable últim del finançament il·legal del partit. En política, no hi ha ningú imprescindible. Tampoc per a Rajoy.
